Permeteu-me primer que abans d’anar al nus de la reflexió, us avanci unes primeres paraules, que ja van formar part d’una entrada prèvia meva de fa uns dies, que són les que m’han fet venir al cap les reflexions que us adreçaré després, i que m’agradaria compartir amb tots vosaltres, perquè espero que ens ajudin a obrir noves perspectives, ja que tots sabem que les paraules boniques inspiren la creativitat i ajuden a resoldre atzucacs, però encara més, quan giren al voltant d’assumptes conflictius que inspiren la “imaginació moral”, com diria el gran mestre John Paul Lederach.

Tinc uns amics al País Basc, l’Iñigo i la Amaia, que tot sovint estan a Catalunya. En broma els pregunto per què no s’hi queden. Avui he rebut d’ells això per facebook que m’ha emocionat. A baix podeu veure la meva resposta.

L’Iñigo a La Teresa

“Hay una canción de un autor vasco (Mikel Laboa) que dice más o menos:

Si le hubiera cortado las alas

habría sido mío, no habría escapado.

Pero así, habría dejado de ser pájaro.

Y yo … yo lo que amaba era un pájaro.

Sé que no podemos meter a Catalunya en una jaula de oro, porque lo propio es volar, y que el amor (que algunos sentimos) no puede jamás ser excusa para que os quedéis en la jaula de oro. Si realmente decimos que os queremos debemos escucharos y respetaros. Somos lo que defendemos, y yo defiendo la libertad. Sólo os pregunto … querida Teresa … ¿nos seguiréis queriendo mañana? (sé la respuesta)”

Escolteu la cançó de Mikel Laboa fent clic aquí:

“Teresa, Jo us estimaré igual … o més! És la resposta que esperaves?”

Aquestes paraules m’han fet pensar en una manera de convertir la crisi en oportunitat, amb l’ajut de la inspiració del tarannà positiu, pioner i emprenedor d’en Pasqual (Maragall) que sempre he admirat.

Molts dels què des de fa un temps tractem d’analitzar i reflexionar en els cercles privats informals sobre la situació política de Catalunya des de la marxa multitudinària de l’11-S i tractàvem de fer una prospectiva dels resultats electorals dels diferents partits, teníem una peça que no aconseguíem acabar d’encaixar encara en el trencaclosques de la nova situació esdevinguda, que era el PSC.

I alguns, fins i tot, avançaven que el PSC no tenia res a fer en aquest escenari, i que el seu vot es perdria o es dispersaria entre diversos partits si no adoptava un posicionament clar i inequívoc, en el benentès, que, tenint una doble ànima, o bé en satisfeia una en perjudici de l’altra, o bé cap d’elles, si es quedava en la indefinició. I suposo que a això hi ha contribuït el què, a judici de molts, és manca d’agilitat a l’hora de prendre decisions i posicionar-se al respecte d’una nova situació en constant evolució.

Doncs bé, seguint el propòsit inicial, jo crec que hi ha una possibilitat de convertir aquest atzucac en una oportunitat i tornar el PSC al centre del tauler de joc polític, convertint-lo en actor principal i focus de les mirades d’analistes i electors, amb la possibilitat de què es converteixi en exemple i alhora referent que lideri les relacions Catalunya-Espanya. Crec que això li atorga una gran responsabilitat històrica i que d’ell depèn, en part, com es desenvolupin els esdeveniments (tot considerant que, de la mateixa manera, si no assumeix encertadament la representació d’aquest paper, les conseqüències poden ser igualment vàlides, però en negatiu..). Si més no, els paral·lelismes poden ser esperançadors … o inquietants..

Anem al gra, doncs: Crec que tots convindran que el PSC té una doble ànima, una de catalana i una altra d’espanyola, que fins ara han conviscut, amb algun que altre daltabaix, però més o menys civilitzadament, i això ha permès la integració a la vida política catalana d’una considerable proporció de població immigrada amb arrels de fora de Catalunya en convivència amb una altra població d’arrels al territori català, sota un objectiu comú, les idees d’esquerra i la consciència social, tot això en un marc territorial polític estable, que fins i tot va aguantar les sacsejades del procés d’elaboració de l’actual Estatut.

Essent fidel a aquestes premisses, crec que el PSC pot ser la clau de volta que basteixi la transició nacional si decideix fer un pas al front i dóna l’oportunitat als seus votants de votar d’acord amb la seva pròpia consciència en l’eix Catalunya/Espanya.

Per fer això, hauria de desdoblar-se en la seva doble ànima, catalana i espanyola, PSC i PSOE, tot mantenint però, inalterat el seu esperit únic comú, d’esquerra amb consciència social, sobretot, si això ho aconsegueix fer de forma natural i positiva, cosa que permetria passar de l’estratègia perdedora (per a ells i per a tots nosaltres) basada en la por, a una altra de ben diferent, que permetria capgirar la crisi en oportunitat.

Això permetria, a més, fer més visible que mai, el seu paper d’integració de la immigració a Catalunya i a la vegada de pont amb Espanya (com he llegit a un columnista prestigiós en una columna d’un diari català molt recentment, un pont ha de tenir pilars a tots dos costats del riu), sense haver de canviar les seves idees socioeconòmiques ni obligar el seu electorat a prendre una postura única de tot o res, que alhora contribuiria a impedir una polarització de partits que permetés al PP o Ciutadans restar-li vots pel vessant espanyolista, a ERC i CiU pel vessant catalanista i a ERC, ICV i EUAV pel vessant d’esquerres. La part més interessant d’aquesta idea és que, amb aquest desdoblament, alhora de mantenir una representació electoral -amb una fuita de vots continguda-, unida per unes idees d’esquerra social, donaria una legitimitat global democràtica a la pròxima consulta electoral plantejada en l’eix Catalunya/Espanya molt més ajustada a la realitat de la població catalana, i a més, mantindria la capacitat d’interlocució de la sensibilitat d’esquerres en un possible marc futur constituent català.

Segons les meves estimacions personals, partint dels darrers sondejos sobre la independència de Catalunya, la composició actual del parlament i la darrera votació sobre el pacte fiscal, amb una posició única del PSC contrària a la independència, el suport electoral a l’Estat propi, (prèvia la caiguda inevitable de vots del PSC) podria anar del 45 al 65 %. Si alguna part del PSC s’hi sumés, estimo el suport podria anar del tram que va del 65% al 80-85%, deixant fora únicament el PP, Ciutadans, i els votants del PSC contraris a aquesta possibilitat. Això passaria per tres premisses:

1. Desdoblament del PSC: Retornar a la dualitat PSC/PSOE? Creació d’una nova franquícia al marge del PSC que inclogui el sector més catalanista del PSC? Sigui com sigui, com més cordial i natural millor, perquè així com sigui aquest desdoblament pot donar-nos la referència de com podria ser una futura separació de Catalunya i Espanya.

2. Canvi del missatge de la por al missatge positiu, en la línia del correu que li han dedicat a la Teresa, reprenent l’esperit i iniciativa en positiu del qual Pasqual Maragall ha estat un exemple inspirador, d’avançar-se a la realitat, partint de la realitat actual i agafar el brau per les banyes. De fet, dues realitats: el PSC ha facilitat la integració harmònica de la immigració a Catalunya des de l’esquerra i la consciència social; i és segurament, l’únic partit que, passi el què passi, podrà mantenir els ponts de diàleg oberts amb Espanya.

3. Canvi d’estil de lideratge, que permeti fer creïble aquest missatge des d’ambdues ribes desdoblades del PSC

Sé que a alguns els agradaria que el PSC s’enfonsés per ocupar el seu espai, però crec que això no seria bo per dues raons: Un PSC desdoblat pot sumar molta gent partidària de la independència al referèndum, però sobretot, donar un retrat el més ajustat possible a la realitat sense complexos de la voluntat de vot de la població catalana, donant així més legitimitat democràtica a la consulta electoral i evitant una fuita de vots a altres partits per pronunciar-se sobre un eix Catalunya/Espanya que dibuixaria una composició del futur parlament constituent menys representativa de la voluntat de vot des de l’eix Esquerres/Dretes: el vot catalanista d’esquerres si no es pot expressar en el PSC pot provocar una atomització del vot que afavoreixi una futura Catalunya constituent amb majoria absoluta de dretes. Algú, que tingui la consciència social d’esquerres com a prioritat, fins i tot sobre l’eix Catalunya/Espanya, pot permetre que passi això?..

Una escissió del PSC ben feta pot ser l’exemple d’una escissió d’Espanya ben feta. És més, crec que tal com es faci, pot ser un exemple i una referència per a la transició nacional que ve … Però compte, que aquesta proposició, també és vàlida a la inversa.  En definitiva, per tot plegat, crec, que no tan sols no es veritat que el PSC no tingui res a fer en la pròxima consulta electoral, sinó que, ans el contrari té un paper molt important i una gran responsabilitat a desenvolupar en aquest proces de transició nacional. Serà capaç el PSC d’estar a l’alçada d’aquest paper amb tanta responsabilitat? …

La història ens ho acabarà dient …

Carles Cosialls, 08/10/2012