Arseni Gibert: Un debat confús ergo millorable (post 2 de 3)

Aquest segon post pretén dues coses: (1) explicar perquè trobo confús l’actual debat públic i gairebé monotemàtic a Catalunya. No puc descartar del tot que sigui la meva insuficient capacitat de comprensió la que genera aquesta percepció, però el cas és que com més m’aplico a seguir-lo i a interpretar-lo més confús em sembla; i (2) exposar unes poques reflexions potser apropiades per enriquir el debat i més aviat decantades cap a alguns dels inconvenients i riscos del procés en marxa. No és que no m’interessin els avantatges i les il·lusions que genera, ans el contrari, segueixo atentament els seus més qualificats paladins. Però com que ja són prou abundants i divulgats, no em ve de gust afegir-me al cor ni desentonar intentant rebaixar l’eufòria quan la trobo exagerada.

Uf !

Segurament una certa confusió és inevitable. La posada en marxa del procés ara fa un xic més d’un any suposava entrar en terrenys desconeguts sense camins senyalitzats. I no tot comença llavors, hi juguen moltes variables que venen de lluny, s’hi acumulen greuges i problemes reals, històrics. També d’altres menys reals o fins i tot deformats pels nacionalismes confrontats. El propi i esclatant èxit –organitzatiu i espontani alhora- de les dues grans manifestacions populars, té un fàcil primer nivell d’interpretació però no permet una lectura unívoca i homogènia del capteniment de tots els participants. Els motors que ja l’havien incubat en els darrers anys són molt potents, al meu parer especialment tres: (i) la feina ben feta dels independentistes; (ii) els errors i provocacions del nacionalisme espanyol, en la seva línia habitual però amb l’afegitó, també històric però incrementat darrerament, de l’ús de l’anticatalanisme per tal de recaptar vots; i (iii) la crisi, que afavoreix la demanda de solucions ràpides i dràstiques. Les veus que hi participen ho fan amb  diferent volum de so i capacitat de fer-se escoltar. És alta la diversitat dels nivells de rigor i complexitat. Uf! Esperar un debat ordenat i sistemàtic seria poc realista per més necessari que sigui, que ho és.

Tal com jo veig el problema, però, hi ha un ingredient que accentua notablement aquesta confusió: el llenguatge. Alguns eufemismes i expressions ambigües, volgudament o no, hegemonitzen l’escenari del debat. Parlaré succintament de quatre que em semblen menors i em centraré en dues que considero més rellevants a efectes de crear confusió: “el dret a decidir” i “la consulta”.

Les menors. La cosa ja ve del pacte fiscal. Canviant “el” per “un”, no hi hauria cap problema. Seria un nou acord de finançament d’aquells que els signants catalans sempre deien que era tan bo –i potser sobre el paper ho era- però després els hàbils alts funcionaris de l’estat tergiversaven i diluïen. Però tothom va picar l’esquer i va usar “el” en lloc d’”un”, creant un equívoc o un significat incert: per a uns “concert a la basca”, per a d’altres vés a saber què. La transició nacional (interpreto que és una mena de sinònim del “procés” o del “full de ruta) sembla que vol dir cap a la independència però fins aquesta setmana mateix el President semblava resistir-se a dir-ho obertament. La data. Més enllà del simbolisme del 2014 (crec que introduït per Carod-Rovira) i de les rigideses de calendari que sembla comportar, potser caldria també canviar “la” per “les” dates, el “procés” en tindrà moltes de dates significatives. Eleccions Plebiscitàries. Sembla que s’hi pensa com una mena de succedani d’altres opcions preferibles. Si se’n fa ús, és equivalent en fiabilitat i acceptació general del mètode i del resultat?

El dret a decidir. Aquí la cosa es complica. Ja vaig apuntar alguna cosa en el primer post (expressió amable: els catalans tenim dret a decidir, qui gosa dir que no?). Però què pot voler dir realment?: (i) no es pot tractar de les decisions democràtiques “ordinàries” de tipus electoral, aquest dret ja el tenim, reclamar-lo no tindria sentit; (ii) tampoc, en termes de dret internacional, es pot referir a l’autodeterminació, expressió reservada per convenció a les emancipacions de colònies reconegudes com a tals, que no és el cas de Catalunya; (iii) també descarto que es refereixi a una mena de dret immanent dels ciutadans de qualsevol territori i de les seves institucions representatives, perquè el supòsit inclouria, per exemple, a Granollers, Mora la Nova, la Garrotxa, Talavera de la Reina, Eivissa o la “província” de Lleida.

S’ha de tractar, doncs, per força, del dret d’accés a la sobirania de Catalunya per la seva condició de nació sense estat, segregant-la d’una sobirania més àmplia i reconeguda  per la comunitat internacional. Puc compartir la invocació a aquest dret i també que, un cop comprovat democràticament que es vol exercir, intentar-ho. Però això és diferent d’afirmar que ja el tenim o que per tenir-lo només cal votar-lo. De fet,  al Parlament de Catalunya ja s’ha votat a favor d’aquest dret, amb diferents noms, com a mínim en 4 ocasions en els darrers 25 anys. I sense cap efecte apreciable. Perquè a una nova sobirania li cal, per ser-ho efectivament, un reconeixement internacional suficient i per a obtenir-lo, hi ha alguns obstacles. El primer, que en el dret internacional no hi ha cap tipificació ni cap llistat de nacions sense estat i, per tant, tampoc una forma reconeguda ni pautada de com accedir-hi i amb quins drets.

És cert que hi ha precedents de segregacions de sobirania, fins i tot recents. En darrera instància potser és cert també que si la població està majoritàriament decidida a aconseguir-ho, ho acabarà aconseguint (tots els bons juristes saben que, quan és clar que la realitat no s’adapta al Dret, el Dret no pot fer, tard o d’hora, altra cosa que adaptar-se a la realitat) però no fàcilment ni, encara menys, quan vulgui, a la carta. Fàcil només ho és en dos supòsits: (1) acord pactat dins de la pròpia sobirania de la que es forma part prèviament, cas de Txèquia i Eslovàquia, però, ai làs!, a Madrid no hi tenim un Václav Havel com a interlocutor i, a més, potser caldria ser la part pobre, com Eslovàquia, que tampoc és el cas; i (2) per declaració unilateral però amb la certesa que l’endemà mateix serà reconeguda per estats importants, Croàcia, per exemple, sabia del cert que ho faria Alemanya i, al seu darrere, prop de trenta estats més, alguns molt importants. Però si no és així…

A més, en el moment de la segregació cap dels casos esmentats afectava a cap estat de la UE, que no és gens previsible que intervingui en un conflicte intern d’un dels 28 estats membres del club i menys encara en contra de la seva voluntat; ni es pot preveure que vegi amb bons ulls un precedent eventualment incentivador de casos com Flandes, Bretanya, Còrcega, Padània etc; ni és previsible que estats rellevants no europeus facin el pas sense comptar amb la UE. No sembla fàcil obtenir el reconeixement suficient necessari. Si la creença contrària està estesa, i ho està, és degut a un nivell alt de confusió.

La consulta. Uf! És un sinònim o un eufemisme de referèndum o és una altra cosa?; legalitat espanyola?, catalana?, una legalitat dubtosa? cap legalitat?, succedani plebiscitari?; jurídicament vinculant o no?, cas que no, políticament vinculant o simplement indicativa com a comptatge inicial de preferències?; quorum mínim de participació, quin?, necessitat de majoria qualificada, quina?; una única consulta global?, més d’una?; de pregunta i resposta binària?, amb més opcions? I, al damunt, infinites versions possibles sobre la pregunta. Uf! En aquest panorama, algú està en condicions de dir què vol dir exactament “la” consulta?

Crec que la confusió és o pot arribar a ser molt notable. He constatat que hi ha qui creu –i diu- que “la consulta”, amb una pregunta consistent a Independència SI o NO és suficient per fer el cim. Un SI guanyador culmina el “procés”, ja haurem usat el “dret a decidir” i ja haurem assolit la independència. Espero que ningú ens vulgui portar a aquesta simplificació extrema i al meu parer inacceptable democràticament per moltes raons en les que no m’estenc perquè confio que no cal. I perquè comportaria una pregunta d’ordre pràctic bastant angoixant: i l’endemà, que?

Vull aprofitar l’avinentesa per preguntar, estrictament per curiositat, què en volen fer “del dret a decidir” els que el reclamen i diuen que pensen votar contra la independència. Intueixo que la comunitat internacional trobaria pintoresc que algú els demanés reconeixement per a una segregació de sobirania no pactada i a la lògica pregunta sobre els motius i circumstàncies, el peticionari respongués “oh, ja ho veurem, ens ho hem d’acabar de rumiar”. Uf!. En fi, crec que potser un ordre seqüencial lògic dels passos del full de ruta (potser amb possibles solapaments temporals entre els passos) podria ser un altre, no tan voluntarista i confús, més realista, que inclogués un debat  el més seriós i racional possible sobre els avantatges, inconvenients, riscos i dificultats d’implementació de les opcions en joc. Potser en resultaria un calendari més llarg, un ritme més assossegat i allunyat del vertigen  actual i la percepció de saturació que es va tornant aclaparadora, però que disminuiria notablement el risc d’una nova i gran frustració per precipitació i inflació d’expectatives a curt termini. Una frustració que inevitablement inclouria costos greus i duradors en molts sentits.

Debat a bat

Les reflexions anunciades (tres molt breus sense títol i una més llarga amb títol):

Reconeixent que és incerta la seva intensitat, no és nul sinó possible, probable i potser fins i tot inevitable, un cert conflicte intern en situacions encara per venir. No es tracta només, tot i que també, d’un eventual conflicte entre opinions i posicionaments, potser la societat catalana és prou madura per resoldre’l amb esquemes racionals i amb aplicació relativament simple dels mecanismes democràtics. Però és també un conflicte entre interessos, lligams i condicionants ben legítims de caràcter econòmic, relacional (emocional i amb eventuals incomprensions mútues), familiar, empresarial, esportiu, professional, etc. entre ciutadans catalans i de, encara s’ha de dir així, la resta de Espanya. És perillós subvalorar-ho, el cost podria ser més o menys elevat però gens menyspreable.

El conflicte polític, institucional i jurídic amb l’estat espanyol és una altra qüestió diferent. Però tal com van les coses sembla clar que això que en diuen el “xoc de trens” tendeix a confirmar-se i que acabarà incrementant el risc de deteriorament de les relacions personals internes exposat en el punt anterior. Cal tenir present que estem parlant d’un conflicte amb molts vessants, entre els quals, que és un conflicte entre nacionalismes contraposats i això comporta una retroalimentació mútua que inevitablement tendeix a situar els ciutadans a la  primera línia de foc. Ja ho estem veient, ja està passant. El pols ha començat però  no està encara en la fase més dura i decisiva. No és clar del tot qui doblegarà a qui però dues coses sí que ho són de clares: que el que vagi passant influirà en el conflicte intern, potser suposarà volatilitat en les opinions i que el cost del conflicte, acabi com acabi, serà alt per Catalunya i per Espanya per més que és difícil saber per qui ho serà més. Un conflicte com aquest no és mai totalment innocu.

És totalment cert i sabut que Catalunya està molt maltractada econòmicament en el marc espanyol actual. Perllongar aquesta situació és insostenible perquè s’empobreix i perd capacitat de creixement i de competitivitat, paradoxalment perjudicant també, de retruc però greument, l’economia espanyola. Malgrat això, segurament  no és saludable que s’hagi estès la creença que amb la independència serem automàticament rics o que en una unitat política-fiscal de la mida que sigui, és just i possible que els diners recaptats en una part del territori intern han de tornar-hi integrament, exactament i cada any. És una fal·làcia que no s’hauria d’haver introduït mai en el debat (ja hi vaig fer una referència de passada en el primer post). Europa també redistribueix entre estats i regions; Catalunya també redistribueix entre comarques i entre municipis. I els municipis entre barris. I no només redistribueixen sinó que uns anys inverteixen més en un lloc i d’altres en un altra. És cert que a Catalunya no ens toca gairebé mai però així i tot, cal anar alerta perquè aquestes fal·làcies s’extrapolen fàcilment. De fet, a Arenys de Munt, un equip de govern que em sembla que ja no ho és a causa d’una moció de censura que va reeixir, ja havia calculat el seu propi “dèficit fiscal”, el seu “espoli” (18 milions €/ any de diferència entre recaptació fiscal a la població i pressupost municipal més retorns en inversions o serveis de la Generalitat i l’Estat, no explicaven la metodologia del càlcul) i reclamava –atenció! a Europa!- que obligués al seu retorn (per l’Ajuntament, és clar, no pas pels seus ciutadans que –deien-  ja rebrien més i millors serveis de l’Ajuntament i així se’n beneficiarien). On ho devien haver aprés?

El futur d’Europa i el canvi d’escala al món

Per evitar un procés de decadència i tenir  un paper al món, Europa ha d’accelerar la seva construcció política perquè la globalització està portant un canvi d’escala en molts sentits. Si aconsegueix fer aquest procés a temps (malauradament no n’hi ha massa indicis), els actuals estats membres inexorablement perdran quotes de sobirania i canviaran profundament de naturalesa, es diluiran (la resistència que hi fan és justament el més gran obstacle de la construcció política europea); les institucions democràtiques d’aquesta Europa plenament subjecte polític  tindran molt poques competències però molt importants i en exclusiva (és important retenir aquest concepte: poques però molt importants, com als EEUU les del Govern Federal, amb la resta de qüestions els estats fan el que els sembla (inclosa la pena de mort si o no) i els ciutadans de tots ells són alhora patriotes del seu estat i dels EEUU). Si Europa no aconsegueix fer aquest procés a temps, senzillament no pintarà gaire res al món ni, lògicament, hi pintaran gaire res els seus estats, ni els grans ni els petits. Europa correrà un greu risc d’esdevenir un parc temàtic pels turistes globals. Serà molt probable que el procés sigui de decadència. Potser exagero i dramatitzo un pèl massa però crec que no gaire.

De quines competències estem parlant? Precisament de les més pròpies d’un estat en termes convencionals: política exterior, defensa, polítiques macroeconòmiques i regles  econòmiques de competència i unitat de mercat, coordinació eficient  dels sistemes interns de recerca, innovació i transferència tecnològica,  supervisió de les institucions descentralitzades només quan estiguin relacionades o condicionin aquestes competències centrals, lluita contra el terrorisme i la gran delinqüència globalitzats. I sobretot, un model de fiscalitat conceptualment harmonitzat en aspectes bàsics però, alhora, fonamentat  en  el principi “que cada palo aguante su vela” (no trobo ara mateix l’equivalent en català), és a dir, amb topalls de màxims i mínims però amb marges significatius per fer real el principi de responsabilitat fiscal per a totes les subunitats, un principi allunyat de models sofisticats i al meu parer excessivament acadèmics que parteixen  d’una fiscalitat global i aplicació posterior de transferències internes per conceptes imprecisos i com a tals interpretables com ara: “suficiència” “solidaritat” o “cost efectiu dels serveis”, un sistema amb l’afegitó d’una redistribució limitada a les grans infraestructures inter-connectades, altres destins finalistes transparents i, si cal, en els complements de finançament de serveis bàsics per les subunitats menys riques. Si no és així, no funcionarà, els diferents nacionalismes estatals residuals (i potser fins i tot nosaltres si som un estat), acabaran demanant a Europa coses com federalismes asimètrics, pactes fiscals, i dret a decidir. En aquest context, no sembla que l’òptim per Catalunya sigui crear un estat-nació com els que es diluiran i, a més, petit, amb poca massa crítica demogràfica i econòmica per tenir pes a Europa i poc coherent i fins i tot potser contradictori amb el sentit inexorable  de la història i el canvi d’escala derivat, de l’acceleració en les darreres dècades de la globalització, un fenomen que, des de sempre,  no cap  resultat ni exclusivament ni principal  de decisions polítiques sinó de la innovació tecnològica (ja sabeu: la roda, el tam-tam, el foc, la vela,  la impremta, la màquina de vapor, el tren, el telèfon, la electricitat, l’automòbil i l’aviació, la ràdio i la televisió travessant fronteres, els ordinadors, internet…)

Ho deixo aquí. En aquest i l’anterior post he procurat ser descriptiu tot i que sense fer cap especial esforç per evitar que es pugui intuir el meu capteniment sobre tot això. No tinc cap raó per amagar-lo. Però en el proper post, que serà el darrer d’aquesta sèrie de tres, el faré explícit  arriscant-me fins i tot  a suggerir alguna proposta.

Arseni Gibert, Gronxant dubtes, Bloc d’Arseni Gibert, 12/10/2013

  Catalunya, Espanya, Llibertats