Antoni Puigverd: La resta

Encara no fa un any, amb la manifestació de l’Onze de Setembre, el sector més viu i organitzat del catalanisme va fer un gir: proposava trencar amb Espanya per aconseguir un lloc a l’Europa dels estats. Sense la sentència del TC (2010), sense la fortíssima hegemonia a Espanya del model recentralitzador, sense les reticències, agressions retòriques i dificultats jurídiques amb què des de l’Espanya de matriu castellana es contempla l’excepció catalana (considerada una insuportable anomalia), potser el nervi del catalanisme no hauria arribat a la conclusió que la ruptura era l’únic camí possible.

Ara bé, els resultats de les eleccions van fer palès que, tal com ja havia passat als anys setanta, hi continua havent a Catalunya molts actors socials i culturals que no participen de les emocions del catalanisme. Una part no menyspreable, per bé que encara minoritària, hi és obertament contrària: els electors de C’s i PP. Però una altra part és ambigua: ni vol trencar amb Espanya ni s’oposa a moltes demandes del catalanisme. El PSC expressa només parcialment aquests sectors, que s’escampen de manera imprecisa i oscil·lant per tota la societat catalana. Molta d’aquesta gent voldria un nou enfocament espanyol de la qüestió catalana que superés el cul-de-sac de la sentència del TC, però no vol separar-se’n. Per raons sentimentals, lingüístiques o econòmiques.

La resposta a aquest sectors, per part del sobiranisme o de l’independentisme, no pot ser més sorprenent. Negant-se amb tossuderia a prendre consciència dels límits de la seva força rupturista (uns límits que els resultats electorals van despullar), el rupturisme s’aproxima als sectors ambigus del catalanisme amb actitud desdenyosa. Els assenyala amb displicència. Els

menysprea qualificant-los de tebis, despistats o quintacolumnistes. En comptes de procurar reconstruir amb ells els espais de confluència històrics (els que va marcar, fa tants anys, l’Assemblea de Catalunya), tendeixen a acusar-los de tenir interessos inconfessables o de “pont aeri” (com si no estiguéssim tots plegats parlant d’interessos). Amb la discussió sobre l’estàtua de Colom, per si fos poc, ha retornat, anacrònicament, el menyspreu per l’aportació cultural de la Barcelona olímpica al cabal positiu de la Catalunya present.

Un error de Maragall (de fet, el gran error del tripartit) va ser encastellar-se en el fonamentalisme ideològic. En comptes d’intentar agregar els valors del pujolisme al seu projecte, van intentar un girament de truita purament d’esquerres. Podien haver guanyat una nova hegemonia; i no ho van voler fer. Ara l’entorn mediàtic i ideològic de la CiU de Mas i l’ERC de Junqueras comet el mateix error: en comptes d’acostar-se als espais catalanistes que els són estranys, se n’allunya com de la pesta. Els empenyen al bàndol oposat. En comptes de sumar, resten. En comptes d’ampliar el terreny de joc, el redueixen. És admirable: creuen que, per aconseguir l’objectiu excepcional que persegueixen, la millor operació és restar.

Antoni Puigverd, La Vanguàrdia, 31/05/2013

  Catalanisme, CiU, Dreta