Josep Oliver, Paolo Guerrieri i Marcus Miller. La crisi de l’euro: què ha fallat?

Resum de les intervencions de Josep Oliver, Paolo Guerrieri i Marcus Miller, a la taula “La Crisi de l’euro: què ha fallat”, realitzada en el marc del seminari “La governança econòmica a la Unió Europea: hi ha una alternativa a l’austeritat per sortir de la crisi?”, realitzat a finals de maig, publicat per la Fundació Rafael Campalans.

 

Josep Oliver

Quines són les causes específiques del diferencial de crisi que té Espanya? Fins quin punt estan relacionades amb el disseny institucional de la Unió? Jo crec que hem de parlar de crisi de l’euro, però dins de l’euro hi ha situacions molt diverses, i la d’Espanya justament és delicada. Tinc la convicció que amb crisi financera internacional o sense crisi financera internacional Espanya estaria en una situació força complicada.

El problema de l’euro és un problema de desequilibris interns dins de l’àrea, i Espanya és l’exponent més substancial de com aquests desequilibris s’han anat acumulant i han acabat explotant. Hi havia un problema de fons que està vinculat a una incorrecta visió del funcionament de les economies nostres, en la qual l’obsessió és el buròcrata del sector públic. Aquí el pacte per l’estabilitat únicament parlava del dèficit públic, i Espanya certament arriba a la crisi amb unes finances públiques endreçades, amb un superàvit en els anys 2005, 2006 i 2007, amb un deute públic si no el més baix, dels més baixos dels països avançats (al voltant del 33%-34% del PIB).

Però el pacte per l’estabilitat no diu res en absolut sobre els desequilibris del sector privat, perquè el corrent dominant en economia i en els bancs centrals és que el sector privat és racional. I això té conseqüències molt severes per al funcionament de la Unió. Quines?

En primer lloc, no hi ha cap mena d’interès sobre els desequilibris exteriors de cada país. Aquesta manca d’interès, aquesta acumulació de desequilibris del sector privat, implica que enlloc de procedir a la convergència feta entre 1995 i 1998 per entrar a la unió monetària, es fomenta la divergència, que és el que passa quan arriba el 2008.

A Espanya el futur estava molt definit hagués hagut o no crisi financera internacional. Element substancial per a Espanya: en entrar a l’euro desapareix la possibilitat d’endeutar-nos amb l’exterior per sobre del 3% del PIB (un element de control crític dels excessos del sector privat). En entrar a l’euro, hi ha l’emmirallament de poder-nos endeutar amb l’exterior i, llastimosament, aquest país ho fa. L’endeutament privat passa del 150% l’any 1998 al 300% en l’esclat de la crisi. Sens dubte, el boom del crèdit és un pecat nostre.

A aquest creixement del crèdit acumular cal sumar una pèrdua evident de competitivitat i un deteriorament de la balança exterior. S’acumulen els passius externs, però a més hem buscat deute exterior per finançar la compra d’actius a la resta del món.

Resultats del procés:

1. Quan parlem d’austeritat, tinguem en compte que a Espanya l’austeritat de facto no ha començat, perquè portem cinc anys tirant de deute públic. Si no creixem ni ens podem seguir endeutant, la situació serà molt pitjor.

2. Hem retornat de facto a la pesseta: tenim restricció exterior i això són les primes de risc. Som davant d’un euro disfressat de pesseta.

3. Crisi bancària dramàtica.

4. Col·lapse en el mercat de treball específic del boom del crèdit. Dels tres milions de lloc de treball que s’han destruït a Espanya, tres quartes parts estan vinculades amb el sector de la construcció.

El disseny de l’euro era equivocat, i el cas espanyol és dels més expressius d’aquest mal disseny. Les reformes que estan en marxa intenten corregir parcialment això, però nosaltres com a país, faci el que faci l’àrea de l’euro, tenim un panorama de creixement lent de l’economia durant un període força dilatat de temps.

 

Paolo Guerrieri

La crisi actual s’entén amb una única frase: va començar amb els bancs, i acaba amb els bancs. La crisi bancària està a l’ull de l’huracà de la crisi. És una crisi financera, i no una crisi del deute sobirà. Sens dubte, els països avançats tenen un problema de creixement a llarg termini.

Problemes:

– A nivell domèstic: desigualtat en la distribució dels ingressos durant gairebé dues dècades. Aquesta desigualtat va estar compensada per una explosió creditícia.

– A nivell internacional: vam passar d’un món bipolar (EEUU i Europa) a una economia mundial multipolar, on el Pacífic asiàtic i la Xina van esdevenir el tercer pilar. Estem en un món on totes les economies persegueixen el model exponencial, però qui crea la demanda a nivell internacional?

Europa ha de dissenyar estratègies per al curt i el llarg termini per a poder-se recuperar, per rellançar el seu creixement econòmic d’una manera sostinguda. Estem davant un problema de governança a nivell europeu. Si no trenquem el cercle viciós, la connexió pertorbadora entre la crisi del deute privat i la crisi del deute sobirà, no tornarem a l’any 2007, sinó que ens situarem als anys seixanta, amb una Europa fragmentada. Per tal de resoldre aquest problema a curt termini, hem de pensar en els factors a llarg termini.

Les forces progressistes hem de ser capaces de demostrar que tenim solucions compatibles, i sens dubte les hem de trobar ja, perquè la crisi empitjora dia a dia. Els dirigents actuals han subestimat el tipus la contingència del problema i la urgència del problema. L’austeritat està creant recessió, i el que és pitjor, depressió. L’estat recessiu encara es pot tractar amb una adequada política macroeconòmica, però la depressió és un cercle viciós impossible de canviar. El risc de repetir els errors de la gran depressió dels anys 30 és molt elevat.

Hem de recordar, i no parar de repetir-ho, que la causa de la crisi no és culpa de la crisi del deute públic, sinó de l’acumulació de deute privat. I qui ha ofert la possibilitat d’acumular deute privat? El sector bancari. L’any 2007-2008, en la primera fase de la crisi, vam veure trencar-se la integració financera europea i el sistema bancari va descobrir un problema en el balanç de situació, i és en aquesta fase que va entrar en escena l’Estat per salvar el sector financer. Una gran part de deute privat s’ha transformat en deute públic, i és per això que cada cop tenim un stock de deute cada vegada més gran. Irlanda és un bon laboratori increïble d’això: en dos anys i mig, l’stock de deute d’Irlanda va passar del 27% del PIB a més del 100%!

Tres passes a prendre per tractar correctament la crisi:

1. Tractar d’arrel la crisi bancària per evitar un problema de depressió, La crisi bancària al Japó va ser tractada de manera efectiva i a temps.

2. Posar en marxa un Fons de Garantia de Dipòsits comú a Europa.

3. Fomentar el creixement econòmic. El problema de creixement a Europa és tant un problema de demanda com d’oferta. Cal demanar eines d’ajustament asimètriques.

 

Marcus Miller

El responsable principal de l’actual crisi és el sector financer. “Adéu controls de capitals a Europa, hola crisi financera”.

Després de la primera guerra mundial, l’Estat més endeutat era Alemanya. Els països que havien guanyat la guerra volien que Alemanya en pagués els costos. El llavors jove economista Keynes va concloure que creditors i deutors han de treballar plegats per resoldre el problema. Keynes va proposar llavors una cancel·lació del deute, cosa que va ser rebutjada per França, Anglaterra i els EUA. El 1919 va escriure el llibre Les conseqüències econòmiques de la pau.

La situació ara s’ha capgirat: Alemanya és creditora, i la resta d’Europa és deutora. Alemanya diu ara el mateix que Anglaterra llavors: l’austeritat és la solució., i l’únic responsable de resoldre el problema és el deutor. Conseqüència: no hi ha creixement.

A la Xina hi ha creixement, a l’Índia hi ha creixement, a nord-Amèrica hi ha creixement.

A Europa no.

Què hem de fer? Hem de sospesar el riscos a què ens enfrontem. Ens estem capbussant cap a un extremisme polític. A Europa, en el període d’entreguerres, la Gran Depressió va donar lloc a l’extremisme polític a Alemanya i l’ascens de Hitler. Hem d’aprendre de les lliçons de la història: si el deute sobirà no és gestionat de manera escaient, podem tenir unes conseqüències polítiques nefastes.

Un parell de gràfics molt explicatius:

En el primer, veiem com hi ha “estats sobirans amb sort” i “estats sobirans sense sort” segons si els inversors privats confien en ells o no. Això crea un equilibri múltiple inestable entre les inversions de deute en uns països i altres de la mateixa zona euro.

En el segon gràfic, podem veure com hi ha tres països (Grècia, Portugal i Irlanda) que es troben en un triangle de les Bermudes de bons amb un alt interès i un nivell d’endeutament públic molt elevat: un cop hi entres, desapareixes per sempre més; els tipus d’interès i el deute augmenten cada cop més.

 

 

 

En el primer, veiem com hi ha “estats sobirans amb sort” i “estats sobirans sense sort” segons si els inversors privats confien en ells o no. Això crea un equilibri múltiple inestable entre les inversions de deute en uns països i altres de la mateixa zona euro.

En el segon gràfic, podem veure com hi ha tres països (Grècia, Portugal i Irlanda) que es troben en un triangle de les Bermudes de bons amb un alt interès i un nivell d’endeutament públic molt elevat: un cop hi entres, desapareixes per sempre més; els tipus d’interès i el deute augmenten cada cop més.

Solució:

 

 

Col·locar un nou mecanisme entre els creditors i els deutors, tenir un intermediari: cal crear un Fons d’Estabilitat i Creixement que emeti bons d’estabilitat als mercats internacionals, i que aquest Fons emeti bons de creixement als Estats per tal que es puguin finançar a tipus d’interès raonables.

Tal i com Miquel Iceta ha emfatitzat a la inauguració del seminari, ningú no pot aturar una idea, el temps de la qual ha arribat. Aquí la idea és la reestructuració del deute a partir d’un Fons d’Estabilitat i Creixement europeu. I recordar que l’estabilitat dels creditors implica creixement pels deutors. Sense creixement econòmic els deutors no podran pagar el deute als creditors, i tots dos hi perdran.

 

You must be logged in to post a comment Login