Francesc Viadel: Conte de por amb monstres i tempesta de fons

Això diu que era una vegada la Madrastra de La Blancaneu que passejant per la ciutat es va trobar amb Maguila Goril·la, amb Dràcula i amb el Yeti.

-D’on veniu tan cofois, colla de malparits?-preguntà encuriosida la perversa Madrastra.

-Venim de mandrejar pels tuguris i bordells- contestà excitat Maguila amb un bony de menjar a la galta.

-I, ara, on es dirigiu?- tornà la Madrastra, inquisitiva.

-Doncs… a un qualsevol lloc on aixoplugar-nos de la tronada que està a punt de descarregar- afirmà amb desgana l’home abominable de les neus.

-Voleu dir la tronada que caurà o la que us persegueix des del remotíssim dia que deixareu les vostres infectes llars?- replicà la malvada esbossant un mig somrís dessota el seu enorme nas aquilí.  Dràcula, llavors, es rastellà els cabells amb unes ungles llargues de cocodril, frunzí els llavis i li tornà, còmplice i seductor, una mirada burleta.

-Cal que sabeu –prosseguí la lletja dama amb una veu cremada, de bevedor d’aiguardent- que els llamps que han de caure carbonitzaran les ànimes dels homes més bons, fins i tot potser dels anacoretes i els sants, dels pelegrins.  L’aigua s’endurà els ciments de les millors cases, les conviccions més arrelades, qualsevol  indici de somni, bondat… sota el fang només hi quedarà la sensació del glaç i l’humit… I vet aquí que només jo sé on trobar recer on protegir-se d’aquesta destrucció que us asseguro ha de venir.

L’estúpid goril·la, el mandrós home de les neus i el vampir vanitós, covards de mena com eren, es van quedar corglaçats escoltant la predicció aterridora d’aquella mala puta.

-I allà on dius -preguntà Maguila- saps si s’hi podrà menjar?.

-Fins que et rebenten els budells, golut- contestà, ella.

-Hi haurà també innocents als que xuclar la sang?- demanà enriolant-se el vanitós.

-Ni en dues eternitats tindries prou temps per cruspir-te’ls a tots… el món, ja ho sabeu, n’és ple d’innocents, de febles-.

-I, dis-nos, allà on dius, cal treballar per a poder tenir el plat a taula?-.

-No siguis ruc, home de les muntanyes. Prou que saps que treballar es una tasca reservada exclusivament per als esclaus i per als honestos. Tu no hauràs menester atesa la teva condició d’animal superior-.

-Què podrem venir amb tu?- exclamaren llavors tots a una sola veu, tant entusiasmats com atemorits.

-Podreu, sí, és clar, sempre, però, que no perdeu l’instint de la sang, la ferotgia del depredador, el cinisme que tanta falta us farà per a protegir-vos de la perillosa veritat.

I tot seguit, just quan el cel va començar a esquerdar-se, amb els primers llamps, la sinistra comitiva mamprengué el camí de la casa gran on la dolça Blancaneu i els seus nans, els porquets i el llop esdentegat, tenien cura, enjogassats i feliços, dels assumptes dels desprevinguts i ingenus vilatans.

I en arribar irromperen a la casa xisclant com uns bojos, saltant com uns cabrons, enduent-s’ho tot per davant sota els flashos d’un estol de fotògrafs i el cor desafinat d’un grapat de cronistes panxacontents. I sense perdre un sol segon, brutals i immisericordes escanyaren la pobreta Blancaneus fent servir un llaç vermell de seda; bulliren viu el llop dins d’un gran perol per a poder arrencar-li millor la pell; bastonejaren els set nans fins que els van escruixir tots els ossos, fins al punt de la mort; degollaren els porquets i en un tres i no res, ben rostits, se’ls paparen.

I allà es van quedar, a la casa, a recer de la tempesta, de la llarga nit sense l’esperança del sol.  I encara ara hi són… i, potser, per sempre més.

Francesc Viadel, Dies insòlits, Ara, 29/09/2012

  País Valencià, PP