La història ens ensenya com s’han imposat dominis sobirans, en la majoria de vegades, sense cap tipus de diàleg. Simplement s’imposa la llei del més fort mitjançant l’abatiment del contrari.

En les dues guerres mundials s’ha vist com els conflictes es varen iniciar per petits focus de violència que desencadenaren milions de morts per acabar tots esgotats i pactant uns tractats on els guanyadors imposaven als perdedors unes condicions que finalment signaven.  Acabada la segona guerra mundial, esgarrifats tots del que havien fet, signaren la “Declaració Universal dels Drets Humans” a París el 10 de desembre de 1948.

Actualment a Ucraïna i a l’Orient Mitjà s’estan produint conflictes que estan fent vessar moltíssima sang, desoint les propostes d’alto el foc efectuades pels diversos mediadors.

Tot això ho plantejo pel que signifiquen les actituds amb tant poc sentit comú, que solen prenen els essers humans i que avui dia ja haurien d’estar superades i canviades, entre tots, per actituds més assenyades i emparades amb la democràcia i la justícia que propugna la Declaració dels Drets Humans.

Avui, al nostre país, el Govern del PP per una banda i el de CiU a la Generalitat per l’altre, intransigents cadascú en els seus plantejaments, semblen dos discs ratllats en apostar per l’enfrontament i el conflicte.

Així, els radicals i els incondicionals de cada bàndol, ferms dins de la seva “trinxera”, van guanyant posicions dins els seus respectius electorats. Això sí, cada vegada més distanciats perquè mútuament es retroalimenten de les bestieses que adjudiquen al seu contrari.

A Catalunya la veu de l’independentisme entre els ciutadans s’està fent sentir àmpliament, democràticament i de forma molt assenyada, però el Govern de la Generalitat ha caigut en la trampa d’anar més enllà de la consulta, abans de demanar l’opinió als ciutadans. Demanar l’opinió als ciutadans vol dir que abans no la saps i un govern, si vol tenir l’autoritat moral suficient, s’ha de carregar de raó i ha d’anar sobre segur, principalment si ha d’afrontar decisions transcendentals, que a més trenquen amb les normes que ens havíem donat democràticament.

A Catalunya, una majoria de partits han dit: “Som sobirans i per tant decidim”, es lliguen la manta al cap i no els preocupa qui no hi estigui d’acord, prenent així una posició independentista que provoca un xoc de trens.

Ara se les veuen negres per aconseguir que algú els hi accepti de poder “consultar l’opinió” de la ciutadania. Si haguessin anat per aquí de bon principi estaríem en unes altres circumstàncies, ja que és molt diferent defensar el dret a “decidir” que el dret a “opinar”.

L’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans, reconeguts mundialment, però no sempre respectats, estipula que “ Tota persona te dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”.

Altre cosa és el dret a “decidir”, ja que aquest no és un dret individual, sinó un dret col·lectiu, pel que s’han de pactar acords amb les parts implicades, com ara busca l’Artur Mas.

Crec que a Catalunya creiem i sabem que som una nació que volem opinar i volem ser escoltats i debatre entre tots el nostre futur. No per ser més assenyats i dialogants hem de ser menys ferms i tossuts.

Quan Catalunya ha anat unida, buscant el mínim comú denominador de les diverses propostes, hem avançat fermament cap als objectius pretesos. Quan Catalunya es fracciona el fracàs està assegurat.

En un món tant globalitzat ens cal buscar dintre d’Espanya i d’Europa a les persones que volen escoltar-nos per defensar els nostres objectius i demostrar que el seny dels catalans és una virtut real i no una etiqueta mítica.

Necessitem tenir al nostre favor els sectors progressistes d’Espanya i d’Europa, que mirant el futur amb creativitat, ens ajudin a aconseguir un Estat Europeu on les regions i nacionalitats siguin plenament reconegudes i respectades.

Eudald Fajula

Ripoll

Ripoll

  Autogovern