El nou llibre de Cristina Narbona i Jordi Ortega, que s’ha presentat el 2 de juliol a Barcelona, vol contribuir a un debat profund sobre els veritables costos de l’opció nuclear i la transició energètica cap les energies renovables.

Ja són quatre els llibres que s’han publicat després del desastre nuclear al Japó de l’11 de març de 2011: Avui actius…, o demà radioactius, de l’activista i periodista Jordi Bigues; Fukushima: el declive nuclear. La conspiración del lobby atómico ante el impacto del accidente nuclear, del periodista ecologista Santiago Vilanova; Fukushima. Crònica d’un tsunami nuclear, dels periodistes de TV3 Lluís Caelles i Sergi Vicente, i, finalment, acabat de sortir del forn, La energía después de Fukushima, de l’exministra de Medi Ambient Cristina Narbona i de l’expert investigador Jordi Ortega.

Mentre el llibre de Bigues repassa els temes centrals del debat nuclear amb preguntes i respostes clares, sense embuts i al detall (profús en excel·lents infografies), el volum de Vilanova aborda la reacció del lobby atòmic per contrarestar els efectes negatius de l’accident de Fukushima davant l’opinió pública i evitar que es freni el seu programa d’expansió dels reactors de tercera generació; el tercer text, és més aviat una crònica viscuda dels fets, no endebades Vicente i Caelles van cobrir in situ, com van poder i els van deixar, els terribles fets. I el quart assaig, el que avui ens ocupa, tracta de contribuir a un debat molt més profund sobre els veritables costos —econòmics i socials— de l’opció nuclear, així com sobre la viabilitat d’un món sense aquesta mena d’energia.

Jordi Ortega fa temps que segueix, estudia i analitza la realitat, especialment en el camp del clima i, també, de l’energia i de les polítiques públiques ecològiques, no endebades és membre del Grup d’Investigació de Canvi Climàtic i Sostenibilitat de la Universitat Carlos III. Cristina Narbona, l’exministra de Medi Ambient, no ha deixat, tampoc, d’implicar-se en la qüestió nuclear, ja quan era professora de econòmiques a la Universitat de Sevilla, o ara com a portaveu de Canvi Climàtic del Grup Socialista a les Corts de Madrid, o bé com a membre del Panel de Nacions Unides sobre Sostenibilitat Global, que tot just va presentar el seu informe el gener d’enguany.

Ens trobem amb en Jordi Ortega durant els darrers dies de la primavera i encetem la conversa fent-nos una pregunta cabdal: què ha canviat al món després de Fukushima? “ Sobretot —diu Ortega— ha canviat la percepció que la societat té dels riscos que comporta l’energia nuclear; tant del punt de vista tècnic, científic i polític, d’una manera molt gràfica podríem dir, amb matisos, que Chernóbil va fer antinuclear la socialdemocràcia i Fukushisma ha fet antinuclears els conservadors més recalcitrants –d’altres ja ho eren, contraris a l’energia nuclear, molt abans. Només des de l’arrogància es pot dir que la tecnologia nuclear és immune als riscos —com la resta de tecnologies ”.

Precisament, el llibre de Narbona i Ortega insisteix, entre d’altres interessants aportacions, en la qüestió del risc. “El risc, no te un significat negatiu, un cop percebut té la força de construir comunitats, per sobre de qualsevol frontera… Qui branda una bandera nacional ignora la impossibilitat d’imposar fronteres a uns riscos que són incalculables, indefinits i oberts; mentre que els riscos de la industrialització eren definits, delimitats i calculables, el domini tècnic esdevé una irracionalitat tecnològica.” Precisament, Ulrich Beck —profusament citat al llibre—, quan es refereix al terrible que va ser Hiroshima (a Polítiques ecològiques en l’edat del risc) es pregunta què passaria si allò terrible no sorgís de la maquinària militar, sinó que fos produït per una tecnologia socialment acceptada? “Quina política industrial vindria després d’un holocaust civil?“, es qüestiona Beck. El resultat seria una pèrdua de legitimitat de les institucions, davant la vulnerabilitat de drets fonamental, que ens ha de portar a un imperatiu que implica un extraordinari repte tecnològic; és l’imperatiu “energètic” que propugna Hermann Scheer, o dit amb altre paraules, redefinir la modernitat i la solidaritat per donar una nova oportunitat a les idees de progrés i de prosperitat. Al segle XXI és una aposta que comporta el desenvolupament de les noves tecnologies renovables.

Aquesta, i algunes altres inquietants preguntes, s’inscriuen al llarg dels cinc capítols. Obre els grans interrogant presents en el debat nuclear i energètic que ja es fan en altres països, i invita a un debat sincer —sense condicions— a l’Estat espanyol i a Catalunya. Es posa de relleu que en matèria d’energia —però també en la crisi econòmica— té molta més influencia el lobby nuclear que no pas els parlaments i els governs. El Waterloo de la política energètica de Merkel és la demostració que la democràcia es pot imposar per sobre de grans interessos. La victòria, indica el llibre, de l’altre conflicte dels trenta anys de lluita de generacions contra la tecnologia nuclear: una victòria democràtica que no s’ha imposat a l’hora de resoldre la crisis financera.

El llibre, encapçalat amb un haiku de Cristina Narbona, la “sotsobra eterna” de l’energia nuclear, sintetitza l’esperit del llibre. De fet, els seus autors el dediquen al poble japonès, a les víctimes de les catàstrofes de l’11 de març de 2011 i als que fan possible fer el camí de la transició cap a les energies renovables. És molt il·lustrativa, també, la cronologia que encapçala el llibre, des de la declaració Atoms per la pau del president Eisenhover el 1953 fins l’aposta decidida de David Cameron, l’abril de 2012, per les energies renovables; un canvi històric que Ortega i Narbona inscriuen en l’anomenada controvèrsia nuclear que, a hores d’ara, deriva cap a l’abandó d’aquesta font d’energia, tal com ha fet el Govern alemany i altres.

“Al capítol primer —ens diu Ortega— tractem de desmuntar els arguments que volen imposar els defensors de l’opció nuclear: les renovables són molt cares, l’energia nuclear contribueix en la lluita contra el canvi climàtic, l’accident de Fukushima només exigeix reforçar les mesures de seguretat…“, la vella idea que l’energia nuclear és barata, neta, segura i imprescindible per fer front a la demanda d’energia. “El lobby nuclear cau en l’error del cuc —que no ha estat capaç d’entendre la seva metamorfosi en papallona— que suposa la irrupció de les energies renovables, i s’aferra al capoll nuclear. És la vella adició als riscos que es contempla com el motor del progrés i de la innovació tecnològica; els defensors de la nuclear consideren que l’aversió als riscos frena el progrés. Quan, de fet, es la manca de por la que bloqueja entrar en els nous mercats de futur que suposen les tecnologies renovables. Els que reaccionen amb l’abandó de l’energia nuclear oloren les oportunitats de les noves tecnologies.”

Fuksuhima, i tot el que va envoltar la pitjor catàstrofe de la història nuclear —les conseqüències de la qual encara queden amagades, tot i que sabem del cert que durà anys de patiments per a la població—, forma part del segon capítol del llibre. És de destacar l’aposta que s’hi fa per centrar les causes del greu accident. “La causa no va ser el terratrèmol i el tsunami, que van provocar una pèrdua prolongada del subministrament elèctric, un fet que s’hauria pogut produir per altres raons, naturals o humanes —diu Ortega—, sinó l’escassa consideració dels riscos naturals potencials, en un país d’alta sismicitat, a l’hora de situar-hi centrals nuclears, i les inadequades característiques tècniques del reactors.” Per cert, reactors de General Electric, idèntics als de la planta de Santa María de Garoña que el PP, tot i una sentència favorable al seu tancament, vol allargar-ne la vida.

El capítol sencer dedicat a la decisió alemanya (se subtitula “Pragmatisme polític, victòria social“) analitza, primer, la llarga història del rebuig nuclear a Alemanya —bàsica, per cert, per entendre el naixement de l’ecologia política en aquell país— per, després, aportar llum als vaivens de la política d’Angela Merkel, basats en el pragmatisme —o les nuclears o el Govern—, en un tomb històric que suposa, de fet, abordar una reflexió sobre els propis fonaments de la modernitat, el progrés i la solidaritat. Sis mesos abans, el Govern alemany defensava l’energia nuclear com un “pont” cap a una economia basada en les renovables. “Però després de Fukushima —diu Jordi Ortega— Angela Merkel va entendre el dilema, mantenir les nuclears era excloent amb seguir en el govern.”

La renuncia a la energia nuclear es va fer sense renunciar al compromís amb la UE de reduir les emissions de CO2 en un 40% el 2020, amb un 35% de renovables, un estalvi net del 10% en consum d’energia i un augment superior al 20% en eficiència energètica. El cas és que va ser França, i no Alemanya, la que va patir les conseqüències de l’onada de fred d’aquest passat hivern. Una dada rellevant: la nuclear en construcció de Framaville, un cop acabada, costarà entre 70 i 90 euros el MWh, quan l’eòlica baixarà dels 75 als 58 euros.

Tanmateix, sembla que a l’Estat espanyol (el capítol 4 del llibre hi és dedicat) els vents alemanys no s’aprofiten. De fet, la moratòria de 1983, deguda al crebant financer dels faraònics projectes de construcció de complexos atòmics dels anys setanta (i no pas tant a motius ambientals o a la força del moviment antinuclear), només va afectar als projectes previstos de construir cincs grups nuclears. Malgrat la hipnòtica sonsònia del lobby nuclear espanyol que reclama aixecar la moratòria, la vigent Llei 54/1997 del sector elèctric no impedeix la construcció de nous reactors.

Tal com s’explica en aquest interessant apartat, l’anomenat “dèficit tarifari” no és conseqüència de les renovables. S’identifica els windfall profits o beneficis caiguts del cel (3.000 milions d’euros anuals) en el sobrebenefici que obtenen les nuclears i les hidroelèctriques, que són retribuïdes al cost marginal que marquen les centrals de carbó i del cicle combinat. El PSOE, que quan arribà al govern va fer una aposta decidida per les energies renovables, adopta el model alemany, però sense un clar calendari de tancament de les nuclears. Va faltar més ambició, pragmatisme i responsabilitat del govern per apostar per un model de transició energètica. Ara tenim el PP que té com a referència la política d’austeritat de Merkel, però, en canvi, fa una política energètica oposada a aquesta en matèria energètica: una moratòria a les energies renovables i allargar la vida de les nuclears.

En comptes adoptar mesures concretes per tallar de soca-rel aquest “dèficit tarifari”, es continuen promovent regulacions que incrementen altres costos injustificats que encara augmenten més els “costos regulatoris” (lluny dels costos de generació). Ortega en destaca algunes com, per exemple, “el sistema de subhasta per a fixar les tarifes d’últim recurs (TUR), que suposen un sobrepreu aproximat del 10%; o, el lliurament de franc a les empreses generadores d’electricitat dels drets d’emissió de CO2. Fa ben poc, els serveis de la Comissió Europea han identificat en les normes de la tarifa elèctrica espanyola la causa d’uns costos regulatoris molt per sobre del costos de generació“. Un model elèctric adoptat de Califòrnia, que va entrar en fallida financera i que hem allargat a amb reials decrets que han complicat fins a l’infinit un marc ineficient. Entre 2004 i 2011 els costos reglats han augmentat un 80%. Mentre que les energies renovables tenen un efectes deflacionistes sobre el preu —ja que expulsa del mercat les tecnologies més cares.

Les decisions preses pel Govern del PP —renovació de Garoña fins al 2019, suspensió de les primes a les renovables— són, ara més que mai, molt difícils de justificar del punt de vista dels comptes públics i de la competitivitat econòmica; a més a més, van en la direcció contrària a la necessària transformació del model productiu a l’Estat espanyol. Els serveis de la Comissió Europea reclamen suprimir la moratòria a les energies renovables. Cal mirar de forma molt més àmplia el cost de generació de les tecnologies renovables, ens diu Ortega, perquè “el Regim Especial estableix preus regulats que incentiven la innovació tecnològica“, amb efectes positius sobre la innovació tecnològica, la balança de pagaments, la dependència energètica, el lideratge tecnològic… És una bona política industrial, molt més eficient que la clàssica basada en subsidis a l’oferta. Els recursos de les renovables no surten dels pressupostos del l’estat, provenen d’una petita part de la tarifa elèctrica. Son falsos, per tant, els arguments que la moratòria serveix per reduir el dèficit públic o per reduir el dèficit de tarifa —se’n prepara un altre increment.

El que no te cap raó de ser són un preus marginals que beneficien tecnologies com la nuclear i la hidràulica —totalment amortitzades, amb inversions prèvies a la liberalització del sector—, que son tecnologies que no poden ser desenvolupades fins als seus límits, és un segment en el qual no hi ha cap possibilitat que entrin nous operadors. Allargar la vida de les nuclears suposa, com diu la sentencia de Garoña, frenar les renovables i generar residus el cost de la gestió dels quals és incerta. I tot això passa en un estat en què la majoria de la població, gairebé un 70% segons les darreres enquestes, es mostra contrària a l’energia nuclear.

A tall de conclusions, Narbona i Ortega creuen que el que pot contribuir amb més força a la reorientació del model energètic actual no són tant les decisions dels governs o de les empreses, sinó “els milions de ciutadans capaços d’entendre els desafiaments als quals s’enfronta avui l’economia, la societat i el planeta“.

Un text optimista respecte a la democratització de l’energia, de les oportunitats que comporta el sistema de generació distribuïda. Klaus Töpfer, president de la comissió ètica, va indicar que les ciutats i els ciutadans han de ser el subjectes de la revolució energètica que permet avançar cap un model renovable. Les empreses tecnològiques veuen les oportunitats que tenen les noves tecnologies, molt més eficients, en una gestió intel·ligent per part dels ciutadans, ja que esdevenen generadors i consumidors de la seva pròpia energia. Poden fer que els ciutadans s’aproximin d’una forma més exigent i responsable al nou enfocament dels conceptes de benestar, seguritat, prosperitat i progrés. Un repte, com a reflexió final, per a tothom, però, “especialment per a les forces polítiques que es proclamen compromeses amb la construcció d’un món millor”.

Aquest dilluns, 2 de juliol, i sota el títol “Cap a un nou model energètic sostenible”, s’ha presentat el llibre “La energía después de Fukushima”, amb la presència i participació dels autors: Cristina Narbona i Jordi Ortega; a més de Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona, i Miquel Iceta, president de la Fundació Rafael Campalans, en un acte que ha organitzat la llibreria Icària al Casal del Pou de la Figuera, del carrer de Sant Pere Més Baix de Barcelona.

Xavier Borràs, Ecodiari, 02/07/2012

  Energia, Fukushima, Nuclear, Renovables