Cristina Sen: Bullying, encara de braços plegats?

El dimarts 12 de novembre va morir a Ciudad Real Mónica Jaramillo, una noia de 16 anys. La jove s’havia intentat suïcidar quatre dies abans per escapar de l’assetjament escolar que patia des de feia temps. És la desesperació extrema davant una situació de bullying, però sense arribar a aquest tràgic desenllaç hi ha milers de nens, d’adolescents, que viuen cada dia situacions de dur menyspreu. Se sap, fa molts anys que succeeix, i el gran problema és que se suporta, com si fos consubstancial a la naturalesa humana. I no és així, només cal canviar la mirada, l’enfocament social, igual que s’està aconseguint amb la violència masclista.

“És pràcticament impossible que una persona que pateix bullying se’n surti per si mateixa –assenyala el psicòleg Andrés González Bellido–, se sent culpable, té l’autoestima per terra, de manera que es pot traçar un paral·lelisme amb les víctimes de la violència de gènere”.

Amb l’agreujant, afegeix, que és atacada per un grup i no per una sola persona. Per això, considera que cal treballar a fons per modificar percepcions. L’agressor masclista avui és socialment rebutjat i assenyalat, ningú amb seny entén que és una violència que s’hagi de negociar.

Es tracta així d’afrontar el problema des d’un punt de vista global i, sobretot, de forma preventiva sota la premissa que no hi ha cap motiu per tolerar aquest tipus d’assetjament destructiu i que és absurd justificar-lo dient que “la canalla és així”. Per començar, assenyala González Bellido –coordinador del grup de Psicologia Educativa del Col·legi Oficials de Psicòlegs–, cal acabar amb aquesta espècie de “prestigi social” que tenen els assetjadors entre els seus companys i fer al contrari: desprestigiar-los.

El bullying és la intimidació i el maltractament entre escolars de forma mantinguda en el temps amb l’objectiu de sotmetre i humiliar una persona que està indefensa. La víctima queda en una situació d’inferioritat, va perdent seguretat en si mateixa de manera que no pot lluitar tota sola amb la situació. És una mena de violència –es dóna en diferents graus– que es fa a l’esquena dels adults, cosa que fa complicat detectar-la. Es dóna tant en la infantesa com en l’adolescència, però en aquesta segona etapa, segons explica Joaquín Gairín, catedràtic de Didàctica i Organització Educativa (Univeristat Autònoma de Barcelona), el problema es pot agreujar, ja que és una etapa madurativa d’una introversió personal enorme.

“Què difícil és ser feliç”. És el que va escriure la Mónica en el seu últim tuenti, segons informava fa uns dies La Tribuna de Ciudad Real. El seu pare havia anat a l’institut on estudiava per sol·licitar un canvi de centre educatiu, i se li va oferir un canvi de classe. “És un oferiment absurd –assenyala González Bellido–, és posar un pedaç amb el qual de nou la víctima sembla la culpable. No és ella la que ha de sortir, sinó els agressors”. Partint d’aquests criteris, fa deu anys va crear amb el seu grup de l’Institut de Ciències d’Educació (Universitat de Barcelona) el programa Tutoria entre Iguals, un programa de convivència escolar encaminat a la prevenció total del bullying que en els últims temps cada vegada és més demanat. Ell mateix l’ha posat en marxa a l’IES Front Marítim, l’estan desenvolupant uns 40 centres a Espanya i aquest curs, per exemple, s’estrena al Col·legi Alemany.

El programa es basa que són els mateixos alumnes els que s’encarreguen d’evitar i, en el seu cas, reconduir les conductes assetjadores mitjançant el diàleg i, en principi, sense la intervenció de l’adult. Cada alumne de 3r es converteix en tutor d’un de 1r, ha d’estar atent a la integració d’aquest a l’institut, facilitar-li la conversa i establir un clima de confiança. Prèviament, els nois de tercer han rebut diverses sessions informatives sobre què és el bullying, com clissar un assetjador i quins són els símptomes que pot emetre una víctima (vegeu el reportatge adjunt).

En dos o tres cursos –en el cas d’un institut– pràcticament tot el centre ha passat per l’experiència de ser tutoritzat i de ser guia. S’ha expandit la cultura antibullying o, en termes més generals, s’ha creat un ambient en el qual es valora la solidaritat emocional. L’assetjador, i els que l’aclamen, en ser represos i assenyalats per un alumne gran perden la seva presumpta “fortalesa social”, són rebutjats i es trenca la llei del silenci entorn al bullying. És senzill, no costa diners i funciona. Funciona perquè s’incorpora al pensament general no només que l’assetjament és dolent, sinó que senzillament és intolerable perquè no respon a cap normalitat.

Els casos que se saben són la punta d’un iceberg, un iceberg que ha existit sempre i sobre el qual s’intenta actuar però sense que s’hagi produït encara un veritable canvi d’òptica. Des d’Edurisc (centre de la Universitat Autònoma de Barcelona que analitza els riscos en els entorns educatius) es va fer un ampli informe publicat a tot Espanya publicat per la Fundació Mapfre el 2011 les conclusions del qual indiquen que un 60,5% dels 81 centres analitzats tenen antecedents d’assetjament psicològic entre alumnes. Així mateix, en poc més del 50% existeix formació específica per al personal docent.

Però més que una qüestió només professoral, la lluita contra el bullying és una qüestió de complicitat general igual, com es deia, al que s’està fent amb la violència masclista. És evident que no s’ha de confondre amb les baralles entre nens, baralles temporals, disputes per un tema concret o bromes pesades. Però una altra cosa molt diferent és l’abús continuat contra algú, un abús que destrueix. La felicitat depèn de la possibilitat d’una persona de desenvolupar el seu potencial dins del context de la societat. Això val per als adults, i per als infants.

Cristina Sen, La Vanguàrdia, 26/11/2012

  Alumnat, Bullying Escola, Institut