El 30 de desembre del 1998, fou aprovada la Llei de la Carta Municipal de Barcelona. Una Llei que tenia (sic!), una clara voluntat política: que la Ciutat de Barcelona s’autogovernés amb el rol que li pertoca en tant que gran urbs, i amb les potencialitats similars a la resta de ciutats de la Europa amb un estat del Benestar més desenvolupat. Aquest planteig polític irrompia, ara fa 13 anys, en un escenari presidit per la rutinària cultura centralista de l’Estat, i enmig d’una lluita aferrissada amb les demandes legitimes de major quota d’autonomia de les CCAA, singularment del Govern de la Generalitat de Catalunya.

Posteriorment, el 19 de juliol del 2006, es va aprovar una modificació de la Carta respecte a dos temes: l’adaptació dels símbols de la ciutat (bandera, escut i altres derivats), i adaptació de l’article de la Carta Municipal que contravenia un article de la Llei d’Urbanisme, i que fa referència a si els informes de la Comissió Jurídica Assessora son preceptius en algunes modificacions d’usos o només ho son si, aquest informe és sol·licitat per un terç del nombre legal de membres de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya. Clarament dues modificacions que en podríem anomenar “technicalities”.

Des de llavors fins ara, des del punt de vista polític/legislatiu, no ha passat pràcticament res. A octubre de 2011, la fotografia és la següent: els tres consorcis establerts (Sanitat, Educació i Serveis Socials), estan legalment constituïts i funcionant; en algun altre camp, hi ha hagut algun moviment, al meu entendre, menor. Arribats fins aquí, al cap de més d’una dècada de desplegament de la Carta, podem afirmar que l’objectiu polític inicial de l’esmentada Llei s’ha acomplert? Podem afirmar que la ciutat de Barcelona es governa des de la pròpia ciutat? Ho fa amb més autonomia, responsabilitat i potencialitat que abans del 1998 en algun dels camps esmentats a la Carta?

Des del meu punt de vista, la resposta a aquestes preguntes es rotunda: NO!. La nostra ciutat no ha aconseguit governar més, perquè no l’han deixat, en aquestes tres disciplines, ni en cap altra, més enllà del que ja li havia atorgat inicialment la Llei de Bases de Règim Local (1985), i la posterior Llei Municipal de Catalunya (1987). Singularment en el camp de l’educació, malgrat l’Estatut d’Autonomia del 2006 sentenciava en l’article 14, apartat “g”, que les administracions locals esdevenen competents en educació infantil (es refereix al 1er Cicle de l’Educació Infantil), en la matriculació de l’ensenyament obligatori, en el manteniment i ús dels centres públics i finalment en el “calendari escolar”, això no s’ha vist reflectit en major capacitat de govern de l’administració municipal de la ciutat.

Què ha passat doncs, que el desplegament de la carta ha portat a una situació diametralment oposada a la seva intenció política inicial? Posa això en evidència que una cosa son els textos legals (les lleis), i una altra de ben diferent, els textos posteriors i els “plans d’actuació” que la despleguen? Aquests instruments poden arribar a contradir la intenció política inicial? Malauradament això és perfectament possible, i en el cas d’Educació, això és el que ha passat. I perquè així hagi estat, cal que algú/ns (?), tingui/n la voluntat de que així sigui. D’una inicial intenció de dotar l’Administració Local d’una capacitat de govern de l’educació molt potent, perquè “la proximitat”, “el coneixement de la realitat i del territori”, i l’aplicació del principi de subsidiarietat, eren factors d’una potencialitat incalculable de transformació de l’educació entesa en tota la seva dimensió, s’ha passat a una situació que pot desembocar en que la nostra ciutat tingui menys pes en l’educació que qualsevol altre ajuntament de Catalunya.

A l’hora, s’ha posat de manifest que a la nostra ciutat, ni s’ha pogut ni es vol construir un “Servei Educatiu de Barcelona” propi, autònom, madur i veritablement responsable. I això, al marge de la positiva voluntat que hi ha hagut des de les diferents responsabilitats polítiques d’ambdues bandes de la Plaça de Sant Jaume en algunes de les darreres legislatures. I al final, a la ciutat tenim el mateix sistema educatiu (amb les seves fortaleses i amb les seves febleses), i tenim al Consorci d’Educació les mateixes relacions/tensions que tenen entre els Serveis Territorials del Departament d’Ensenyament i els diferents ajuntaments de Catalunya. No veig que això, per part de la banda Nord de la Plaça Sant Jaume, hagi de canviar en els anys a venir, i des de la banda Sud, encara no coneixem prou be les intencions.

Tot i que resulta incòmode, per als que hem tingut algun tipus de responsabilitat directiva en aquest procés, cal fer l’autocrítica de que el gran error ha estat subestimar la capacitat, força i poder de la tecnocràcia. Aquest estament ha acompanyat i ha exercit la seva influència d’ençà que es va començar a parlar de la Carta Municipal ara fa més de 15 anys: la tecnocràcia de l’administració municipal acomboiant i controlant tot el procés, i la tecnocràcia de l’administració autonòmica, desentenent-se del procés, ja que no anava amb ells. Aquests estaments actuen amb naturalesa i interessos propis, i de vegades (potser massa?), no coincideixen amb les intencionalitats polítiques inicials. Però la seva capacitat de contenir, aguantar i resistir, és inigualable. I al final, aconsegueixen que es compleixi la seva premissa: “escenifiquem que ho modifiquem tot, per acabar no canviant res –d’allò nostre-, i de forma invisible i implacable ens anem instal·lant d’etapa en etapa”.

Davant d’això, el món de les idees, de les propostes, de les conceptualitzacions polítiques –en majúscula-, només te una sortida: endegar de nou un procés polític que reconfirmi els objectius a aconseguir a fi efecte que la ciutat de Barcelona reinici un període d’autoambició a l’alçada de les oportunitats que la nostra ciutat ens proporciona i els seus ciutadans es mereixen: i aquest objectiu no és cap altre que la ferma voluntat de la ciutat de Barcelona d’autogovernar-se amb plena capacitat. Algú a Catalunya pot manifestar-se en contra d’aquest objectiu?

Antoni Martorell i Solanic

  Barcelona, Carta Municipal, Servei d’Educació