Frederic Prieto: L’hora de la veritat?

Des del 10 de juliol de 2011 s’han anat configurant posicionaments de voluntats entorn al futur de Catalunya. La incipient configuració d’un allunyament de la realitat de l’Estat espanyol, recentralitzador i advers a qualsevol acceptació de la plurinacionalitat d’Espanya, present ja en aquella manifestació massiva, que protestava per la desarticulació de l’Estatut de 2006, va fer eclosió entorn de la reclamació d’un Estat propi de l’onze de setembre de 2012, culminant en la Via catalana a la independència de l’onze de setembre de 2013.

Aquest fenomen, desfermat els darrers dos anys, és una clara expressió de voluntat d’un ampli sector de la ciutadania catalana que, al meu entendre, va més enllà del tradicional independentisme sentimental o nacionalista, tot i que l’inclou i es fusiona amb ell.

Recull un clar cansament per la permanent agressivitat d’una gran part de la societat espanyola, atiada per determinats partits, cap a Catalunya (en part afavorida, cal dir-ho, per una política oportunista dels governs de Catalunya, però que té com a principal motiu la concepció d’un Estat centralista, que es considera propietari de tot el territori, fins i tot contra la voluntat expressada per la majoria dels ciutadans que l’habiten, i que nega sistemàticament qualsevol diferència). Sens dubte s’hi afegeix una radical desconfiança cap a la capacitat dels partits i l’Estat espanyols per afrontar el futur, agreujada per la crisi i la gestió que se’n està fent (fent recaure sobre la ciutadania la pitjor part, mentre es consoliden els ostentadors del poder, cada vegada més poderosos) i per un tracte discriminatori cap a Catalunya, per l’espoli fiscal, per l’ incompliment dels acords estatutaris i per la laminació de la seva capacitat de liderar la represa econòmica.

Tanmateix, fins ara, es tracta només de l’expressió d’una voluntat política popular (que caldria confirmar a través de la consulta que se’ns nega), pendent de la resolució de molts dels interrogants que hauria de portar a la definició d’un projecte viable, tot i que comporti dificultats i sacrificis.

Front d’aquesta voluntat es van definint dues altres voluntats. D’una banda, aquells ciutadans (la majoria silenciosa?) que, tot i no poder negar que alguna cosa hauria de canviar (vegeu la proposta de financiació alternativa del PPC), posen per sobre de tot elstatu quo de la pertinença “inevitable” de Catalunya a Espanya. En conseqüència neguen la possibilitat de fer una consulta. És més, lluiten contra tot allò que pogués portar-hi. El que es tracta d’evitar és la consulta. Sembla, doncs, que consultar al poble de Catalunya sobre la seva voluntat política sigui un greuge contra els ciutadans que volen ser Espanya. L’argument és obvi: Catalunya no és una realitat que gaudeixi de sobirania en la Constitució espanyola de 1978 i, per tant, no pot decidir res al respecte.

Una altra voluntat expressada és la que es reclama el federalisme com a sortida d’una Espanya que no acaba de funcionar o que, al menys, no acaba de funcionar per a Catalunya. Aquesta voluntat s’articula en diverses posicions, sovint enfrontades, que van des d’un federalisme rebaixat d’acord amb la capacitat/voluntat d’acceptar-ho el corresponent grup espanyol (cas del PSC/PSOE), fins a afirmacions federals o confederals radicals que només s’explicarien per la decisió lliure de Catalunya i d’Espanya i que, per tant, requereixen inevitablement una consulta a la ciutadania catalana (alguns socialistes o federalistes d’esquerres, Unió i, suposem, una part d’ICV-EUiA).

Expressades i configurades les voluntats, seria bo que el més aviat possible es concretin en projectes polítics democràtics i respectuosos. Aquesta, però, no sembla la possibilitat més probable, si ho hem de jutjar per la informació que ens arriba diàriament.

L’immobilisme del Govern central i de les institucions de l’Estat que, malgrat les seves crides al diàleg, no ofereixen cap possibilitat de fer-ho més enllà de l’acceptació del statu quo, mentre ensenya opinadors autoritzats, com Aznar o el ministre d’Exteriors, que reclamen més mà dura o amenacen amb fer tot el possible perquè fracassi qualsevol opció independentista. Tot plegat adreçat a derrotar i sotmetre la voluntat expressada a favor del dret a decidir, deixa en evidència que el camí serà difícil. Per altra banda, l’absència de cap oferta del Govern per donar resposta al que s’ha anomenat “terceres vies” (el federalisme), deixa cada vegada més clar que aquesta opció és lluny de poder ser viable.

Les freqüents apel·lacions de polítics catalans, gairebé suplicant que el govern central reaccioni i faci propostes (cas Durant Lleida al Congrés de Diputats), o que la intel·lectualitat progressista espanyola doni suport explícit al dret a decidir del poble de Catalunya (cas Herrera a “El País”), poden acabar ratllant el ridícul. Hi ha una altra manera de relacionar-se amb Espanya: definir bé els objectius i les raons dels projectes catalans, argumentar-los i defensar-los. Si volen, ja contestaran. Si realment ens volen, hauran de dir com ho volen fer. No cal que els implorem.

Tot plegat, fa pensar que estem en el que s’acostuma a anomenar “l’hora de la veritat”. Abaixar el cap i acceptar ser espanyols “a la força”, això és el que se’ns proposa. Podríem tenir paciència, com ens demana el PSC, i esperar que en les properes eleccions generals (amb la mateixa llei electoral!) es donés la victòria al PSOE (potser amb el suport electoral d’IU?) i es pogués començar a parlar de reformar la Constitució, amb les bases de l’acord de Granada, però sense el PP, cosa poc probable. O podem caminar decididament cap a la independència, sempre que així ho expressi la majoria, disposats a assumir totes les dificultats i els pals a la roda que ens posin des de l’Estat o des d’una poc fiable comunitat internacional, inclosa la UE.

Vet aquí les opcions. Galdós, no?

Crec sincerament que les dues primeres opcions, a part de poc gratificants, signifiquen donar llarga vida als poders fàctics i a una manera de fer política que cal derrotar, ras i curt.

Però, atenció, crec que l’opció de la independència, amb un Govern central bel·ligerant en contra, és un camí farcit de dificultats i que cal que sigui gestionat amb habilitat i amb transparència. Els ciutadans hem de saber quins problemes haurem d’afrontar raonablement. I el Govern que hagi de conduir aquest procés ha de ser altament eficient i representatiu (ara per ara no ho és), garantint la minoració de les dificultats i la gestió seriosa del procés. No podem fer bromes.

Sigui com sigui, per sobre de tot, crec que està clar que cal fer la consulta als ciutadans, única manera de saber la solidesa de les diverses voluntats i la garantia d’una majoria real, disposada a afrontar el procés, si cal anar cap a l’Estat propi, cosa de la que estic plenament convençut. Perquè només si la ciutadania n’és la protagonista té sentit anar cap a la independència.

Frederic Prieto, primer alcalde de la democràcia a Cornellà de Llobregat, La Lamentable, 19/10/2013

  Catalunya, Futur, Política