Publiquem a continuació un article de Pere Bosch i Gimpera (Barcelona 1891-Mèxic 1974) publicat al final de la guerra civil (20 de gener de 1938) en el setmanari barceloní Catalans! El magazine popular, que ens sembla estraordinari per explicar, sobretot als que no són catalans, el problema actual de Catalunya. Bosch i Gimpera va ser arquòleg i prehistoriador i una de les personalitats científiques catalanes més reconegudes internacionalment. (La Lamentable)

Ens trobem, sens dubte, a tota Espanya, en un moment crucial en què s’intenten direccions noves en l’organització del país, en què es revisen valors acceptats un temps per tothom, en què han desaparegut institucions seculars, en què es rectifiquen mètodes de govern i idees arrelades profundament. I el concepte mateix d’Espanya és un dels més subjectes a revisió.

Pròpiament, ¿què és Espanya?

Hi havia una història tradicional, oficial, «ortodoxa» d’Espanya, que havíem après a l’Escola, que sortia a tots els discursos polítics, que es consignava a tots els tractats. En aquesta història «ortodoxa» es partia de la idea dogmàtica de la unitat i, cohesió essencial d’Espanya i de la seva civilització gairebé com un ens metafísic. Era consubstancial amb ella la missió d’Espanya a Amèrica, la defensa de la unitat religiosa, la realització prefigurada a l’època romana d’Espanya per Castella i per una monarquia espanyola des d’Ataülf a la dinastia borbònica. Posada en perill la unitat en el fraccionament de l’edat mitjana pels musulmans, es reconstruïa a poc a poc per la Reconquesta que culminava als Reis Catòlics, els veritables restauradors d’Espanya i el punt inicial de la nova grandesa: des de llavors els valors castellans sublimats per l’imperi, esdevenen els valors espanyols per antonomàsia, entre ells, la llengua. Tot el que no s’ajustava a l’esquema era herètic. El fet de Portugal era considerat com una rebel·lió i el de Catalunya, obstinant-se a renéixer, així que passa del mer romanticisme literari o folklòric a un intent de cristal·lització política, es condemnava durament. En aquests moments, la guerra és la Espanya que voldrien restaurar els feixistes.

Proves de tot això? Fonament científic? Cap. La història “ortodoxa” ha estat exposada, s’han reunit uns fets prescindint dels contradictoris i s’ha popularitzat a l’empara de l’Estat que la representava, apareixent durant més d’un segle com un dogma; de la mateixa manera que ningú no havia demostrat el dret diví dels reis i que semblava un sacrilegi discutir-lo. Reconeixem que sovint les coses que es donen com a més segures es recolzen en fonaments ben febles i sols comencen a esdevenir sòlides quan estan a certa distància del sol, com una casa edificada en la sorra, que sembla aguantar-se fermament, però els fonaments cessaran de sostenir-la si el mar esbandeix la sorra que els amaga.

L’únic fet evident és la unitat geogràfica de la península ibèrica, la relació entre els seus estats i els seus pobles i l’analogia dels elements ètnics que els constituïren malgrat les seves fortes diferències així com els esdeveniments viscuts en comú i la participació d’uns i altres en la formació de determinats valors culturals, no sempre els mateixos ni en la mateixa proporció. Això crea una solidaritat, una germanor, una certa cultura comuna. Però no una nació unitària, i menys la necessitat d’admetre la identificació de determinat poble i de determinada cultura amb el tot. La unitat visible en determinats períodes ve de l’Estat que s’hi sobreposa; així la monarquia visigòtica durant uns segles, el califat de Córdoba en un curt espai de temps i encara no completament la monarquia borbònica o el constitucionalisme del segle XIX. A l’època romana no hi hagué mai unitat política real, ni a l’edat mitjana, ni tan sols sota els Àustries; i en els temps d’unificació aparent, subsistia latent la diversitat, que esclata de nou en cada conjuntura propícia. Exemple palpable, el fet català.

Paral·lelament a la tesi, “ortodoxa”, unitària i “castellanista” del segle XIX, se n’havia format una altra que ara triomfa amb la República democràtica i que creiem que és la que descobreix la veritable Espanya. A Catalunya era proclamada conscientment des de Pi i Margall a Prat de la Riba amb les tesis federalistes i amb el catalanisme polític que segueix la seva línia ascensional fins a Macià, després d’haver-se descobert i fet reviure els fonaments i els signes exteriors de la nostra personalitat amb el recobrament de la llengua, la represa de la nostra tradició cultural i el descobriment de la nostra història, ignorada i dissimulada en la visió “ortodoxa” de la història d’Espanya.

Fora de Catalunya la nostra tesi s’infiltrava també en els historiadors que treballaven objectivament i a poc a poc es deixà d’identificar tots els valors culturals espanyols amb els castellans i s’operà sobre la diversitat dels pobles hispànics, com en Menéndez Pelayo, que havia après del seu mestre Milà l’existència de la llengua, la literatura i la cultura de Catalunya i en proclama la seva diversitat respecte d’altres espanyoles la personalitat de les quals es veia més accentuada. Així es concebé també la personalitat gallega i la d’Euskadi. D’Espanya se’n tingué una imatge menys parcial, buscant altres notes comunes que la llengua castellana, la missió religiosa, la monarquia o la història imperial.

Potser amb un íntim dolor reconeixen alguns aquesta diversitat, però és ja difícil tornar enrere. Encara a Ortega i Gasset Espanya s’ha vertebrat per Castella i s’atribueix a les regions centrals l’energia formadora d’Estats, la fortalesa i els màxims valors culturals, cercant Menéndez Pidal la comprovació d’aquesta tesi a la Hispània romana, prefiguració, segons ell, de l’Imperi espanyol del segle XVI: Però ja ningú no pensa a negar la varietat espanyola, encara que sigui un problema a “conllevar” amb poca satisfacció d’ànim, i no sols no es condemna la nostra tesi com a subversiva, sinó que se la proclama cordialment com la sola que està d’acord amb la veritable tradició i amb la veritable realitat espanyola.

La reconstrucció de l’Espanya autèntica no es basa, doncs, en un compromís polític. ni en una “conllevancia”. Cal que participi de quelcom més profund, d’una realitat més essencial i això no és ni pot ésser altra cosa que la resultant de les afinitats i del lliure agermanament dels seus pobles.

Els que vulguin partir d’un punt de vista no català i gens sospitós d’”heterodòxia”, poden rellegir i meditar el que digué el President de la República, Manuel Azaña, quan defensava l’Estatut de Catalunya. (“Una política”. Madrid 1932. pàg. 419 i següents.)

La Lamentable, 16/10/2012

  Catalunya, Espanya, Història, Universitat