Amb motiu del 150 aniversari de la creació de l’Òpera de Roma, hi tenia lloc recentment la representació de l’òpera “Nabucco” de Giuseppe Verdi, dirigida per Ricardo Muti. Aquesta òpera evoca l’esclavitud dels jueus a Babilònia i el famós cant “Va pensiero” representa el clam dels esclaus subjugats.

A Itàlia, aquest cant va ser símbol del moviment garibaldià i de la llibertat, de la mateixa manera que ho va ser el propi nom de Verdi, acrònim de “Vittorio Emmanuele Re D’Italia” (d’aquí, el popular crit de “Viva VERDI!”). Doncs, bé: just abans de començar la representació, amb Silvio Berlusconi assegut a la llotja presidencial, l’acalde de Roma va aparèixer a l’escenari per denunciar els retalls que el govern de la República estava fent als pressupostos de cultura. La gent va rebre aquestes paraules amb apludiments sistinguts fins que va començar la representació, que va desenvolupar-se amb normalitat fins al cant “Va pensiero”. Explica el propi Ricardo Muti: “De seguida, vaig sentir que el públic es posava en tensió. Hi ha coses que no saps ben bé com, però que les perceps amb una gran força. I, en començar el ‘Va pensiero’, el silenci es va omplir de fervor contingut. Es podia sentir la identificació del públic amb el lament dels esclaus: ‘Oh pàtria meva, tan bella i tan perduda’. Quan el cant arribava al seu final, la gent es va posar a demanar un bis, mentre se sentien crits de ‘Viva VERDI!’ i ‘Viva l’Itàlia!'”. 

Ricardo Muti és un director molt reaci a fer cap mena de bis al mig d’una representació: pràctivament no hi havia precedents. Es va girar cap al públic i va demanar silenci per dir, responent al darrer crit que s’havia sentit: “Sí, d’acord, ‘Llarga vida a Itàlia!’, però jo ja no tinc trenta anys, he viscut ja la meva vida i he corregut molt de món. Avui, sento vergonya del que passa al meu país. Accedeixo, doncs, a fer un bis del “Va pensiero”, no només pel meu sentiment petriòtic, sinó perquè aquesta nit, mentre dirigia el cor, quan diu ‘Ai el meu país, bell i perdut’, he pensat que, si continuem així, matarem la cultura sobre la qual s’ha contruit Itàlia i, en aquest cas, la nostra pàtria restarà de veritat ‘bella i perduda'”. Tothom aplaudia, mentre Muti afegia: “Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar sentit a aquest cant. Els proposo que el cantem junt”. Tota l’Òpera es va posar dreta. Públic i cor, dirigits per Muti, van cantar un “Va pensiero” vibrant, que era en realitat un manifest contra l’estat de coses imperant i en favor de la Itàlia de la llibertat i la justícia.