Hi ha una llarga tradició a Catalunya de menyspreu del PSC. El nacionalisme els anomena “sociates” i els titlla de sucursalistes i covards. Sempre s’oblida que van ser imprescindibles per als dos grans objectius de catalanisme: la unitat civil i la normalització de la llengua. Ningú no vol recordar-se, ara, de com van ser tractats Obiols i els seus companys el 31 de maig del 1984 sortint del Parlament. De tan fort, val més no remenar-ho. I el que li deien a Maragall a tot arreu on anava? Aquell infundi va determinar, a comarques, el resultat de les eleccions del 1999. Ara bé, en aquells anys el PSC tenia molt de poder. Es podia defensar i contraatacar. La tensió pujolisme-municipalisme va equilibrar la política catalana durant 25 anys. De denigracions, en van fabricar tots. Però des que l’anomenat “procés” ha començat, les pressions que el PSC de Navarro ha rebut per sotmetre’s al sobiranisme han travessat la línia vermella d’una democràcia saludable.
Per més que ho diguin els mitjans de Madrid, no hi ha violència ni crispació, a Catalunya. Però sí que hi ha rebuig despectiu dels que no combreguen amb l’estratègia del dret a decidir. Navarro i el PSC sempre són descrits com a antidemòcrates i quintacolumnistes. Com que ja no tenen poder, no es poden defensar. Les tertúlies hi tenen una responsabilitat altíssima, en aquesta caricaturització. Hi són convidats només dos corrents: hi ha majoria de sobiranistes (inclosos els socialistes dissidents) i una minoritària representació de l’espanyolisme recalcitrant. El catalanisme no independentista (històricament representat per PSUC i PSC) pràcticament ha desaparegut dels mèdia. El xoc de trens, per tant, ja es produeix cada dia a les tertúlies catalanes: un diàleg de sords que pretén reduir la pluralitat catalana a dos blocs. Independentistes contra unionistes. Navarro encarna, com potser Duran, la lleialtat compartida i, malgrat que les eleccions del 2012 li van ser desastroses, encara va obtenir més vots que el reverenciat Junqueras. Tanmateix, la sobrerepresentació de l’ideari d’ERC als mèdia és directament proporcional a la infrarepresentació de l’ideari del PSC.

No ha estat prou fi, Navarro, en la valoració de la plantofada rebuda. Però és que no és un robot, sinó una persona de carn i ossos que està fart de ser caricaturitzat als mèdia oficials com un mal català. Tothom se li llença al damunt perquè no accepta més esportivament la plantofada. L’acusen de fer el joc als que volen trencar Catalunya. Obliden que s’ha de ser un sant, per aguantar tants penjaments sense caure en la temptació d’engegar-ho tot a pastar fang. El PSC forma part del catalanisme, però no comparteix l’estratègia sobiranista. Demonitzar-lo per això és empènyer-lo al camp contrari. Pot ser que algú, des del sobiranisme hegemònic, faci una mica d’autocrítica. Les victòries històriques del catalanisme van respondre a l’estratègia del “mínim comú denominador”. I, al contrari, quan l’operació de restar s’ha posat en marxa, Catalunya ho ha perdut tot.

Antoni Puigverd, Assemblea.cat, La Vanguàrdia, 01/05/2014

  PSC, Unitat, Violència