Andreu Mayayo: L’error metonímic i l’error metafòric

Fa anys que el professor Andreu Mayayo analitza l’evolució política catalana. Aquest article ofereix una descripció crítica, severa i fins i tot àcida, de la gestió del procés sobiranista tal com la generalitat presidida per Artur Mas l’ha volgut codificar i liderar. la tesi central és que el govern va fer una lectura apressada de la manifestació de l’11 de setembre del 2012 que l’hauria dut a errar la seva tàctica. Hauria obviat, per una banda, que la manifestació volia expressar una queixa davant les polítiques derivades de la crisi i hauria obviat també, per altra banda, la progressiva pèrdua de pes que els estats tindran en la reconfiguració geopolítica que imposa el present.

Quan ens hem tancat de banda, no ha estat possible de fernos avançar ni recular. Ens hem entossudit i hem preparat l’etzibada de guitzes de l’arrauxament. Això ha estat un mal al llarg de la nostra vida col·lectiva, perquè ha estat una actitud contrària a la nostra tradició pactista i ha preparat l’adveniment del tot o res. Molt més greu encara, perquè, des d’un punt de vista polític, generalment hem dit prou! en el moment pitjor, quan la conjuntura ens era desfavorable, quan havia passat el punt dolç de la nostra força o de la nostra raó. D’aquesta manca d’encert, en té la culpa, sens dubte, l’escanyoliment del seny de les classes dirigents […]. Cal teniren compte aquesta impotència coercitiva de Catalunya abans d’engrescar-nos en accions redemptores. La nostra tàctica ha d’ésser sempre la de convèncer per l’exemple i la claredat, la de fer-nos a nosaltres mateixos abans d’arribar al lliurament del missatge.

Jaume Vicens Vives, Notícia de Catalunya, 1953

La metonímia és prendre la part pel tot. El problema de la patacada electoral del 25 de novembre de 2012, no és que –amb una participació electoral extraordinària en unes eleccions al Parlament (fregant el 70%), que reflecteix d’una manera més nítida la pluralitat política de la societat catalana– el sobiranisme no sigui àmpliament majoritari sinó que fins i tot retrocedeix lleugerament. Ras i curt: la part no tan sols no és el tot sinó que s’ha fet més petita. El lideratge de TV3 ens serveix de metàfora de l’error metonímic. Amb una audiència del 14%, la televisió pública de la Generalitat arriba a una part molt petita de la societat catalana. Quan s’engega el televisor a les llars de l’àrea metropolitana de Barcelona apareix, en primer lloc, Tele 5 i, com a segona opció, Antena 3. I les previsions, després de les retallades pressupostàries a càrrec de la Generalitat, deixen penjant d’un fil el lideratge i TV3 pot esdevenir cada cop més residual. Per cert, caldria mirar moltes de les cares de la «nostra» no tan sols com a grans comunicadors i patriotes sinó també com a empresaris amb uns contractes onerosos, que tot sovint no es corresponen a la realitat del mercat.

La responsabilitat principal de l’atzucac en què ens trobem cal atribuirla, certament, a l’ofensiva del nacionalisme espanyol excloent i recentralitzador. El PP va obrir la caixa dels trons amb la recollida de signatures arreu d’Espanya i la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut de Catalunya. Fet i fet, era un exercici cínic d’asimetrianacionalista espanyola, ja que allò que s’impugnava a Catalunya no es feia amb els altres estatuts d’autonomia (com l’andalús) que havien copiat literalment desenes d’articles del text català, la qual cosa ens duu a la paradoxa que molts aspectes esmenats a l’Estatut català continuen vigents en altres textos estatutaris.

Malgrat l’advertiment seriós i assenyat de l’editorial conjunt de dotze diaris catalans, publicat el 26 de novembre de 2009 amb el títol «La dignitat de Catalunya», els poders de l’Estat es van rentar les mans com Pilat i van deixar que un Tribunal Constitucional en hores baixes potinegés el pacte polític assolit entre el Parlament i les Corts i, posteriorment, refrendat pel poble de Catalunya. La sentència del Tribunal Constitucional marca, sense dubtes, un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya: un punt i a part, per a alguns (la necessitat de reforma constitucional per a encabir el pacte assolit); un punt i final, per a d’altres (la secessió i la independència). El que, de ben segur, ja no pot ser és un punt i seguit en l’estat autonòmic actual, castrat espiritualment i política.

La sentència del TC omplí d’indignació la manifestació del 10 de juliol de 2010 i, pocs mesos després, també les urnes amb la majoria de vots a favor de CiU. El PSC –però també ERC– van sortir ben escaldats. El govern de CiU va menysprear un govern Zapatero agònic i va confiar en un nou govern del PP per a materialitzar la seva proposta de pacte fiscal, en la línia del concert econòmic basc i navarrès. Fet i fet, CiU i PP ja eren socis parlamentaris a Catalunya o, si més no, la parella de ball pressupostà-ria. CiU va deixar plantat el PSC, que s’havia insinuat en la investidura, i va ignorar ERC amb menyspreu. El govern de CiU va començar la contrareforma de l’acció de govern d’Entesa i de Progrés amb l’aprovació de les dues propostes concretes del decàleg electoral: la supressió total de l’impost de successions i la supressió del límit de velocitat a 80 km/h en els accessos a la ciutat de Barcelona. Així mateix, va fer bandera de les polítiques d’austeritat fiscal i no va dubtar a vendre el país per un plat de llenties, amb el projecte d’Eurovegas i la privatització de la joia de la corona de les empreses públiques: Aigües Ter-Llobregat. Sense oblidar les actuacions del «govern dels millors» com la vicepresidenta Joan Ortega mentint sobre el seu currículum acadèmic; el conseller Boi Ruiz instant a la contractació de pòlisses sanitàries privades; el conseller Xavier Mena, que es va comprometre a baixar l’atur a la meitat; el conseller Josep Lluís Cleries fent d’escanyapobres amb la revisió del PIRMI en ple mes d’agost; o bé el conseller Felip Puig atribuint la pèrdua de l’ull d’Ester Quintana al llançament d’objectes dels mateixos manifestants, perquè de bales de goma –va afirmar amb la contundència que el caracteritza– no se n’havia disparat ni una.

La majoria absoluta del PP, però, va refredar els ànims i CiU va optar, encertadament, per blindar la seva proposta de nou pacte fiscal amb una sòlida majoria al Parlament. L’estiu del 2012 la Generalitat havia fet fallida, tal com palesa la petició de rescat financer a l’Estat, i el president Mas se n’anava de vacances amb una crida a la mobilització ciutadana per la Diada per a donar un cop de força a la negociació amb Mariano Rajoy.

El govern va posar tota la carn a la graella per tal d’assegurar l’èxit de la manifestació però, incomprensiblement, va renunciar a capitalitzar-la en favor del pacte fiscal. Malgrat que l’Assemblea Nacional Catalana havia convocat la manifestació amb el lema «Catalunya, nou estat d’Europa» i que la seva presidenta insistís en el seu caràcter inequívocament independentista («tots els que vinguin els comptarem com a independentistes», va proclamar), el govern hauria pogut negociar una capçalera pròpia a favor del pacte fiscal, tal com havia fet dos anys abans el govern anterior amb Òmnium Cultural. El debat en els mitjans de comunicació, curiosament, no era tant sobre el contingut de la manifestació sinó sobre la presència (i encapçalament?) del president Mas, qui va pregonar que no hi seria present físicament però sí espiritualment.

Més enllà del ball de xifres, la manifestació de l’11 de setembre de 2012 va ser impressionant, centenars de milers de persones van sortir al carrer de manera lúdica i pacífica. L’èxit de la manifestació, més que la negativa del president Rajoy al nou pacte fiscal, va esperonar el president Mas a convocar eleccions avançades amb un to marcadament plebiscitari a la recerca d’una majoria excepcional per a bastir un estat propi a partir del reconeixement del dret a l’autodeterminació. El pinyolconvergent va decidir que la manifestació ho capgirava tot i que donava el tret de sortida a la transició nacional (cap a la independència), de la mateixa manera que la manifestació de la Diada del 1977 va restablir la Generalitat.

Un cop més, mirem el passat amb els ulls de la fe patriòtica i no de la raó històrica. El restabliment de la Generalitat no és fruit de la manifestació de la Diada, que a tot estirar li va donar una empenta, sinó dels resultats de les eleccions del 15 de juny, en les quals les candidatures que maldaven per al restabliment de la Generalitat i l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia van sumar el 80% dels vots. El Consell General de Catalunya aprovat pel govern, mesos abans, va quedar en paper mullat i el president, Adolfo Suárez, va passar pàgina negociant el restabliment de la Generalitat, això sí, presidida per Josep Tarradellas. La manifestació de la Diada del 2012 va ser molt important, però allò realment transcendent eren els resultats de les eleccions. Sense una majoria excepcional, com la reclamava el mateix president Mas, la travessia cap a Ítaca era una quimera.

Sense sortir de la data simbòlica de l’11 de setembre, la història ens alliçona a bastament dels fets interpretats de forma interessada. L’atac terrorista del 2001 a les torres bessones del World Trade Center de Nova York i al Pentàgon va marcar, no cal dir-ho, un abans i un després en la història del món. Per a la història acadèmica esdevé la fita de canvi de segle, que simbolitza el pas a un nou ordre internacional marcat per l’unilateralisme dels EUA. Eric Hobsbawm va seguir els esdeveniments a través de la televisió des d’un llit hospitalari de Londres. El vell i prestigiós historiador va aprofitar l’esdeveniment per a cloure la seva autobiografia posant, un cop més, el dit a la nafra. Ningú no podia ignorar, per descomptat, les conseqüències tràgiques i l’impacte emocional dels atemptats. L’ensulsiada de les torres bessones va sepultar milers de vides i va deixar per primera vegada entre els nord-americans un sentiment profund d’humiliació i de vulnerabilitat. Tanmateix –diu Hobsbawm–, no deixava de ser, ras i curt, un atac terrorista, similar als que s’havien produït (i, dissortadament, es produirien anys després) a altres països. Malgrat l’interès i els esforços per comparar-ho a l’atac de Pearl Harbor, l’any 2001 no hi havia una amenaça real d’invasió o de guerra. Tot amb tot, com afirma Hobsbawm, «Washington va anunciar que l’11-S ho havia canviat tot i, amb aquesta declaració, tot canvià realment». El govern de George Bush es va atorgar el dret d’assenyalar en una diana els seus enemics i disparar preventivament. Qui no acceptés aquesta nova premissa esdevenia un enemic potencial o real. Comptat i debatut, allò que va canviar la història no va ser tant l’atac terrorista com la decisió de nucli de poder nord-americà d’aprofitar l’avinentesa per a canviar-la de debò.

Deu anys després, el 22 de juliol de 2011, Noruega va patir també un atemptat terrorista brutal. Un fanàtic (no un boig) d’ultradreta, Anders Breivik, va fer esclatar una bomba a la seu del govern a Oslo i, posteriorment, va disparar a tort i a dret els joves socialistes acampats a l’illa d’Utoya. Tot plegat: setanta-set morts. Malgrat la magnitud de la tragèdia, en un país ben petit demogràficament, i el cop punyent per la mort dels fills dels seus amics i companys de partit, el primer ministre socialista, Jens Stoltenberg, va reaccionar amb serenor i fermesa en defensa de la vida, els drets humans i els valors democràtics. «No deixem que ens espantin», declarava davant les càmeres de televisió. «No destruiran la nostra democràcia», reblava el clau.

El pinyol convergent havia confós els desitjos amb la realitat. L’error metonímic havia bandejat la realitat d’una Catalunya d’identitats nacionals múltiples i compartides colpejada brutalment per la recessió econòmica, l’estafa dels bancs i caixes, l’augment de la desocupació i la precarietat laboral, la retallada i la privatització dels serveis públics… En els dos anys de govern de CiU, els carrers i les places de Catalunya s’havien omplert també de centenars de milers de manifestants –com el mateix 14 de novembre, al bell mig de la campanya electoral, a la vaga general convocada pels sindicats europeus– contra un govern que, fins i tot, alliçonava el govern espanyol del camí a seguir de les retallades. Tanmateix, no hi ha projecte nacional sense projecte social, encara que el nacionalisme interclassista tot sovint amaga el cap sota l’ala com l’estruç. Molts dels manifestants de la Diada desitjaven la independència però també estirar les orelles a uns governants mesells dels poders econòmics i financers i insensibles als estralls de la crisi entre els sectors populars i unes classes mitjanes espantades per la reculada.

El president Mas, enlluernat per la sorra paradisíaca d’Ítaca, no va entendre el missatge dels manifestants que alertaven respecte una plenitud nacional que s’havia d’omplir, prioritàriament, de regeneració democràtica, de transparència i d’assumpció de responsabilitats individuals i collectives (de partit). No n’hi havia prou amb lloar les excel·lències de l’estat propi si, al mateix temps, no es feia net dins d’una federació esquitxada per la corrupció política i amb un pila de càrrecs electes i de partit imputats. Així mateix, mancava una autocrítica, profunda i sense embuts, sobre el funcionament de les nostres institucions i de la nostra capacitat de gestió. Convé tenir present que la desafecció per la política i la ràbia contra els polítics pavimenta l’autopista al populisme i el fanatisme.

La manca d’assoliment de les expectatives electorals creades obria les portes a la renúncia d’Artur Mas. En democràcia, els governants que perden la confiança dels electors cedeixen el testimoni del lideratge institucional i de partit. La continuïtat del president Mas, amb l’agenda marcada per ERC, és una fugida endavant de futur incert per al país i per a la mateixa federació de CiU. Artur Mas ha deixat enrere, tot citant Max Weber, l’ètica de la responsabilitat i ha abraçat amb força l’ètica de les conviccions. Mas ha renunciat a governar i s’ha lliurat a predicar el nou desideratum patriòtic amb la fe dels conversos. En un tres i no res, el polític pragmàtic, que no va prendre partit fins passats els trenta anys i que s’ha forjat en la teranyina plàcida del Govern de la Generalitat, es transforma en un home empès pels grans ideals i amarat de belles metàfores marineres. Artur Mas utilitza Ítaca com a metàfora de la independència de Catalunya. El problema és que Ítaca podria funcionar com utopia però mai com a metàfora, ja que la independència no existeix. Per això, mentre l’error metonímic és essencialment polític, l’error metafòric és fonamentalment ideològic, d’un projecte que parteix d’unes premisses falses o il·lusòries. D’aquesta manera, el president Artur Mas és com el Quixot (Duran encarnaria la figura de Sancho Panza), un cavaller errant fora del seu temps.

Si la mirada històrica, de la mà de Vicens, ens alliçonava a favor de l’intervencionisme hispànic i el pactisme, una mirada geogràfica (de geopolítica, que diria el mateix Vicens) ens pot ajudar a entendre l’anacronisme sobiranista de l’estat-nació en el marc de la Unió Europea. El famós informe elaborat per la CIA de prospectiva futura, que cada president dels EUA troba a la seva taula del despatx oval l’endemà de prendre possessió, ens dibuixa un món per al 2030 ben diferent del que hem conegut. A la pèrdua de la centralitat europea –un 6% de la població i un 10% del PIB mundial–, s’hi afegeix amb força la pèrdua de la centralitat d’Occident amb els EUA com a rovell de l’ou. Segons l’informe llegit per Barack Obama el passat mes de gener, el percentatge mundial del PIB d’Occident pot davallar més de la meitat, de l’actual 56% al 25%. El mateix informe subratlla l’existència, l’any 2030, de poderoses i nombroses identitats nacionals, com ara facebooklàndia i twitterlàndia, amb mil milions i vuit-cents milions d’usuaris, respectivament. Tot amb tot, el principal focus de conflicte, convé tenir-ho ben present, serà l’accés a l’aigua potable.

Ara i aquí, el sobiranisme de l’estat-nació és un anacronisme, a banda de poc desitjable. Tot allò d’important que afecta les nostres vides es decideix en uns marcs internacionals, cada cop més amplis i cada cop menys democràtics, és a dir, amb poca capacitat d’intervenció, fiscalització i participació dels ciutadans. La sobirania no la tenim, ni la tindrem, ni Catalunya, ni Espanya, ni França. Ulrich Bech afirma que en l’actualitat la sobirania, entesa com la capacitat de modificar l’estat de coses presents, només la podem exercir en el marc de la Unió Europea. D’aquí, conclou el reconegut sociòleg alemany, la necessitat de desempallegar-se el més aviat possible dels paradigmes sobiranistes dels estats-nació europeus per avan-çar en la construcció política i democràtica de les institucions europees.

Jordi Borja, que no fa fàstics a l’independentisme, ans al contrari, no dubta a proposar que l’esquerra social hegemonitzi l’espai creixent independentista, rebutja també el concepte sobiranista: «no solament és un concepte inadequat, és també una font de confusió. Catalunya i els seus ciutadans tenen molts lligams amb la resta de ciutadans de l’Estat espanyol i sigui quina sigui la voluntat que s’expressi a Catalunya ens convé trobar una certa comprensió en l’opinió pública espanyola. El sobiranisme s’identifica fàcilment amb la independència absoluta, que no és ni possible ni desitjable i significaria no mantenir lligams d’interdependència ni amb Espanya ni amb Europa». I proposa una nova fórmula que defineixi Catalunya com «un subjecte polític i jurídic amb dret a decidir el seu futur». (Cartes de lluny i de prop, L’Avenç, 2013).

El projecte europeista, però, va patir una frenada punyent amb el rebuig, l’any 2005, de França i Holanda de la nova constitució europea. El rebuig a una cessió més gran de sobirania per part dels estats no tan sols visualitzava una construcció europea a dues (o més) velocitats sinó que deixava a la corda fluixa la unió monetària. D’aleshores ençà, la Unió Europea ha viscut un procés de forta renacionalització dins de cada estat alimentada per la crisi financera i les conseqüències de les polítiques d’austeritat fiscal esperonades per Alemanya. El cas francès –amb sis milions i mig de vots per Marie Le Pen amb la bandera de més França i menys Europa– és paradigmàtic d’aquesta involució però no l’únic. En alguns països, com reflecteix la nova constitució hongaresa, la involució afecta fins i tot els valors democràtics. L’eurofòbia electoral creix pertot. A hores d’ara, el problema principal el trobem en l’hipotètic referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, que podria dibuixar encara amb més força una Europa alemanya. No sembla, doncs, que la millor aportació de Catalunya (Escòcia o Flandes) al debat europeu sigui la creació d’un nou estat. A tall d’exemple, la solució no és la creació d’un exèrcit català sinó d’un exèrcit europeu que deixi obsolets els exèrcits nacionals. A més a més, guanyaríem més operativitat amb menys recursos.

Europa no se’n surt i el vell somni del moviment federal europeu sembla estavellar-se davant els tsunamis nacionalistes, on els veïns són percebuts cada cop més com a enemics. En aquest context, el nacionalisme espanyol va aconseguir fer descarrilar l’Estatut de Catalunya i, a hores d’ara, planteja una forta recentralització de l’Estat esperonat per una majoria creixent que culpabilitzen les comunitats autònomes del malbaratament de recursos públics i de la corrupció política. Per la seva banda, el pinyol convergent, forjat en el liberalisme econòmic i el sobiranisme, ha aprofitat l’avinentesa de la radicalització del nacionalisme català per a fer el salt de l’autonomisme a l’independentisme. En aquest sentit, el nou axioma és la identificació de la plenitud nacional amb la independència i, per tant, la secessió com a projecte polític respecte a Espanya. Els federalistes, doncs, tenen mala peça al teler en una Espanya on els nacionalismes es retroalimenten dia sí, dia també.

Més enllà del reconeixement del fet nacional de Catalunya, de la defensa de la unitat i respecte del català, del model d’immersió lingüística, de les inversions insuficients en el desenvolupament i manteniment de les infraestructures, allò que ha esperonat més el sentiment secessionista ha estat l’elevat dèficit fiscal, que els diversos pactes i lleis de finançament autonòmics no han aconseguit situar en uns paràmetres equiparables al volum de transferències de rendes que es produeixen en altres països. Tanmateix, una cosa és parlar de finançament insuficient i repartiment injust, sense respecte al principi d’ordinalitat, i una altra cosa són les paraules gruixudes d’espoli fiscal. L’alternativa, en el marc espanyol i europeu, és, en paraules de la professora Maite Vilalta: contribuir segons les possibilitats i rebre segons les necessitats.

A mitjan anys noranta, mentre l’ERC d’Àngel Colom brandava la bandera de l’espoli fiscal arreu del país, Jordi Pujol es negava a rebre al Palau de la Generalitat Umberto Bossi, tot rebutjant la via populista i profundament insolidària de les Lligues del Nord. El president Pujol no es reconeixia en un moviment secessionista, anti-sistema i ultraliberal, que feia costat a Silvio Berlusconi. Tanmateix, amb el pas del temps, CiU ha fet seva la tesi de l’espoli fiscal per a atraure cap a l’estat propi sectors moderats del catalanisme i, fins i tot, de clara identitat espanyola. Els estralls de la crisi han permès quallar, sobretot entre una classe mitjana empobrida i atemorida, els cants de sirena de paradisos amb fiscalitat baixa i els contes de la lletera que farien realitat el somni segons el qual els catalans ho tindríem tot gratis. Els catalans, però, no som immunes, ni genèticament ni nacionalment, a les bombolles immobiliàries, les fallides financeres, el malbaratament de recursos, la corrupció o bé el frau fiscal, que representa un import més elevat que el dèficit fiscal en el supòsit més favorable per a Catalunya.

L’economia és important però encara ho són més els sentiments. La secessió txecoslovaca va ser impulsada pels eslovacs, amb un renda per càpita inferior. El mateix succeeix a Escòcia, encara que en l’imaginari col·lectiu hi ha el recurs del petroli per a convertir-se en una segona Noruega. A més a més, convé tenir present que una cosa és decidir la voluntat de secessió i, una altra, la negociació de les condicions, que poden durar anys. En tot cas, un referèndum de caràcter secessionista és un conflicte d’identitats, que apel·la més als sentiments que a la butxaca, difícil de gestionar abans, durant i després.

Lluny del determinisme teleològic i ideològic, que aprofita l’avinentesa per confondre els desitjos amb la realitat, la història ens alliçona a comprendre millor la complexitat dels esdeveniments i a assumir les responsabilitats individuals de les nostres decisions. Fa seixanta anys, Jaume Vicens Vives publicava Notícia de Catalunya, un assaig de poc més de duescentes pàgines, que hauria de ser de lectura obligatòria per als nostres governants. L’historiador català més influent del segle xx aprofitava la mirada històrica, sàvia i profunda, per a reflexionar sobre el seny i la rauxa dels catalans i les vicissituds de Catalunya. No endebades, el títol original, rebutjat per la censura, era molt més eloqüent: Nosaltres, els catalans (que inspiraria l’obra de Joan Fuster). La tesi d’en Vicens era que Catalunya no havia estat prou forta (històricament) per assolir la seva independència però, al mateix temps, havia palesat el tremp suficient per a mantenir amb fermesa la voluntat de ser i el rebuig a la dissolució de la personalitat collectiva dins d’Espanya. I advertia del perill de fer atzagaiades perquè el preu de la frustració és massa punyent.

Tot fa pensar que el president Artur Mas i el pinyol no han llegit (o no han paït bé) les lliçons del mestre. Jordi Pujol sí i, per això, té molta més responsabilitat en el nou viratge arrauxat del seu partit i del Govern de la Generalitat llançant per la borda les virtuts dels pactisme i la voluntat d’intervenció en la política espanyola, tal com ho explicitava en les seves memòries recents, potser envellides abans d’hora.

La història ens alliçona que qualsevol projecte del catalanisme polític no es pot fer sense Europa, contra Espanya i, sobretot, fracturant la societat catalana. L’any 1977 teníem a favor el vent europeu, havíem sabut teixir complicitats entre les forces polítiques democràtiques espanyoles (com l’any 1931 al Pacte de Sant Sebastià amb els republicans i socialistes), havíem guanyat les eleccions generals (per golejada al Senat amb l’Entesa dels Catalans) i la pancarta de la manifestació de la Diada pregonava: «Més que mai un sol poble». Avui els vents de la Unió Europea no són favorables a la secessió (com reconeix el mateix president Mas), l’Estat espanyol no posarà les coses fàcils, els diputats independentistes queden ben lluny dels dos terços de l’actual Parlament (la majoria que ens vàrem autoexigir per a reformar el nostre Estatut) i un referèndum de caràcter identitari pot acabar fracturant la nostra societat.

El que avui gaudeix d’una majoria ben àmplia al Parlament i la societat és el dret a decidir el nostre futur col·lectiu. Caldria, per tant, defugir les temptacions a favor de les declaracions unilaterals d’independència o del que sigui sobre tot allò que li correspon decidir de manera directa i intransferible al conjunt de ciutadans i de ciutadanes de Catalunya en un referèndum clar i català, legal (per descomptat), vinculant (no de costellada) i a partir de majories qualificades. En aquest sentit, hem de rebutjar, per sentit comú i raó democràtica, el compromís d’Oriol Junqueras de proclamar la independència si ERC obté 68 diputats. A hores d’ara és necessària una aliança entre independentistes i federalistes, per aconseguir complicitats a Europa i a la resta d’Espanya, majories electorals inequívoques i, sobretot, cohesió social. I defugir, sisplau, de l’ombra allargada del 1714, la qual de cap manera pot determinar l’agenda política del present. I posant-nos a celebrar, i no tan sols commemorar, vindiquem sobretot el proper any el centenari de la Mancomunitat bo i emmirallant-nos en la seva obra de govern ben feta.

Andreu Mayayo, Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol, octubre de 2013

  Catalunya, Política