Josep Fontana: Llegim massa poc la premsa

Llegim massa poca premsa. Potser sigui perquè la que es fa en paper a casa nostra no ens estimula gaire. Però hi ha cada dia més premsa de la que es fa a la xarxa que conté tot un món de notícies i d’anàlisis que mereix la pena conèixer. Us menciono algunes de les coses que hi he trobat en aquests dos o tres darrers dies, i que no he sabut veure reflectides a la nostra premsa en paper.

Hi he trobat, per exemple, informacions sobre dos moviments indígenes que estan commovent Amèrica de sud a nord. Un és ja vell, però en aquests moments està en una fase aguda: és el del poble mapuche de Xile, que reivindica les terres que se li han arrabassat; una reivindicació que té el suport del moviment dels estudiants xilens, una de les mobilitzacions socials més importants de l’actualitat.

L’altre ha nascut al nord, al Canadà: és el moviment “Idle no more”, que es va iniciar després que als representants dels pobles indígenes –les primeres nacions– se’ls negués, el 4 de desembre passat, l’accés al parlament, on volien queixar-se d’unes noves disposicions que amenacen amb la destrucció de l’entorn natural, com està passant amb l’extracció de petroli de les sorres bituminoses d’Alberta.

Potser penseu que es tracta de problemes exòtics, que no tenen importància per a nosaltres. Però no és veritat, perquè el que està en joc al Canadà és la necessitat d’aturar la destrucció del medi ambient per unes activitats d’extracció destinades a obtenir petroli i gas natural a qualsevol preu, usant procediments com el del fracking o fractura hidràulica, que tenen com a conseqüència directa posar en perill el proveïment d’aigua que necessiten l’agricultura i el consum humà [veieu esquema al final del text]. És important aprendre del que passa a altres bandes en moments en què es comencen a concedir a casa nostra llicències per realitzar operacions de fracking, sense considerar la fragilitat del nostre proveïment d’aigua potable (ens hem oblidat que no fa tant que l’havíem de portar en barco i que vam construir una caríssima dessaladora per fer front al problema).

Hi he trobat també estudis que semblen tenir una base científica seriosa que asseguren que l’ascens i posterior descens de la criminalitat violenta a les grans ciutats està en relació directa amb la contaminació pel plom, a través sobre tot de la gasolina. La pauta és similar per tot, escriu Kevin Drum: gràcies a l‘augment de vendes d’automòbils als anys que van seguir a la fi de la Segona Guerra Mundial tota una generació de joves dels anys 40, 50 i 60 es van contaminar amb el plom afegit a la gasolina, que afavoreix l’aparició de conductes violentes, i van esdevenir els criminals dels 60, 70 i 80. Als vint anys de començar-se a eliminar el plom de la gasolina, a partir dels anys 70, el crim violent ha tornat a baixar. La qüestió es presta a moltes reflexions; però una de les més interessants és la que ens porta a demanar-nos per què si, com demostren les estadístiques, la criminalitat violenta està minvant a la major part del món desenvolupat, augmenta, en canvi, la proporció de gent empresonada. La resposta, està clar, no la trobarem aquesta vegada en la química, sinó en la necessitat que té un ordre social injust d’augmentar la repressió per prevenir les protestes col·lectives.

Hi ha altres notícies poc estimulants. Per exemple, que una de les conseqüències de la commoció produïda pels 14 assassinats a Newtown hagi estat que la NRA (l’Associació Nacional del Rifle) nord-americana hagi augmentat els socis en més de 100.000 en els darrers vint dies i aspiri a arribar als 5 milions “abans que s’acabi aquest debat”.

O l’anunci que Grècia ha arribat al rècord de l’atur a la Unió Europea amb una xifra del 26’8% del total de la població i que es fan previsions que sostenen que, amb les noves retallades d’aquest any, es pot arribar al 30%. Una notícia inquietant, perquè s’assembla massa a les previsions que es fan per Espanya.

S’hi troben també històries d’aquella mena de gent que no acostuma a sortir als diaris, com Lucía Camacho, nascuda a Mèxic, però que viu ara als Estats Units, que va començar collint cotó als nou anys. “He treballat tota la vida al camp, perquè no sé llegir ni escriure. Mai no he pogut anar a l’escola. Ni tan sols sabia el meu nom fins que vaig haver de demanar un certificat per arreglar els meus papers als Estats Units (…). Quan tenia tretze anys la meva mare em va vendre a un home jove, amb qui vaig estar vuit mesos. Aviat vaig quedar embarassada. Quan tenia un nen me l’emportava amb mi al camp; el deixava en una ombra, a la vora, i cada vegada que acabava una filera m’acostava a vigilar-lo. Li donava el pit a l’hora de dinar, perquè es quedés dormint mentre treballava”.

Per una altra informació publicada els mateixos dies sabem que als estats Units hi ha 500.000 nens que, a partir dels 12 anys, treballen per un salari als camps (no s’hi compten, per tant, els que treballen per la pròpia família). Deixen generalment l’escola a l’abril –hi tornaran a l’octubre- i comencen a recórrer diversos estats, segons les dates de la collita. Un cop al lloc on els han llogat es lleven a les cinc i comencen a fer feina cap a les set del matí, per seguir de vuit a dotze hores, sovint set dies a la setmana, quan és al fort de la collita. Un dels pitjors problemes amb què es troben són els efectes dels pesticides, l’ús dels quals està regulat pel que fa a la capacitat de resistència d’un adult; però no per a la d’un nano de dotze anys. O el de treballar al tabac, on pateixen una forta contaminació per nicotina.

Històries que ens obliguen a pensar, però que ens porten també a demanar-nos per què els nostres diaris no ens parlen de les moltes Lucías Camacho que hi ha entre nosaltres. Si ho fessin, potser els llegiríem més.

Josep Fontana, La Lamentable, 11/01/2013