Pep Martí Jufresa: Prorrogar el pressupost és la pitjor opció

Ens trobem en plena tempesta de declaracions sobre si s’han d’aprovar o no els pressupostos de la Generalitat pel 2013, i amb quin nivell de dèficit. Com més declaracions es senten, més es demana un què pensaria un observador imparcial si veiés tota aquesta energia gastada en quelcom que ja hauria d’estar aprovat i en vigor de fa mesos, i que cada dia que passa és una mica menys necessari.

Caldria explicar al nostre observador -amb un punt d’incomoditat- que la primera funció d’un pressupost, que és ser reflex i acta fefaent de les prioritats polítiques d’un govern, malauradament avui és una funció que ja ningú pretén ni ningú reclama. Les figures de referència en l’articulació de les polítiques públiques, com ara el pressupost, semblen en aquest moment eines inútils, tal és l’escepticisme general de que les administracions puguin presentar una proposta sòlida de pla de govern i del seu finançament. És una evidència que, lamentablement, el pressupost de la Generalitat és ara mateix, única i exclusivament, un cavall de batalla polític. Tan evidència com que no hauria de ser així, doncs en temps de regressió de la despesa definir prioritats és encara més important que en períodes expansius.

No vull menystenir el valor polític de qualsevol pressupost públic. Al revés, es tracta d’un aspecte cabdal, irrenunciable. Però desproveït de la seva validesa tècnica, un pressupost és material polític de segona classe. Prenguem consciència de com, aquí també i no només a les Corts espanyoles, es van furtant debats essencials, i com caldrà reconstruir-ho tot algun dia des de molt avall.

L’esquema narratiu del debat que té lloc és un drama repetit, sempre estructurat sobre quatre vèrtexs. D’un cantó el Govern de l’estat, que vol mostrar a la UE que és capaç de dominar els comptes de totes les administracions espanyoles, i que alhora vol fer servir indirectament les finances públiques com a palanca de control de les aspiracions secessionistes del govern català. De l’altre Esquerra Republicana, que vol lligar Artur Mas i CiU als seus compromisos sobre la consulta per la independència, però alhora sense cremar-se en el foc d’un pressupost que necessàriament retallarà el que ja s’ha retallat. Al mig, el Govern de la Generalitat que s’hi juga els seus fragilíssims equilibris polítics i el suport de bona part del teixit social que encara pugui recolzar-lo. I en quart lloc, el PSC al capdavant de tots aquells que s’ho miren des de fora, esperant que el nou pressupost suposi noves oportunitats per apuntalar el seu relat i el seu espai polítics.

Plantejat el mapa dels personatges i els seus interessos, un crític teatral o un analista polític podrien inferir que d’un embolic així no se’n surt sense un d’aquells coup de théatre que només els grans autors o els polítics de talla són capaços d’imaginar i executar. Modestament, a l’espera de saber si qui regeix els destins de la política catalana és Shakespeare o Don Pedro Muñoz Seca, pare de l’astracanada, (o millor no saber-ho?) en aquest article intentarem descriure les que creiem diferències substancials entre mantenir un pressupost prorrogat o aprovar-ne un de nou.

No es troben arguments econòmics per prorrogar el pressupost vigent

El pressupost és un instrument de despesa pública que té un pes molt rellevant sobre l’economia a nivell macroeconòmic, però també un efecte directe sobre un bon nombre d’empreses de sectors molt diversos que tenen a les institucions com a client principal. Alhora, del pressupost de la Generalitat en “beuen” els pressupostos municipals en bona mesura. Els pressupostos prorrogats que tenim avui no permeten tenir la mínima orientació de la despesa final a nivell de partida, i per tant deixa “cec” a tot l’ecosistema econòmic que gira al voltant de l’administració de la Generalitat. Aquest stress dels sectors productius i les entitats socials es tradueix en baixada d’activitat i reducció de llocs de treball.

La pròrroga pressupostària vigent conté una retenció de crèdit (retallada) del 28% sobre totes les despeses que no siguin de personal, de pagament d’interessos financers o d’amortització de crèdits. Altrament dit, el pressupost vigent es basa en assolir el dèficit del 0,7% que tothom qualifica d’horrorós. S’incorpora al decret de pròrroga la prohibició expressa de promoure subvencions de concurrència competitiva o es posen traves a l’inici de noves inversions. En l’escenari de mantenir la pròrroga pressupostària però amb variacions, qualsevol modificació a l’alça del límit de despesa via decret també es farà així, pel broc gros, amb pocs paràmetres i poques indicacions. L’efecte sobre els departaments serà mantenir la incertesa, i la conseqüència, la major inacció dels equips dels departaments a l’hora de promoure iniciatives. Una pròrroga pressupostària té un efecte d’”estaborniment” sobre els equips de l’administració. I Catalunya, en temps de crisi, necessita una administració activa i proactiva. La realitat de l’execució pressupostària és que ja portem més de quatre mesos d’exercici 2013 i la disminució de despesa no financera real dels departaments sobre un 2012 ja extraordinàriament auster ha estat del 19% de gener a març.

Per altra banda, bona part dels augments d’ingressos via noves figures tributàries o augment de tipus en altres impostos vigents, pactats amb ERC i pre-anunciats pel Govern, s’ha de fer en la llei d’acompanyament dels pressupostos o llei de mesures financeres. Res no impedeix presentar-la sola. Però esperant la fi del debat general, no es fa. Hores d’ara cada dia que no es porten aquestes mesures al parlament són menys ingressos i per tant més retallada de despeses. El temps compta.

Igualment, no està gens clar que en pròrroga pressupostària la Generalitat pugui accedir al Fons de Liquiditat Autonòmica. Les normes que regeixen el FLA indiquen que serà condició sine qua non per obtenir recursos financers publicar -i provar que s’està complint- un programa estricte de disminució del dèficit. La prova de què així es fa és precisament el pressupost anual. No ens hauria d’estranyar que es faci de més i de menys amb el FLA respecte de les normes que l’han creat, però en qualsevol cas qui té el poder d’interpretar-les i de disposar els recursos és el Govern Rajoy.

Fins fa poc s’especulava amb la xifra de retallades que suposava un o altre nivell de dèficit. Però qualsevol xifra de dèficit sobre PIB que es formuli, ja sigui el 0.7%,1.2%, 1.5% o 2%, és paper mullat si no es compta amb els recursos del FLA. Els mercats de deute estan tancats, els préstecs bancaris són mínims…sense el FLA no es pot fer dèficit, els diners per gastar que sobrepassen els ingressos els aporta l’Estat. Hi ha una contradicció excessiva en no aprovar pressupost dient que l’Estat no afluixa el límit de dèficit sabent que en el pressupost prorrogat qui tindrà la clau del dèficit efectiu serà també l’Estat. No s’entén si no és que en definitiva el que es vol projectar és que les finances de la Generalitat estan intervingudes de facto pel Ministeri d’Hisenda. Cal recordar que les lleis d’estabilitat espanyola i catalana que emmarquen aquesta discussió van ser aprovades per CiU a Corts i al Parlament. Ens trobem davant d’una formació política que s’ha posat ella mateixa unes manilles i ara vol plorar per tot arreu que no és lliure.

Però encara són superiors els arguments polítics per aprovar un nou pressupost

El pressupost és una figura anual de revàlida política d’un Govern. Sense gruix tècnic, es tracta d’una figura minorada, sens dubte, però prorrogar pressupostos, en termes democràtics, és propi de governs en procés de sortida o d’entrada. I el govern de CiU no es troba en aquests supòsits.

El que durà al Govern Mas a no aprovar pressupost, si així passa, és no tenir el suport d’ERC per fer-ho. CiU fa de la necessitat virtut, disfressa de valentia el que és pura temença de trobar-se sense suports parlamentaris. Però…si es prorroga pressupost pel 2013 i aquesta tardor l’escenari macro-econòmic del Govern central tampoc permet tenir un nivell de dèficit que allunyi noves retallades…què passarà amb el pressupost del 2014 que caldria aprovar a l’octubre? També es prorrogarà? Pot un govern de Catalunya fer dues pròrrogues consecutives sense dimitir o sotmetre’s a una qüestió de confiança? Al nostre parer, això hauria de produir una crisi política de primer nivell.

ERC afirma sense pudor no voler fer-se càrrec d’una nova retallada, del nivell que sigui, que segons ella és culpa d’Espanya. CiU no fa el pas subsegüent lògic, que fóra trencar l’acord de govern, perquè té un compromís amb el camí cap a l’estat propi. No es troben altres arguments polítics que els interessos de part en l’eventual decisió de prorrogar el pressupost per tot l’any. Sembla evident, en definitiva, que els interessos polítics i econòmics del país estan en contradicció amb l’agenda política del Govern. Aquesta és la conclusió que es projecta sobre el conjunt de la ciutadania i que, per sobre del soroll habitual, quedarà. La sensació de frustració i de crisi institucional algú la podrà aprofitar cridant a decisions unilaterals de gran calibre, però el que serà, sobretot, és una contribució a fer més profund el pou de confiança en el que es troba Catalunya.

Durant la campanya electoral de novembre passat el Govern ja coneixia els núvols negres que s’acostaven sobre les finances públiques. Amb instint partidista, va decidir callar fins a la primera roda de premsa després del 25-N. Com van demostrar els resultats de les eleccions, no són temps d’intentar aprofitar els avantatges que dóna estar al capdavant d’un Govern. Cal per tant demanar a Artur Mas i als seus consellers que siguin de debò valents i presentin aquest mes de maig un projecte de pressupost.

Pep Martí Jufresa,  Economia i Progrés, 09/05/2013

  Dèficit, Genralitat, Pressupost