Felip Infiesta: Qui expliqui el model del després, … s’emportarà el gat a l’aigua

No ens equivoquem, hi ha catalans que eren independentistes quasi des del naixement, però altres, i pot ser ara serem la majoria, no ho érem. Confiàvem en la modernització d’Espanya, en la seva apertura, i per tant, en la no ingerència i el reconeixement dels nostres drets històrics. I és per això, pel tarannà conciliador que ens caracteritza, que com una concessió hem estat federalistes, fins que hem vist que és impossible, que no hi ha comprensió per allò que som i representem, que la nostre solidaritat, que la nostre voluntat de ser amb els espanyols no és possible en un pla d’igualtat de tu a tu. I quan un arriba a aquest convenciment després de reiterats desenganys, si té la dignitat que s’ha de tenir, diu prou, ara serem allò que sempre hem estat, allò que en realitat ens mereixem, allò que en el fons del nostre cor volíem, ara serem un poble independent, ni borbònics ni austriacistes, serem nosaltres, en el món, en el futur. I que no ens posin la por al cos, perquè si no estem a Europa estarem fora, ja som majors d’edat i tenim totes les capacitats per viure al món tal com ho fan altres països com Suiza, Islàndia, Suècia, etc.

Els que parlen d’anteposar les polítiques socials al fet nacional s’equivoquen perquè en el nostre cas tot va junt. Està demostrat que intentar articular una política econòmica diferenciada, que permeti sortir de la crisi, ara per ara és impossible amb les eines que tenim, amb els nivells d’ingerència als que estem sotmesos, amb una  hisenda publica espanyola que ens té collats, sense tenir recursos per invertir, és molt difícil, és impossible plantejar polítiques de creixement que activin l’economia catalana per disminuir l’atur.  A més, els que ara parlen d’anteposar les polítiques socials no tenen credibilitat i fan demagògia,  bàsicament per dues raons: una, perquè en el seu moment van abaixar els impostos als més rics (i l’història de l’economia és tant antiga com el món i tothom sap que el més solidari,  el més redistributiu, es l’impost sobre les rendes, i sobre tot, sobre les rendes altes i grans fortunes); i en segon lloc, perquè no disposen d’un model econòmic que permeti aguantar en temps de crisi, i no el tenen perquè no s’han preocupat fins ara, ara que ja es tard, ara que ja està molt avançada la crisi, no és el mateix apagar un foc quan comença que intentar apagar un incendi. Conclusió, aquets partits no tenen cap credibilitat, perquè ni tenen model econòmic solvent, ni projecte de país, encara que ara diguin el contrari. Quan un utilitza el terme federalista durant anys com un mantra, però en realitat sense fer res per avançar en aquest sentit, aquella paraula queda buida de sentit i es converteix en un vocable cacofònic que ningú se’l creu ni confia.

En aquestes circumstancies, en la meva modesta opinió, és urgent seguir el nostre full de ruta cap a un estat propi i que aparegui un nou partit o moviment d’esquerres amb un projecte nacional clar, i amb un model econòmic modern i d’esquerres, que en el nou context nacional permeti a la gent sortir d’aquesta crisi empobridora, en la que estem sumits. El primer moviment d’esquerres integrador-transversal que de veritat entengui, que el que ha d’explicar i articular, a part del full de ruta cap la independència, és el model de després, i vull dir quins seran els trets mestres, mitjançant els quals construirem una societat amb equitat, amb igualtat d’oportunitats, una societat respectuosa, oberta, amant de la cultura, moderna, innovadora, vinculada i implicada amb el món, de la que ens puguem sentir orgullosos i reconeguts, serà el que s’emportarà el gat a l’aigua.

Felip Infiesta, 03/11/2012

  Esquerra, Federalisme, Independència, Model econòmic