Després d’una llarga abstinència, vaig assistir a l’acte del Forum Cívic i Nou Cicle del dia 2 de desembre. Entre la gent coneguda vaig veure el periodista  Lluis Foix (un dels pocs tertulians actuals que val la pena escoltar) i en Joan Manuel Serrat que potser –vaig pensar- volien subratllar la seva absència de la conferència que simultàniament pronunciava Junqueras en el seu maldestre intent d’escapolir-se del cruel xantatge a que l’està sotmetent CDC. Vaig observar , tant a la taula d’oradors com en el públic, el predomini de gent d’edat més aviat avançada –m’incloc, és clar-. Mal senyal ! (no que hi hagués gent gran sinó que n’hi hagués poca de jove).

 I m’ha vingut de gust fer-ne una petita crònica, atès que va tenir interès el que s’hi va dir. La cosa  va començar molt be, una intervenció sobre la perversió del llenguatge de la Lali Vintró, molt oportuna per l’ús intencionadament abusiu i manipulador dels eufemismes i mitges veritats que dominen l’actual panorama polític a Catalunya. Raimón Obiols, com és habitual, va fer una intervenció inicial brillant i al meu parer molt encertada incloent-hi una mena d’auto cita indirecta ben pertinent, acreditant que ja fa molts anys deia  que si es tractés de prémer un botó que portés a la independència sense traumes ni costos, la majoria de catalans hi posaria el dit i faria el clic (jo podria ser un dels que ho faria, el nacionalisme espanyol, que no els espanyols, és insuportable), però Obiols deia també, abans i ara, que aquest botó no existeix  i  que no hi ha precedents de processos d’independència sense traumes ni costos, i només amb pocs conflictes i per tant assumibles en dos supòsits: els processos pactats dins de l’Estat preexistent o els emparats pel dret a l’autodeterminació de les colònies reconegut per la ONU. Qualsevol altra fórmula te costos molt elevats (entre els quals  i molt rellevant un període d’autarquia total o relativa, només cal observar que malgrat els esforços per dissimular-ho internament, la realitat és que el President no només no ha obtingut la benedicció del “procés” per part de cap alt mandatari del món sinó que ni tan sols ha estat rebut per parlar-ne). Bricall va fer una intervenció també brillant i irònica sobre la situació del dit “procés” i va provocar els primers aplaudiments de la tarda. Jordi Coca va aportar i va fer seu  un ric mostrari del que es diu al carrer.

Després, en les segones intervencions, la dispersió temàtica, inevitable quan es tracten qüestions por acotades, va comportar un cert decaïment de l’ interès del que es deia. No puc opinar sobre el final perquè vaig sortir abans d’acabar per anar a agafar el tren.  També haig de  dir que no em va quedar gaire clar quins eren els objectius que amb l’acte es perseguien, més enllà de posar de manifest que és possible i convé parlar amb llibertat dient coses diferents de les fatigants consignes dominants. I només per això ja és d’agrair la convocatòria.

Però vull referir-me sobretot , a la segona intervenció de Raimon Obiols, per dues raons: la primera, perquè va dir el que em sembla el més important de tot el que es va poder sentir a la sessió; la segona per posar de manifest el que em sembla una petita contradicció en el seu discurs, petita però al meu parer no irrellevant en el context del que es parlava.  

El que em sembla important: Obiols va dir (aproximadament, crec que respecto el sentit de les seves paraules):  el que no pot ser és que a Catalunya hi hagi tres grups de gent: els enganyats, els que els enganyen i els que es queixen. En lloc de només la queixa el que cal és que es dissenyin i s’ofereixin bones alternatives a atots aquells que no som ni enganyats ni enganyadors. Jo tan sols hi faria un brevíssim comentari: Amen.

I poc després va dir (també aproximadament) tres coses encadenades i  que va qualificar de positives:

1. Que era admirable la magnitud, l’actitud cívica i pacífica, i també  la constància de les diferents formes i moments en  que tanta gent s’havia manifestat a favor del “dret a decidir” (les cometes són meves) i/o de la independència.
2. Que la gent no es deixaria enganyar per segona vegada (no estic segur que ho digués explícitament però em sembla que va quedar clar que es referia a Pujol i em permeto interpretar que no només a l’afer del frau fiscal o la corrupció sinó al “pujolisme” com a artefacte polític).
3. Que, insistint en que el botó no existeix, cal no confondre el temps polític amb al temps històric (va posar un exemple  molt il·lustratiu d’aquesta dicotomia i situat en uns 75 anys enrere) i que aquesta confusió és la que porta a l’engany, a l’engany de que el botó existeix i es pot prémer en el marc del temps històric actual.

Quina és la contradicció? Jo la veig així: el punt 2 requereix com a qüestió prèvia el punt 1 i al meu parer el punt 1 te un aspecte discutible. Com que la gent que es va deixar enganyar per Pujol coincideix en bona mesura amb la que ara es manifesta pel “dret a decidir” i  la independència,  i segons Obiols “no es tornarà a deixar enganyar per segona vegada”, cal que les manifestacions siguin “admirables”, emanades espontàniament del “poble”, de gent que no es deixa enganyar. I crec que no és així, que la transformació de l’ independentisme latent i emocional del  botó  esdevé una concreció del convenciment que el botó existeix, de la fe en una independència gairebé imminent i sense traumes ni costos.

I aquesta transformació no és espontània. En base al substrat d’independentisme latent pre existent  és totalment  induïda:  per la perversió del llenguatge que denunciava la Lali;  per la manipulació derivada del control dels mitjans públics (i alguns privats) de comunicació; per un  discurs de “disseny”  construït per comunicadors potser  inspirats per “la democràcia a sang freda” confessada en el títol  i el contingut d’un llibre publicat  el 2007; per la orquestració eficient dels  dirigents d“entitats civils” que parlen -en algun moment recordant vagament l’estètica mussoliniana- en nom del poble de Catalunya, uns dirigents que l’ingenu Junqueras es pensava que eren dels seus  però el van fer sanglotar en públic quan es va adonar que “qui paga mana” i que treballaven per  compte dels rivals en la pugna  per l’ hegemonia del sobiranisme, uns rivals que en realitat pel que pugnen és  per conservar el poder i que ja havien enganyat ERC una altra vegada en la part final del procés de l’estatut.

La contradicció seria, doncs, que no lliga que  molts dels “enganyats” ( del trio que completen els que enganyen i els que es queixen) siguin alhora els protagonistes de “l’admirable, civíca, pacífica i –sobretot- espontània”  sèrie de “perfomances”  en forma de manifestació o similars. Si  la suposada espontaneïtat és  en realitat gregarisme o manipulació, no veig clar que la gent no es deixi enganyar  per segona vegada,  ans el contrari, ja fa temps que s’hauria deixat enganyar. Se perfectament  i n’assumeixo el risc, que dir això és políticament incorrecte i es normal que s’enfadin els que estic qualificant d’enganyats o manipulats, no en tenim mai consciència d’estar manipulats. No vull, però, generalitzar aquesta afirmació, conec i respecto molt  a bastants independentistes que ho han estat sempre i molt activament. Fins i tot n’hi ha de disposats a assumir costos elevats per aconseguir la independència. No sabem quants n’hi ha d’aquests, potser molts però de cap manera gairebé dos milions. D’altra banda, hi ha d’altres de coses políticament incorrectes, per exemple, a mi no em molesta que em diguin unionista, com que crec que la independència no és necessàriament la única, ni la millor, ni la més viable, ni la menys traumàtica de les solucions per resoldre els problemes –aguts- de Catalunya dins de l’Estat espanyol, no em sembla malament que em diguin unionista, però m’empreya molt que m’ho diguin en un to idèntic al de que em diguéssin “botifler” o traïdor. I això ja m’ha passat.

I el que potser és el pitjor de tot: com que el temps històric certament no coincideix amb el temps polític, no es pot descartar, ans el contrari és bastant probable,  que els joves d’avui  hagin de pagar  -de fet ja hem començat a pagar- bona part dels costos i de patir els traumes derivats del “procés” en marxa i al damunt, sense que aquest  procés  acabi en independència. Quins collons!

A banda d’aquesta al menys aparent contradicció, estic absolutament d’acord amb l’Obiols: la queixa no serveix de res, la inhibició o gregarisme de les elits intel·lectuals, polítiques i econòmiques de Catalunya ha estat ja massa llarga. Seguir defensant davant d’un  PSOE  devaluat, aquell “Granada” també devaluat malgrat que ja llavors es quedava curt, és poca cosa mes que queixar-se o rondinar. Només em queda esperar que el dia 10 tinguem una sorpresa agradable al Museu Naval (vinga Iceta! no et quedis a Granada, arriba’t al menys fins a Motril, el mar sempre obre les ments i estimula el sentit del risc) . Com que soc molt escèptic al respecte, no hi assistiré,  però suposo que si hi ha alguna novetat,  algú ja m’ho explicarà.

Si, Raimon,tens raó, cal una alternativa potent. L’alternativador que l’alternativi, bon alternativador serà. I jo el rebré be, sigui qui  sigui, no està la cosa per fer tries massa primmirades.

Arseni Gibert, El Guaita, 05/12/2014

  Catalunya