Carles Ferreira: Sense discrepància no hi ha política

“Faré el que el partit em mani”. Tindràs sorpreses. Amb la millor voluntat del món, el que un fa mai és el que el partit li mana. “Aniràs a casa de’n Hoederer i li dispararàs tres bales al ventre”. És una ordre senzilla, veritat? Vaig anar a casa de’n Hoederer i li vaig disparar tres bales al ventre. Però ja era una altra cosa. L’ordre? Ja no hi havia ordre. Les ordres et deixen completament sol a partir de cert moment. L’ordre havia quedat enrere i jo avançava sol i vaig matar completament sol […].

Hugo a “les mans brutes“, de Jean Paul Sartre (1948)

La relació entre el grup i les individualitats que el formen, si volem que aquesta estigui coberta pel vernís de la llibertat, és sempre complexa. Especialment en un partit polític, per la seva estructuració al llarg del s.XX com a organització de masses, disciplinada i amb tendència a generar oligarquies poderoses. La literatura en ciència política, des de l’anomenada llei de ferro postulada fa un segle per Robert Michels, és prou àmplia en aquest sentit.

Els partits polítics, encara en ple segle XXI, són hereus de la pitjor tradició comunitarista per la qual els seus diferents integrants es fonen en un “ésser” col·lectiu que fins quasi té vida pròpia. Pertànyer al grup implica perdre sobirania individual, implica acatar les directrius de l’organització si hom vol seguir formant-ne part. En aquest punt, la línia que separa la discrepància de la dissidència és molt fina, i el discrepant ha d’anar molt en compte per no caure en la proscripció. Per això l’ortodòxia sempre resulta l’opció més còmode.

Però -ai las!- la naturalesa humana és fascinant, perquè existeix quelcom que es diu consciència, que és sobirana i irreductible. La història és la següent: el grup emet una ordre, i els membres d’aquest se la fan seva -se l’han de fer seva- com a membres del grup que són. Els individus prenen la ordre, i la porten a sobre fins que arriba el moment d’executar-la.

I el moment arriba. I en aquest precís instant se n’adonen que l’ordre els ha abandonat. Estan sols, ningú premerà el botó per ells. I l’individu, si és lliure -que ho és-, és també, en conseqüència, responsable dels seus actes. Una càrrega massa gran com per a entregar la pròpia dignitat al grup, si l’esforç de convèncer que tot col·lectiu és una suma de pluralitats ha resultat massa feixuga i infructífera. No hi ha un acte més noble, doncs, que el de la revolta de la consciència; rebel, que es dibuixa massa íntegra com per a subjugar-se a disciplines de qualsevol tipus.

Carles Ferreira, Blog d’en Carles Ferreira, 16/01/2014

  Partits, Referèndum