La situació del socialisme català

Després del seu congrés de desembre del 2011, el PSC es trobava en una situació molt difícil. En la direcció del partit predominà aleshores un reflex defensiu, de reacció i replegament, que significava renunciar implícitament a una part substancial de l’espai socialista. Això produí una sagnia d’afiliats i el sorgiment d’una diàspora crítica. Era evident que aquella situació creava un cercle viciós d’efectes negatius en tots els àmbits del socialisme català i abocava a una crisi greu.

Vam expressar en aquells moments la nostra posició:

“Cal salvar el PSC i després reinventar-lo, per a refer la seva unitat, el consens bàsic entre els diversos segments que el formaren des de la seva fundació i han constituït l’ampli espai socialista. Cal fer-ho amb els canvis que necessita la seva organització, la seva cultura política i el seu projecte”. [1]  I vam enumerar també les nostres propostes sobre les “cinc coses que hauria de fer el PSC”. [2]

Creiem que aquelles opinions i propostes segueixen essent avui plenament vigents.

El resultat de les eleccions europees de maig de 2014 va fer de desencadenant de la crisi interna del PSC i donà lloc a un congrés extraordinari que escollí una nova executiva i un nou primer secretari.

Aquest obrí converses amb nosaltres abans del congrés, manifestant la seva voluntat de recuperar el perfil del PSC i d’obrir un procés cap a un Congrés Obert, amb l’objectiu d’actualitzar la posició i les polítiques del partit amb una àmplia participació, com a possibilitat de retrobament i d’ampliació de l’espai socialista, sobretot cap a les joves generacions.

Una conseqüència de la nova etapa fou també el vot favorable del PSC a la llei de consultes i la disposició a contribuir a una nova estratègia nacional, basada en el dret a decidir i en la màxima unitat en favor d’un nou pacte Catalunya-Espanya, en un marc federal i plurinacional.

El nostre compromís de sempre amb el socialisme català no permetia vacil·lacions. Calia respondre positivament al que succeïa, encara que no comportés totes les seguretats desitjables. Si, com semblava, era una oportunitat real, no podíem malmetre-la. Vam decidir empènyer en la direcció que sempre havíem propugnat. Aquesta posició, donà lloc, l’agost del 2014, a la declaració-crida “El nostre deure”. [3]

Alguns exponents crítics no compartiren aquest plantejament i decidiren  esperar i verificar l’evolució de les coses. Altres, paradoxalment, en aquells moments de canvis en el PSC optaren per separar-se’n, malgrat no haver-ho fet en l’etapa anterior. S’han reclamat del “socialisme catalanista”, expressió que sempre havíem refusat perquè era afirmar, per passiva, que el PSC ja no n’era, subministrant munició als seus adversaris, i abonant el doble risc d’una divisió frontista a Catalunya i d’una fragmentació política creixent.

L’evolució de les persones i grups que s’han separat del PSC és incerta, però és evident que corren el risc d’acabar com a subsidiaris d’altres partits i d’afirmar-se bàsicament en la crítica al seu ex-partit. Això no afavoreix sinó que obstaculitza una alternativa majoritària de progrés a Catalunya, que té com a condició imprescindible la represa del PSC.

Desitgem que l’evolució dels fets no comporti passes enrere sinó, al contrari, una nova oportunitat per a renovar i ampliar la unitat socialista a Catalunya. Ho demanàvem no fa gaire en forma de crida: “Valgui aquest editorial com a crida a tots els socialistes i a totes les socialistes. Estem convençuts -i ho verifiquem cada dia que passa- que és hora de tornar a casa. Que res no justificaria avui una fractura que fins ara, en condicions realment adverses, ens havíem estalviat. Recordem-ho sempre: Unitat socialista, força del poble” [4].

Els canvis en la direcció del PSC no han resolt els problemes però han fet possible un nou clima d’entesa dins del partit. La noves sintonies que s’han obert amb molts afiliats i quadres del PSC marquen una nova circumstància interna i la possibilitat de noves sinèrgies. Per això cal respondre activament a l’oportunitat que comporta la nova situació del PSC, contribuint a reorientar-lo cap a allò que va ser la nostra voluntat fundacional -un socialisme català unit i sobirà, no subordinat a ningú- i a dotar-lo per respondre als nous reptes del present i del futur, fent-lo capaç de donar cos al catalanisme de progrés i d’articular una majoria d’esquerres al govern de Catalunya. Per això veiem el futur congrés del PSC no com un punt d’arribada sinó com un punt de partida per una veritable alternativa de progrés a Catalunya.

Les qüestions essencials

Aquesta voluntat de regeneració unitària del socialisme català ha de donar lloc a iniciatives diverses i obertes que contribueixin al retrobament i a la represa.

Són moltes les qüestions a debatre. Però entre elles n’hi ha quatre que, des del nostre punt de vista, són urgents. No les enumerem per ordre d’importància. Totes són essencials. Sense donar-hi respostes, per incompletes que siguin, no podrem avançar en els nostres objectius. Les comentem a continuació, sense pretensió de donar respostes, sinó amb la voluntat d’avançar en un debat imprescindible.

La qüestió democràtica

De les crisis actuals apareix amb tota cruesa una pregunta essencial: Qui pesa més en les nostres democràcies, el diner o la gent? Qui decidirà en els propers anys les polítiques públiques: la lògica prepotent dels “mercats” o les decisions democràtiques dels ciutadans?

En l’espai globalitzat, l’economia i la tecnologia, molt més ràpides que la política, han produït una dissociació creixent entre les decisions i les responsabilitats. Decisions que afecten profundament la nostra vida individual i col·lectiva, són  preses de manera anònima, impersonal, desterritorialitzada, per les elits econòmiques i financeres, que actuen com oligarquies prepotents que escapen a qualsevol responsabilitat democràtica. És una “refeudalització” del poder, a través d’una modernització tecnològica i econòmica radical. En aquesta situació, el dret a decidir té arreu una actualitat evident, com a mínim en l’àmbit europeu.

Dos fenòmens correlatius caracteritzen l’actual crisi democràtica a Europa: D’una banda, l’augment intolerable de les desigualtats i del sofriment social. De l’altra, la creixent força de poders no subjectats per cap forma de control democràtic, estretament vinculats als poders financers transnacionals que ultrapassen els límits dels Estats. L’auge dels populismes nacionalistes que aixequen la bandera del “sobiranisme” nacional té la seva explicació en aquests dos processos concomitants. Els recents resultats electorals a Grècia són una altra cara de la moneda.

No és possible prefigurar com es descabdellarà aquesta crisi democràtica en els diferents països europeus. Hi ha oberta la possibilitat de canvis radicals, d’involucions nacionalistes, de processos de “revolució passiva” (canvis adaptatius en funció de noves correlacions de força), de manteniment a precari del “statu quo” amb una combinació d’americanització de la política i de nou autoritarisme, etc. Però ens sembla evident que els socialistes i socialdemòcrates han de cercar respostes d’esquerra  –i respostes europees d’esquerra– que permetin superar el monumental error de càlcul (per utilitzar termes benèvols) que significà la deriva al centre d’experiències com la Tercera Via o el Partito Democratico.  Una cosa és la voluntat –i la necessitat- de construir àmplies aliances d’una esquerra que sap parlar al centre (el Frente Amplio uruguaià n’és un bon exemple) i l’altre és l’(auto)dissolució de l’esquerra en el centre (curiosament en temps de crisi social i política greu: patinatge artístic sobre una pista de gel que s’esquerda progressivament).

A Europa, a partir de la segona meitat del segle passat, els Estats han restat progressivament entrampats, amb uns recursos procedents cada vegada menys de les receptes fiscals, i cada vegada més dependents del món financer, que els alimenta adquirint deute públic. Això ha anat canviant els paradigmes polítics tradicionals, de tal manera que, en nom del “realisme”, la distància entre dreta i esquerra de govern s’ha anat reduint progressivament en l’imaginari col·lectiu. Aquesta és, al nostre parer, la primera causa de les dificultats de la socialdemocràcia i de les esquerres europees. La resposta a aquestes dificultats no rau en l’irrealisme voluntarista i messiànic, ni en un pragmatisme del dia a dia, sinó en un veritable realisme d’esquerra que vegi com a prioritàries les tasques de transformació de les organitzacions existents i de construcció de les inexistents (en primer lloc el partit socialista europeu).

Avui l’espai de la sobirania democràtica està condicionada per tres pols de poder: 1/ Els poders econòmics i financers interns i externs imposen l’orientació de les polítiques públiques (o, quan no poden fer-ho perquè sorgeixen majories contràries, en delimiten amb contundència els marges d’acció); 2/ L’espai mediàtic filtra i delimita els termes i les veus del debat públic; 3/ El tercer vèrtex és constituït pels moviments socials i les formacions d’esquerra i centreesquerra que, d’una manera o d’una altra (sovint amb importants contradiccions), es resisteixen a l’hegemonia d’una minoria privilegiada que domina els pols econòmic i mediàtic.

En aquesta situació, la qüestió de fons que es planteja, cobrant una creixent gravetat, i que determina el sentit dels combats presents i futurs en el nostre país i a Europa, és la qüestió democràtica.

La qüestió nacional

A Catalunya, com sortir del cul-de-sac de l’actual “procés”? Com construir el terreny que permeti desenvolupar concretament la voluntat col·lectiva del poble? Com definir i aconseguir uns objectius factibles, més enllà de la retòrica i de la impostura de les dretes nacionalistes que aixequen banderes enfrontades i en treuen profit?

Catalunya està més necessitada que mai d’un projecte seriós, que no confongui els desitjos amb la realitat, que no porti el poble de Catalunya a cap atzucac ni a cap frustració, sinó a nous horitzons de realització nacional, de cohesió social, d’excel·lència econòmica i cultural, de qualitat de vida, d’obertura europea i internacional.

Ens entusiasma la immensa, reiterada i exemplar mobilització del poble de Catalunya per un nou horitzó nacional. Però sabem distingir entre l’entusiasme i la impostura. El pujolisme no és una cosa del passat, malauradament. Els successors de Pujol volen imposar, a la desesperada, la seva voluntat “propietària” sobre Catalunya i tracten de mantenir-se en el poder tractant de cavalcar un procés que és avui conduit per una estratègia equivocada, determinada per la competició entre CiU i ERC al voltant de l’independentisme, que s’estavella contra l’immobilisme contumaç del PP i del govern de l’Estat. Malgrat un acord amb calçador, ambigu i precari, el confús “full de ruta” que han adoptat no pot dissimular que és una mala estratègia pel país, que únicament pot donar profit a la dreta, tant a Espanya com a Catalunya.

A Espanya, el PP sap prou bé que pot treure substancioses rendes electorals d’una retòrica de “defensa de la unidad de España”. També ho sap Convergència, arborant el seu independentisme declamatori, recreatiu i de circumstàncies.

Sorprèn, en aquesta situació, la ingenuïtat escruixidora dels que semblen disposats a deixar-se enganyar per segona vegada, després de fer-se tan dramàticament ostensible l’ensarronada de Jordi Pujol i el seu entorn clànic. Tant de bo els que s’han deixat confondre obrin els ulls, abans d’haver de vessar llàgrimes d’impotència a causa d’una segona presa de pèl.

Nosaltres creiem que cal replantejar les coses sobre la base de la màxima unitat possible, és a dir, a partir del 80% parlamentari, apuntant a un procés de diàleg i de pacte per a l’endemà de les eleccions espanyoles del 2016, en les quals el PP hagi perdut la majoria absoluta i es faci possible una majoria alternativa a Espanya. Aquest serà un moment de la veritat. Cal arribar-hi amb tota la força possible, amb la finalitat d’assolir un nou encaix nacional de Catalunya, sobre la base d’un esquema federal i plurinacional, així com una fórmula que permeti l’exercici del veritable dret a decidir i no tan sols d’una consulta no vinculant, sense cap conseqüència jurídica.

Cal obrir una nova etapa –si es vol, un nou procés- en la qual l’onada democràtica catalana, articulada al voltant dels drets nacionals de Catalunya i oberta a un Estat comú de caràcter plurinacional i plurilingüístic, entronqui amb l’onada per la regeneració de la política, contra les desigualtats creixents i la corrupció, que està quallant a tot l’Estat -que ha de comportar la definitiva superació dels residus del franquisme, en un procés de revolució democràtica que obri nous escenaris de futur.

La qüestió social

L’atur, l’augment de les desigualtats, la precarietat en la que es troben generacions senceres de joves, els efectes de les polítiques austericides sobre la sanitat i l’educació, clamen al cel. Però el cel no resoldrà aquest drama.

A situacions d’emergència, solucions d’emergència. A Catalunya, hipotecar la possibilitat de majories d’esquerra que impulsin –en els ajuntaments, a la Generalitat, a l’Estat– unes accions de govern a favor dels més vulnerables, dels barris desvalguts, de la joventut precarista, dels aturats, i fer-ho en nom d’unes preteses incompatibilitats derivades de la “qüestió nacional”, o d’un pretès antagonisme entre “vella” i “nova” política, seria un exercici d’irresponsabilitat considerable, perquè implicaria en molts casos perpetuar el(s) govern(s) de la dreta.

Que hi ha una divisió de les esquerres no és cap novetat. Unes –nosaltres ens hi comptem– es proclamen pragmàtiques, treballant en partits potencialment majoritaris. Altres proclamen que no hi ha diferències entre els grans partits “del sistema” i afirmen que només ells són genuïnament d’esquerra o, en el cas de Catalunya, autènticament “sobiranistes”. La conseqüència d’aquestes divisions és que si no hi ha sinèrgia entre aquests grups, les possibilitats de sortir-se’n són nul·les, a curt i a llarg termini.

Les diferències exacerbades son anihiladores, però el pluralisme suma. Si pensem en els governs no únicament com a agents de transformació social sinó també com a estructures que amb les seves decisions polítiques immediates afecten el sofriment social a curt termini de moltíssima gent, aleshores les esquerres estan obligades a fer allò que és al seu abast per a minimitzar aquest sofriment i, per tant, establir compromisos, en els ajuntaments i en la política nacional. No és feina fàcil. Però si no s’aconsegueixen, la dreta guanya i en tenim per estona.

La qüestió de la forma partit

No hi ha democràcia que funcioni sense partits. La nova política que exigeix la nostra època no podrà néixer demonitzant-los de manera genèrica. Però els partits realment existents són instruments en crisi profunda, de funcionament, de credibilitat. En el cas dels partits d’esquerra, són estructures basades en un model del segle XIX, i amb programes del segle XX. Cal canviar-les radicalment.

Això no significa menys organització. Hi ha el risc que la desregulació econòmica vingui acompanyada d’una correlativa desregulació política, amb formes conjunturals més o menys efímeres, caleidoscòpiques, missatges ultrasimplificats vehiculats pel líder de torn, si l’espai de la política és definitivament conquerit per l’espai mediàtic audiovisual. El que calen són noves formes d’organitzar-se.

Si hi ha una lliçó bàsica que ens ve del passat és que l’organització és l’arma dels febles en la lluita contra els forts. Però organització vol dir sempre tendència immanent a l’oligarquització, a la formació de grups reduïts de dirigents que disposen, a través de la delegació, d’una àmplia discrecionalitat a l’hora de parlar i actuar en nom dels altres, a l’hora de cooptar fidels, de fer les llistes electorals.

Ara hi ha una gran oportunitat, perquè la demanda d’una “nova política” és molt gran. A Espanya dóna lloc al sorgiment de noves formacions, en forma d’aliances o de partits, com és el cas de Podemos. Però allò que impressiona, en aquest darrer cas, ultra la resposta enorme que de moment obté, i la seva òptima utilització de les noves tecnologies i de la imatge en els mitjans de comunicació de masses, és la ràpida evolució organitzativa, d’un estil assembleari, on tot podia discutir-se i decidir-se amb votacions a mà alçada, a una estructura hiperliderista i un nucli molt reduït de dirigents. Aquesta evolució ha estat “perdonada”, a causa de l’estat emocional col·lectiu d’una base multitudinària que rebutja amb indignació les polítiques de la dreta i creu haver trobat una eina política capaç de guanyar eleccions.

Però no és amb l’extrema simplificació dels missatges (en uns casos “els polítics”, “els partits”, “la casta”; en altres “la independència”, etc.) o la personalització extrema dels lideratges que s’avançarà vers una nova política. Al contrari, és possible que aquesta “nova política” s’assembli a la “vella” com dues gotes d’aigua, amb un encara major domini d’uns nuclis reduïts de direcció, i d’uns lideratges que, en una societat mediàtica i mediatitzada, poden manipular i ser manipulats de manera extrema.

Àdhuc els partits més radicalment anti-sistema no poden evitar generar en el seu interior nuclis dirigents fortament oligàrquics i personalitzats, reforçats a l’extrem pel fet que l’espai mediàtic absorbeix de manera prepotent l’espai polític. Si aquesta deriva oligàrquica es consolidés una vegada més, l’expressió “nova política” no passaria d’efímera etiqueta de moda, un oxímoron que, posant de costat conceptes antagònics, originaria noves frustracions. El somni de la democràcia directa, instantània, donaria lloc al monstre d’una mena de  leninisme post-modern, americanitzat.

Seria una nova oportunitat perduda perquè, si l’apel·lació a una imprescindible nova política té sentit, aquesta ha de respondre efectivament a la demanda, que creix exponencialment, de noves formes d’auto-organització de la política que agregui i mobilitzi sectors conscients de la societat i es moguin no sols, ni preferentment, en el marc de les institucions representatives, sinó que ho facin en el si de la societat civil.

La nova política no sols ha de donar vida a espais pel diàleg, a un debat sense prejudicis, a la tolerància en els estils de comportament, a l’expressió plural de les diferències que sumen en comptes de restar, a la deliberació i la intel·ligència col·lectiva.  Per a que sigui nova de veritat ha de crear formes i mètodes que combatin de veritat la llei de ferro de l’oligarquització. La mesura efectiva de la novetat i operativitat d’aquestes noves formes rau en la consistència i continuïtat d’un joc efectiu i permanent de connexions, sinergies i cooperació, amb regles, contrapesos i verificacions d’una extrema i específica claredat.  Sense “checks and balances” no hi ha nova política que valgui.

Això vol dir que la transformació de la forma partit ha d’incorporar essencialment un sistema en el que les diferents parts de l’organització tenen poders que afecten i controlen a les altres parts, de tal manera que cap d’elles esdevingui excessivament poderosa. Aquest és el repte, que no és fàcil. En el cas del PSC, la primera assignatura serà la concreció formal que tingui la doble proposta que ha llançat de Congrés Obert i de Consell Obert.

La nostra acció

Hi ha una força que ens ve del passat. Ens en considerem hereus, però ens considerem sobretot hereus del futur, de les millors esperances, desitjos, i projectes de la humanitat i, en el nostre cas, de la ciutadania de Catalunya, un imaginari que ens dignifica i ens fa persones lliures i responsables. Les millors pàgines del socialisme català encara estan per escriure.

Això ens exigeix unitat, pluralisme, noves idees i propostes, una nova política d’aliances amb la societat civil i amb els exponents plurals de l’esquerra i el centreesquerra. A tots ells els invitem al diàleg i a emprendre iniciatives comunes.

Des de l’autonomia dels nostres plantejaments, volem aplegar els companys i companyes que pensen que és necessari un socialisme català unit, amb un projecte plenament autònom: un partit sense amos, sense dependències de cap tipus; no tributari de cap poder que no sigui el del poble.

Volem prendre iniciatives positives per contribuir a reorientar la línia política del PSC, influint amb la nostra opinió lliure i crítica i amb la participació en els espais d’elaboració i debat del partit, amb voluntat d’integració. Estem en contra dels anatemes i dels sectarismes, de les polèmiques interessades i instrumentals, dels debats partidistes asfixiants, dels simplismes demagògics. La gravetat i complexitat dels problemes que tenim al davant requereix intel·ligència, coratge, capacitat per a escoltar i entendre les raons dels altres, voluntat de diàleg i d’unitat.

Aquestes són les tasques: Transformar el nostre partit; definir el sòcol comú i l’acció unitària de les esquerres que vulguin abandonar el caïnisme que massa vegades les ha esterilitzat; contribuir a la refundació del catalanisme del segle XXI; participar en el rellançament de les esquerres a Europa. En aquest camí, caldrà molta reflexió col·lectiva, molta participació, molta corresponsabilitat.

Caldrà, sobretot, una voluntat tenaç i continuada. No podem esperar. Ara és el moment d’emprendre aquest nou cicle.

Fem-ho!

Fòrum Cívic-Nou Cicle

Febrer de 2015

  Socialisme