Llegir cada dia la premsa comporta el risc de conduir-nos a l’esquizofrènia. No em refereixo a les notícies sobre la  corrupció, que aquest és un mal permanent i sense remei –el Corruption Perceptions Index de 2014 situa Espanya al lloc 37, pel darrere de Bhutan, Botswana o Portugal– sinó a les més importants, que són aquelles que fan referència al treball i la subsistència. Agafo, per exemple, El Periódico del dijous 4 de desembre. Hi ha, per una banda, anuncis optimistes sobre el futur: “Bones notícies per al 2015 (…). L’economia es recupera i ho seguirà fent l’any que ve”, al costat d’un extens reportatge que ens assegura que cada dia hi ha més persones sense sostre –“BCN té 800 persones més sense casa des de l’inici de la crisis econòmica”- i que reapareixen les barraques.

Que les coses van bé sembla indiscutible –“Los dividendos marcarán récord en 2014 con más de 43.500 millones” (Cinco Días, 27 de novembre), però aquesta previsió contrasta amb les dades que ens proporciona l’Unicef sobre la pobresa infantil –Children of the recession, de setembre de 2014– que en la seva anàlisi del que passa als països desenvolupats ens mostra que Espanya està al lloc 35, entre un total de 41 –pel darrere de Romania, Turquia, Bulgària, etc.– amb un 36’3 per cent de pobresa infantil i, el que és pitjor, amb un dels majors índexs de creixement d’aquesta pobresa, és a dir d’empitjorament, en els darrers anys.

Aquesta divergència que caracteritza la situació del món actual té una explicació molt simple: el que augmenta, any a any i dia a dia, és la desigualtat en les nostres societats, de manera que això comporta una evolució en què cada vegada va tot més bé per als de dalt del quadre del repartiment de la riquesa, i cada vegada pitjor per a la gran majoria dels de baix. El darrer informe sobre la riquesa mundial publicat per Crédit Suisse assegura que el 8’6 per cent dels més rics del món acumulen un 85 per cent de tota la riquesa, mentre el 70 per cent dels més pobres no arriben conjuntament ni al 3 per cent. I el més greu és que aquesta desigualtat creix cada any, de manera que un professor d’Oxford, Danny Dorling, ha escrit que, si seguim així, “en cinc anys els membres del 1 per cent dels més rics del món ho tindran tot, i els pobres no tindran res”. Una mica exagerat, però per aquí van les coses.

Els mecanismes que produeixen aquesta desigualtat són prou senzills. Tot es redueix a que els més rics paguen cada vegada menys impostos i els més pobres reben cada vegada menys ingressos pel seu treball, al qual s’ha d’afegir que cada vegada obtenen menys serveis socials d’uns governs que, com a conseqüència de la manca de recursos procedents dels impostos, han de reduir la despesa social.

I, pel que sembla, el camí que seguiran les coses en un futur immediat va en la mateixa direcció. És el que anuncia el que està passant als països que creen les pautes que els altres, incloent aquest en què vivim, seguiran més tard. Als Estats Units, on els republicans dominen ara les dues cambres del Capitoli, es preveu “una costosa i ultratjant rebaixa d’impostos” (New York Times, 2 de desembre) i a Gran Bretanya, “una colossal retallada de despesa”, que es calcula que conduirà a què els ciutadans hagin d’endeutar-se per mantenir els seus nivells de vida (The Independent, 4 de desembre). Entre nosaltres no es parla d’aquestes coses perquè, amb el conjunt d’eleccions que ens esperen l’any que ve, convé deixar que la gent segueixi creient que estem en plena recuperació i que les coses milloraran algun dia. Ja vindrà el moment de despertar-los perquè entenguin què és el que de veritat està passant.

Voldria dir algunes coses també sobre la reducció dels guanys del treball i sobre l’amenaça potencial d’un altre daltabaix com el de 2008; però ho deixo per un altre dia.

Josep Fontana, La Lamentable, 08/12/2014

  Igualtat