Llàstima que l’avançament electoral hagi impedit la convocatòria de les eleccions primàries del PSC. Si s’haguessin pogut celebrar, les haurien guanyades, com hem vist, les posicions del manifest, que inicialment estava destinat a ser la carta de presentació de la candidatura d’Àngel Ros. Primer, el president Mas va dir d’avançar les eleccions al juny, després al febrer. Finalment, les ha avançades al novembre, caient com una guillotina sobre les primàries del PSC i la nova perspectiva que aquestes anaven a obrir.

Potser Artur Mas no volia Àngel Ros al capdavant del PSC? Alguns amics convergents em diuen que el president té altra feina, que no s’entreté amb les minúcies del PSC. I, dit així, sembla que tinguin raó. Però la feina del president, ara mateix, no és mirar de propiciar l’escenari més favorable possible als interessos de Catalunya?

Doncs, bé, caldrà convenir que no és el mateix, per a Catalunya, un escenari amb un PSC disminuït i més o menys captiu, que un escenari amb un PSC que sostingui les posicions del manifest, capaç d’articular una esquerra catalana plural i forta. Segur que això no ha escapat a la intel·ligència política del president ni tampoc a la necessitat objectiva que té Catalunya de sumar forces. Per això, només hi ha una explicació: respecte d’aquesta qüestió, el president ha prioritzat els interessos dels seus per sobre dels interessos nacionals. La pulsió “hegemonista” de CiU, en aquesta hora propícia, ha pesat més que Catalunya. Ja se sap: ningú no és tot virtut.

Així és com el PSC ha restat immòbil i engavanyat, sota la pressió dels qui, des de dins o des de fora, l’empenyen a diluir-se com a partit d’esquerra i a esdevenir un partit més o menys reactiu i unionista, no determinat per la divisòria dreta / esquerra, sinó per la divisòria independentisme / antiindependentisme. El PSC, però, no és això. No ho ha estat mai ni ho pot ser en el futur. Resulta especialment greu el trencament, a les llistes electorals, de l’equilibri unitari que José Montilla havia sabut preservar, amb el relleu més o menys convingut de significades veus crítiques, acompanyat del càstig incomprensible a joves veus que assajaven de ser autònomes i amb la dràstica exclusió o postergació d’alguns dels principals impulsors del Manifest de Setembre. El manifest, però, és un ferment que no es veu amortit sinó esperonat per aquests fets. I és una cita imperiosa, tant per a la contesa electoral com també per a l’endemà, després del veredicte de les urnes.