La Bête és Jordi Bosch from El Guaita on Vimeo.

L’obra explica un fet fictici: el príncep mecenes de la troupe de teatre de Molière (que aquí s’amaga sota l’anagrama d’Elomire -les mateixes lletres del dramaturg francès col·locades en un altre ordre-) decideix incorporar a la companyia un actor de carrer anomenat Valère, pedant, fatxenda, vividor i amb una xerrameca inacabable; bona mostra d’això és el seu monòleg, gairebé al començament de l’obra, de vint-i-cinc minuts de durada i que, insistim, el saber fer de Bosch fa que se’ns faci curt. Elomir es nega a incorporar l’estrambòtic actor al grup… però qui mana, mana, i no sempre podem aconseguir que les coses vagin per allà on seria desitjable i lògic, per més raó que tinguem. Al mateix temps és la història d’un canvi difícil d’assumir per a qui té molts clars els seus paràmetres intel·lectuals i a qui les circumstàncies l’imposen prendre un altre rumb. Elomire (Molière) es veu gairebé obligat a abandonar la tragèdia que  fins aleshores havia conreat sense massa èxit i dedicar-se a la comèdia i a la farsa que, de manera brillant el va convertir un autor universal. Així, com espectadors, som testimonis de l’enfrontament entre dues maneres d’entendre el fet teatral: la culta, moltes vegades de força qualitat però sovint més avorrida, i la popular, sens dubte de menys qualitat però més divertida i a l’abast de tothom, encara que les comèdies de Molière, en la seva majoria, tenen també un rerafons dramàtic.

Sembla una anècdota senzilla de la que poc suc se’n podria treure, però l’habilitat del text de Hirsom ens la fa gaudir plenament.

I, el que són les coses, un text escrit per un autor novaiorquès i situat a la França del segle XVII sembla que ens parli del nostre present quan diu coses com:

“No es pot negociar la pròpia autonomia: només la resistència preserva els ideals. Com més va més tenim la vida hipotecada per culpa d’un poder deslleial i caòtic…”

Albert Vidal, La Lamentable, 31/10/2012