Ara que la dreta està al poder a gairebé tots els Estats membres de la Unió Europea i que dicta les lleis a Brussel·les, els ciutadans europeus poden jutjar per sí mateixos les conseqüències de les seves polítiques. La gestió de la crisi del deute sobirà per part dels conservadors durant els últims dos anys ha estat fruit d’una pèssima gestió política i una clara mostra d’incompetència econòmica. Ara, els ciutadans pagaran el preu dels il·lusoris remeis econòmics dels anys 20, remeis que, imposats  pels conservadors,  comportaran taxes d’atur similars a les que va patir Europa durant els anys 30. El model que plantegen és el d’una Unió Europea d’austeritat que redueixi el nivell de vida de la majoria dels ciutadans, agreujant les desigualtats, soscavant els fonaments de l’estat de benestar -que és la contribució específica d’Europa en el desenvolupament de la humanitat- i poc a poc vagi cedint  de forma arbitrària el poder de la política a les autoritats no electes, amb l’esperança, vana, de calmar el mercat.

Nosaltres, els sotasignats, membres dels partits socialistes, socialdemòcrates i laboristes, estem convençuts que els ciutadans europeus es mereixen més que les inquietants perspectives que han promès els conservadors al poder i els resultats catastròfics que han aconseguit. No obstant això, el ressorgiment de l’esquerra democràtica a Europa no pot donar-se sense un gran debat que involucri no només als electes dels nostres partits polítics, sinó també a la nostra militància i a tots els ciutadans europeus. Amb aquesta intenció proposem algunes idees radicals de reforma socialista que podrien constituir la base d’una nova crida als ciutadans europeus.

La història s’ha accelerat en els darrers anys, i els socialistes europeus s’han quedat enrere. Massa sovint incapaços d’articular la ira pública contra les “altes” finances, reticents a treballar  conjuntament amb dirigents socialistes d’altres Estats membres de la UE, freqüentment ensopits i poc clars en fòrums internacionals sobre comerç o canvi climàtic, els partits socialdemòcrates i laboristes, deixant de banda algunes excepcions, han vist caure la seva popularitat i el seu suport fins a nivells històrics.

Per empitjorar les coses, el descontentament generat per les polítiques portades a terme avui dia per la UE i els seus governs ha estat explotat políticament, però no per l’esquerra, sinó per les opcions més populistes, xenòfobes, nacionalistes i d’extrema dreta.

Aquesta crisi hauria de ser l’oportunitat de l’esquerra per condemnar enèrgicament l’incapacitat de les polítiques de la dreta per sortir de la crisi, i donar a Europa una nova direcció amb sentit. Però això només serà creïble si l’esquerra és capaç de proporcionar un conjunt coherent de propostes alternatives per respondre a la crisi.

Per ser creïble, l’esquerra necessita un relat clar de la crisi actual, un conjunt de principis simples i compartits per  l’acció futura, i unprograma que ataqui el cor de la crisi.

L’anàlisi és senzilla. Les economies europees, com totes les altres, han estat confiscades per la irresponsabilitat gairebé criminal del sector financer mundial. No obstant això, Europa ja havia començat una tendència de declivi a llarg termini. Part del problema té a veure amb el reajustament de la distribució de la riquesa mundial que des de fa molt temps s’està duent a terme entre Occident i les economies emergents d’Àsia oriental i sud-oriental. I en aquest procés, hem permès que la globalització augmentés els desequilibris en el repartiment de la riquesa en tots els països. Sense qüestionar ni una sola vegada les regles del joc, hem permès que es penalitzés aquells països que tenien sistemes  de benestar desenvolupats. En el que se suposava que eren les economies socials de mercat hem consentit que s’abaixessin els nivells de vida i s’augmentessin les desigualtats, i que creixés, a costa dels salaris, la proporció dels ingressos nacionals corresponents als guanys de les empreses. La pobresa està augmentant de nou. I això que ja estava passant a Europa, ara s’accelera. La veu d’Europa als fòrums internacionals, com al G-20 o les cimeres mundials sobre el comerç i el canvi climàtic és sovint vacil·lant, fins al punt de ser inaudible, fruit de les divisions internes, i és clar, a la manca d’una estratègia alternativa clara.

Els principis de l’acció socialista a Europa també han de ser clars. L’acció col·lectiva europea és  senzillament imprescindible. Qui cregui que podem protegir els nivells de vida i mantenir els serveis de benestar tornant als model d’estat vuitcentista dels Estats-nació, soscavant les institucions comunes i retornant el poder de Brussel·les als Estats està, de forma conscient o inconscient, supeditant el poder dels nostres estats a la dictadura dels mercats. La resposta d’Europa a la crisi ha estat vacil·lant i insuficient, i les solucions nacionals, tot i que s’hagin estat convincents i rigoroses, no tenen cap rellevància en el món globalitzat en què vivim ara.

Una resposta socialista a la crisi ha de ser europea. I no es tracta d’apel·lar al mantra de “més Europa”, sinó precisament de proporcionar a Europa dels mitjans necessaris per protegir els interessos i el benestar dels seus ciutadans. Aquesta resposta ha de ser ferma i ha de permetre que la veu independent d’Europa sigui unida, forta i clara tant al G-20, com a la Ronda de Doha, a les conferències sobre el canvi climàtic o a les Nacions Unides. No oblidem que la Unió Europea té ara la seva veu pròpia en el sistema de les Nacions Unides: ha de tenir el coratge i la voluntat d’usar-la servint als nostres interessos, els nostres valors i les nostres metes, fent causa comuna amb tots els governs i les organitzacions regionals que els comparteixin.

Pel que fa el seu enfocament econòmic, aquest ha de ser coherent i basat en tres elements: la responsabilitat compartida, el creixement i la igualtat.

No hi ha res de socialista en el malbaratament dels recursos públics i el creixement del deute. Creiem en la utilitat de la despesa pública, i per això, tenim el deure de garantir-ne un ús eficaç. Per això els projectes extravagants, l’estil de vida excessiu de certes institucions públiques, la redundància inherent a la multiplicitat de programes nacionals i europeus aprovats sense cap control sobre la seva eficàcia, han de ser reduïts o eliminats. La gestió pressupostària rigorosa ha d’aconseguir-se mitjançant un equilibri entre la moderació de la despesa pública i un sistema tributari equitatiu, basat en el principi de la “capacitat contributiva”, fent que el sector privat pagui la seva part de la càrrega, amb una lluita total contra l’evasió i el frau fiscal -tan estès a tota la UE-, amb l’abandonament de les retallades d’impostos als rics, la perforació de les bonificacions extraordinàries del sector financer per determinats impostos punitius, i la lluita enèrgica contra els paradisos fiscals.

El rigor sense creixement condemnarà als europeus a una dècada perduda de declivi i de recessió; el creixement requereix una acció nacional i europea per ser el motor pressupostari de la UE i dels seus instruments financers.

L’esquerra, quan era al poder a nivell europeu, va avançar i molt en la lluita contra moltes formes de discriminació. La defensa i l’extensió de la igualtat – com l’eradicació de tota forma de discriminació en tota la UE – han d’estar al centre d’un programa socialista europeu. Conceptes com la igualtat econòmica pràcticament han desaparegut del vocabulari socialista en les últimes dècades, encara que és central en la noció de justícia social. Ara aquest concepte és essencial per al renaixement d’Europa, perquè si els ciutadans creuen que la càrrega de la crisi pesa sobre ells injustament, veient com el seu salari real s’ensorra i la pobresa s’estén fins a nivells no vistos des dels anys 80, mentre la protecció social i el finançament de les polítiques públiques es veu retallat; i al mateix temps, veuen els escàndols que suposen les multiplicacions de les bonificacions, que els salaris més alts encara pugen més i els més rics segueixen estenent de forma descarada les seves despeses extravagants, si això passa, qualsevol esforç col·lectiu per fer front a la nostra decadència econòmica serà minvat. L’eficiència econòmica es posarà en perill, i la fe en la democràcia es reduirà.

Sobre la base d’aquest enfocament comú i de la reafirmació de les nostres conviccions socialistes tradicionals, l’esquerra ha de desenvolupar una plataforma comuna pel futur. Aquesta haurà d’incloure els deu components següents:

1) Una política econòmica de la Unió que situï els objectius econòmics i socials consagrats en el Tractat (creixement, plena ocupació, inclusió social) al cor dels processos de decisió política, amb tanta força i potència organitzativa com les que s’han dedicat a l’objectiu de la disciplina pressupostària. Com a complement, caldrà una actualització urgent dels objectius socials de la Unió per intensificar la lluita contra la pobresa i l’enfortiment del diàleg social i per això, hauran de ser inclosos en el Tractat un conjunt de drets fonamentals i d’objectius socials amb els mateixos instruments pel  seu seguiment i aplicació que els que existeixen per garantir les llibertats econòmiques;

2) La viabilitat de la moneda única; el mandat del BCE ha d’evolucionar mitjançant el reconeixement del seu dret a comprar bons dels governs quan la moneda sigui atacada, amb una responsabilitat efectivament compartida per la governança econòmica; si el BCE no està autoritzat a actuar per salvar els diners que se suposa que ha d’administrar, per a què serveix?;

3) Una reforma pressupostària; l’augment del pressupost de la UE hauria de dedicar-se fonamentalment a la promoció de les tecnologies innovadores, a finançar la inversió social, les infraestructures i el desenvolupament sostenible; el pressupost s’haurà de gestionar conjuntament amb el Banc Europeu d’Inversions;

4) Una reforma dels ingressos; els recursos propis de la UE s’hauran de complementar amb impostos sobre l’energia; els Estats membres haurien de tenir més marge de maniobra per poder reduir l’IVA per estimular el consum intern i eliminar així els impostos regressius;

5) Un impost sobre les transaccions financeres que incentivi l’ocupació per a les PIMEs en la indústria i els serveis, que promogui la recerca i el desenvolupament; i que financi els objectius globals comuns, com la lluita contra el canvi climàtic i l’ajuda al desenvolupament;

6) Les inversions europees sostingudes pels Project Bonds emesos per la Unió, i garantides pel BCE, centrades en la consecució del gran potencial de la nova economia verda;l’acceleració de nous projectes d’infraestructures amb regles mes flexibles de programació per crear llocs de treball més ràpidament, i reduir la dependència excessiva dels combustibles fòssils i l’energia nuclear, en conjunció amb el llançament d’una Comunitat de l’Energia que inclogui una clàusula de suport mutu que garanteixi el subministrament d’energia en cas d’amenaces procedent de tercers països;

7) Una base més justa pel comerç internacional; els negociadors de la UE han d’obtenir un nou mandat per lluitar contra el dúmping social i mediambiental; s’han d’aplicar els impostos a les importacions procedents de tercers països que no compleixin les normes mediambientals de la UE;

8) Un major suport als nostres països veïns, per fer front a la desigualtat inacceptable i insuportable entre la UE i els seus veïns de l’est i el sud, donant lloc a veritables concessions en matèria de comerç i mobilitat i al reconeixement d’aquells que van lluitar tan valentament per la llibertat democràtica en el món àrab. Europa no ha de tornar a fer els ulls grossos davant les dictadures o els nepotismes autoritaris, en nom d’una realpolitik mal entesa;

9) Una presència més ferma i unida en l’escenari internacional, aprofitant la nostra capacitat col·lectiva política i econòmica per promoure els nostres valors i interessos més enllà de les nostres fronteres, i prenent part en la resolució del conflicte a l’Orient Mitjà;

10) L’enfortiment de la democràcia europea; independentment de quines siguin les noves regles de governança econòmica, ha de prevaldre  la responsabilitat parlamentària; els Estats membres han respectar plenament el Tractat nomenant el president de la Comissió en funció dels resultats de les eleccions europees; els membres de la Comissió hauran de ser responsables davant el Parlament, qui no només haurà de confirmar-los en el seu càrrec, sinó que també tindrà la facultat de revocar-los; els partits socialistes hauran d’implicar als seus militants i simpatitzants en tots els aspectes de la política europea, en el seu programa, en l’elecció de candidats per als càrrecs més importants de la UE; caldrà posar en marxa una acció europea per enfortir la llibertat de premsa començant pel desmantellament dels monopolis i la limitació de la propietat dels mitjans nacionals per ciutadans d’Estats tercers.

La viabilitat a llarg termini de la integració europea està en joc. Això és molt més que el suport a la moneda única. Només un nou enfocament dels socialistes, que reafirmi enèrgicament els nostres valors i que tingui el coratge de proposar solucions europees pot infondre l’energia suficient perquè el projecte europeu mantingui el que hauria de ser el seu segell – la solidaritat, l’eficiència econòmica i la vitalitat democràtica-.

Signen diputats i responsables dels partits socialistes europeus, 03/2012

  Europa, Política, Socialisme