Autor: Daniel Font, Parlament de Catalunya, 25/01/2012

Gràcies, senyor president. Agrair, en primer lloc, la presència del Departament d’Ensenyament en aquest debat, àmplia presència, i representativa; també la fei­na feta, que és quantiosa. El pressupost és una eina bàsica de la política educativa i ho és en general, és una eina bàsica de la política. Potser és l’eina bàsica de la política educativa, i hi ha una feina que és optar, fer-lo correspondre a les pròpies opcions del Govern i després elaborar-lo i confeccionar-lo, que és el treball que han estat fent aquestes setmanes. És una feina in­tensiva, que comporta de vegades maldecaps i buscar suports, però que, finalment, expressa les opcions del Govern del moment o de l’aliança de govern del mo­ment i serveix, com tots sabem, per mirar de fer reali­tat la seva pròpia política, al marge de la discrepància i de les opinions de cadascú i de cada grup –com és lògic, cada u tindrà la seva opinió. Doncs, agrair-los la feina feta, que sabem que és una feina rigorosa, els materials que han subministrat ara mateix i que de ben segur ens seran útils siguin quines siguin les opi­nions del grup, personals, o les opcions que expressi cada u.
Intervenim nosaltres per defensar en aquest sentit l’es­mena a la totalitat del pressupost d’Educació 2012 presentada pel Grup Socialista de la cambra, no?
Una primera afirmació és que el pressupost de 2012 suposa una continuïtat bàsica del pressupost 2011, aprovat fa uns mesos. Els criteris són semblants, però una mi­ca pitjor. Pitjor en el sentit que, si el pressupost de 2011 era ja restrictiu i limitatiu de l’educació –ja en vàrem parlar en el seu moment–, el de 2012 encara empitjo­ra més, perquè implica un nou descens, un nou ajust, una nova limitació generalitzada del sistema educatiu en termes absoluts, i també en termes relatius. Però en termes absoluts hi ha una nova reducció. Per tant, des d’un punt de vista de l’observador exterior, dirà: «Ha empitjorat l’educació, ha empitjorat el pressupost.» En definitiva, no aconsegueix una cosa que voldríem, que és compaginar les exigències de l’ajust general de l’economia i de les finances públiques de la Genera­litat derivades de la crisi econòmica, amb les neces­sitats educatives i la voluntat de dignificar l’educació com a servei públic bàsic, de dret universal, en la me­sura que aquest, el sistema educatiu, té un impacte de­cisiu en la societat, i també en les mateixes activitats econòmiques i socials que es tracta de reprendre, re­lacionades amb el sistema productiu i amb l’activitat econòmica, com tothom sap.
Una segona afirmació és que el pressupost 2012 no prioritza l’educació. S’acaba de dir que sí que prioritza l’educació. Nosaltres sostenim que no prioritza l’edu­cació des d’un punt de vista dels interessos generals i comparatius, amb relació al que són les finances públi­ques i a les disponibilitats econòmiques del país. Di­em contínuament que l’educació s’ha de prioritzar pe­rò no la prioritza, més aviat la menysté, la limita d’una manera significativa i alarmant, sobretot en alguns sectors concrets, en alguns estadis específics del sis­tema educatiu, com veurem. Aquest fet contrasta amb les afirmacions públiques sobre transcendència de l’educació i la necessària priorització –recordaran uns acords de govern que parlaven de la qualitat educati­va; se’n recordaran, de l’èxit escolar, i de la bona vo­luntat d’aquest Govern. Doncs bé, el pressupost 2012 polvoritza aquestes aspiracions d’una sola tacada, no?, en la mesura que retrotrau l’educació a un nivell molt i molt i molt anterior i la situa fins al límit dels proble­mes de subsistència elemental. Es pot entendre, això que dic, si posem per exemple els interrogants que ara mateix tenen molts instituts de Catalunya –parlin amb la gent que hi treballa, parlin amb els seus directors– sobre l’eventualitat o no de poder fer front, per exem­ple, a les despeses de calefacció, aquest mateix hivern. Parlin amb els directors i veuran el memorial de greu­ges que els treuen, i la situació inestable i l’interrogant sobre si rebran el taló o no el rebran, quan el rebran, en quin mes, etcètera, etcètera. Aquesta és la situació real, diguem-ne.
Com a dades globals, no les repetiré però sí que els diré que entre 2010 i 2011 hi ha una reducció del 7 i mig per cent i que entre 2011 i 2012, una del 6,3. Que si fan la suma, la resta i la regla de tres corresponent, entre 2010 i 2012 hi ha una reducció del 13,2 per cent, que són 800 milions menys! 800 milions d’euros llargs en dos anys. Aquestes són les dades. Després les podem repassar, si vol. Però en realitat són aquestes, les dades. I aquest fet és incontrovertible, és real, és matemàtic. Vostè pot posar-hi el vestit que vulgui, de color de se­da, de color rosa, de color blau, però la realitat és que són 800 milions menys d’un pressupost de 5.000 i es­caig milions. Són molts milions menys. Sumi totes les despeses educatives, que segurament superaran o arribaran gairebé als 6.000 milions: són 800 milions menys d’aquests, totals. En dos anys: no en un any, eh? En els dos anys en què vostès estan fent les retallades, no?
Com a dada addicional, com ja hem fet alguna altra vegada, els diré que cal dir que mai, mai, mai en la història de Catalunya democràtica s’havia produït una reducció del pressupost d’educació. Ja els ho hem dit alguna altra vegada. Fins que han arribat vostès. Ni en temps de crisi, ni en temps de creixement. Ni en temps de crisi. En cap moment s’havia rebaixat mai el pressupost d’educació. Una dada més: del 2007 al 2012, anys de crisi econòmica, el Govern anterior mai va reduir el pressupost d’educació, tot i les enormes restriccions imposades per la caiguda dels ingressos, que vostès segueixen patint. Quan es tracta del Go­vern anterior, vostès parlen de «forat». Quan parlen de vostès, diuen «caiguda d’ingressos». Canvia la semàn­tica, però és exactament el mateix. Als dos governs els ha passat el mateix. Per contra, entre 2002 i 2010 es va incrementar un 96 per cent, es va doblar el pressu­post, i entre 2007 i 2010, anys de crisi tots ells, es va incrementar un 17 per cent, contrastant amb les fortes reduccions en altres àmbits. D’això, d’habilitar escoles per poder iniciar el curs, per les escoles que permeten que vostès iniciïn el curs escolar el mes de setembre, el mes d’octubre, vostès és el que n’han dit «forat he­retat». És a dir, «forat econòmic heretat», les escoles que els permeten ara començar el curs. I aquesta és la situació.
La conclusió és que aquest Govern no aposta per l’educació, no està en les seves intencions prioritzar-la i ha optat per fer recaure una bona part de l’ajust so­bre els serveis educatius de manera inèdita i històrica, perquè no s’havia produït mai, d’una manera directa, 800 milions d’euros menys en dos anys.
Tercer: el pressupost 2012 tampoc aconsegueix un objectiu de caràcter social, que és facilitar un mínim de seguretat, de cobertura, a les famílies que utilit­zen prestacions socials del sistema educatiu. Aquestes prestacions queden significativament reduïdes o sim­plement desapareixen. Algunes desapareixen del ma­pa. Per exemple, els en faré la llista, perquè consti. No les comentaré, però els en faré la llista: menjador es­colar, transport escolar obligatori, transport escolar no obligatori –ja em corregiran–, desaparegut d’una taca­da –ja em corregiran–, les beques en general, llibres de text, els recursos digitals, múltiples aspectes de ca­ràcter material i social, etcètera, etcètera, etcètera. El Grup Socialista ha presentat un centenar llarg d’esme­nes al pressupost que detallen aquest nou marc de difi­cultat per reducció i per absència. I, en tot cas, podem ampliar-ho una mica més tard.
Una quarta afirmació és que el pressupost tampoc aconsegueix disposar dels recursos necessaris per fer realitat els supòsits de la LEC, de la Llei d’educació. Hi ha uns terminis, hi ha uns objectius fixats. En el pressupost no ho hem sabut trobar. Suposen un incom­pliment de compromisos, de la llei i de terminis de la llei. Hi ha uns objectius contradits. Ens diran: «Hem de prioritzar altres coses.» D’acord, segurament és veritat, però en tot cas hi ha uns compromisos de la llei, objectius econòmics i objectius de terminis que no estan visibles per enlloc i que, per tant, no es poden complir i hi ha uns incompliments.
Cinquè: el pressupost comporta uns efectes negatius i notables en la qualitat de l’educació. Gairebé tothom comparteix que l’educació està en el centre de les pre­ocupacions de les famílies, dels pares i mares, de les escoles, i que l’escola ha d’estar al nivell apropiat per donar resposta a aquestes expectatives. I que, conse­güentment, la batalla de la qualitat escolar és la prin­cipal batalla. Sense una educació de qualitat no tenim res, no? Aquestes aspiracions de qualitat de l’educació haurien de poder veure’s reflectides en el pressupost d’una manera clara, no? Per contra, no solament no són identificables, des de la nostra opinió, sinó que les dades que ens proposen suposen un pas enrere de les matei­xes aspiracions del Govern dites en diferents ocasions, en acords de govern concrets i en la propaganda cor­responent d’aquests acords de govern. Per exemple, un sol exemple. N’hi ha molts, jo en porto escrits tres o quatre, però en diré un, només, perquè no hi ha temps. L’educació infantil dels zero-tres anys, de primer ci­cle, queda obertament perjudicada. Les escoles bres­sol estan en aquest moment amb el dilema de ser o no ser. La boira sobre el futur es deu als incompliments del Departament d’Ensenyament únicament, no dels ajuntaments, que també tenen problemes econòmics i tenen problemes de deute i de dèficit. També en tenen, però compleixen, els ajuntaments. Vostès, no. I tam­bé, l’absència d’una identificació pressupostària total. Diu: «Hem posat dos pessetes; potser ens en costarà dotze, però en posem dos, per si vénen fons de la co­munitat europea o d’Espanya.» No, no, escolti, el Go­vern ha de pressupostar el que val això. Són un estadi educatiu sencer, les escoles bressol públiques. S’ha de pressupostar. Deuen 112 milions d’euros als ajunta­ments i han de preveure una dotació per a aquest curs corrent. Si no, no hi ha escoles bressol. O les hauran de pagar els pares, m’entenen? Com aquest exemple n’hi ha molts. I aquesta és la situació.

Sisè –vaig ràpid, president–: el pressupost no abun­da en la major equitat –equitat. Hi ha un problema d’equitat. No avancem, sinó que retrocedim. El tracta­ment de la immigració torna a reproduir-se de mane­ra gairebé exclusiva en escoles i instituts de titularitat pública. Escolti, això és així. El fet diferencial, com ja hem comentat, en l’horari escolar –ho hem comen­tat moltes vegades–: escola pública, cinc hores; esco­la concertada, sis hores. Hi ha inequitat creixent, no avancem en aquest tema.
I faré l’anunci dels següents punts, perquè s’està aca­bant el temps, i, per tant, els deixaré anunciats. La qüestió del model de servei públic. Tenim la impres­sió que sota un model d’ajust hi ha un pretext. Segu­rament és que som una mica malpensats, però sap què?, ens porta sort, de vegades, ser malpensats. Dar­rere un model d’ajust que vostès proposen, no només hi ha una voluntat d’ajust, hi ha un model que emer­geix, alternatiu, que no és el dels serveis públics bàsics de dret, sinó serveis subsidiaris a la població. Aquesta és la qüestió. I es veu a salut, es veu a serveis socials i també cueja a educació.
Vuitè: tenim ara més alumnes, aquest curs. Si no ho recordo malament, les xifres són de 25.000 més, en­front dels quinze mil que s’havien previst; 25.000 més, em sembla que són. Com podem presentar un pressu­post restrictiu amb 25.000 alumnes més a les escoles? Que se’ls ha de donar classe cada dia, se’ls ha d’ubi­car, hi ha d’haver el professorat adequat. S’ha de fer un joc de joguines, és a dir, un joc florentí, evident­ment. Però no podem compaginar…, és contradictori dir: «Estem creixent, estem guanyant qualitat i estem reduint dràsticament.»
Com a darrera dada –ja no en diré cap més–, la relació vuitanta-vint. Vostès diuen: «Estem reduint el pres­supost.» D’acord. I ens diuen una altra cosa: «Estem mantenint la despesa de personal, perquè no acomia­darem ningú.» Ho han dit diverses vegades davant del Parlament. Avui la consellera ho ha tornat a dir: «No tocarem res de personal.» Escolti, doncs aquest 13 i mig amb què es retalla? Si vostès no toquen personal –i ja està bé, ja hi estem d’acord, amb això, que no to­quin personal–, on apliquen aquest 13 i mig del total?, d’on cauen aquests 800 milions en dos anys? De les despeses de funcionament, que són el 20 per cent res­tant? Bé, escolti, és que en els marges això deu patinar tot, però això recau bàsicament –no pot recaure en al­tre lloc que– en les despeses de funcionament. I sap què vol dir «despeses de funcionament»? Escola bres­sol, escola primària, ESO, secundària, batxillerat, ci­cles de formació professional. Això vol dir, «despeses de funcionament». Per tant, estem en un risc. O vostès ens menteixen i estan tocant les partides de personal i el cost total del personal, o vostès estan aplicant això a les despeses de funcionament, la qual cosa vol dir que estem en un barranc lineal cap al desastre, perquè en pocs mesos pot quedar inviabilitzat el funcionament quotidià del sistema educatiu de Catalunya.
Per tot, senyor president, no els diré res de les inversions. En podríem fer una anàlisi semblant. No els diré res de les inversions, l’anàlisi és molt semblant. Però, simplement, per acabar consegüentment, em sembla que aquesta anàlisi, per ajustada que sigui, o matisable que pugui ser o opinable, revela una situació que és bastant diferent de la que ha exposat la conse­llera. La situació de l’educació és lamentable. És una situació molt complicada. És difícil. Només han de fer l’exercici de parlar amb un director d’escola honest que dirigeixi una escola pública i veuran vostès quina és la situació de l’educació.
I per totes aquestes raons, senyors i senyores diputats, senyora consellera, senyor president, el Grup Socialis­ta ha presentat l’esmena de totalitat i demana als grups de la cambra que li facin costat votant aquesta esme­na a la totalitat i totes les que es presentin en aquesta sessió.
Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

Rèplica

Gràcies, presidenta. Aspectes positius, òbviament, n’hi han. És a dir, la consellera el que fa és recalcar els aspectes positius, la qual cosa té la seva lògica. Des de l’oposició mirem de recalcar els aspectes que ens sem­blen contradictoris o limitatius. Per tant, segur que hi ha aspectes de bona voluntat i de bon govern per part del Departament.
Qualsevol càrrec públic que està al front d’un departa­ment tan important com el d’Ensenyament, i, a més, té la vocació tan important com té la consellera actual…, doncs, hi ha aspectes positius per força, i, òbviament, no podem fer una crítica estricta i global. Però la nos­tra obligació és fixar l’atenció sobre els aspectes de contradicció, i són els aspectes poc clars, i fins i tot, si cal, en algun moment exagerar-los, perquè és la ma­nera de cridar l’atenció de vostès, i que ho analitzin, i vegin si realment estem en allò cert o no. Perquè, és clar, les fonts d’informació que té el departament són les oficials, però n’hi ha de no oficials, i els grups de l’oposició ens mantenim més en aquesta línia, que és de buscar fonts d’informació per allà on es troben, no necessàriament pels canals oficials. I, per tant, ar­riben informacions que, lògicament, s’han de contras­tar, i s’han de contrastar en un debat parlamentari, per exemple. Per això ho diem.
Vostès diuen: «El dèficit que van deixar…». Això és demagògia, senyora Rigau. Això ho diuen els argu­mentaris de CiU, que vostè es deu haver llegit abans de venir aquí, però és absolutament demagògic. Sap vostè que l’any 2006 és el millor any de la història de Catalunya en termes de variables macroeconòmiques, l’atur més baix de la història de Catalunya, i el 2007 esclata la crisi. Quan vostè em parla del «dèficit here­tat» m’hauria de parlar també de les variables macro­econòmiques heretades. I ara dir, també, que hi ha un dèficit aquests anys, el 2007, a tot el món, perquè cau la banca internacional, i tots els pressupostos públics fan dèficit perquè cauen els ingressos. Això seria més lògic, dir. Però vostè diu: «El dèficit que van deixar» en un sentit pejoratiu, mirant d’agredir. És una insídia, perquè no és veritat, el que diu. És una mitja veritat, però no és una veritat, és una mitja veritat. Per tant, és insi­diós en la mesura que és una mitja veritat. És com si jo li digués: «Senyora Rigau, quin forat que té, que vostè no pot pagar l’educació.» Eh que seria demagògic, dir això? Doncs és exactament el mateix capítol d’afirma­cions que fa vostè. Per tant: fora de lloc, absolutament fora de lloc.
Els 800 milions. Miri, els demano que facin un exer­cici: agafin el total de 2012, restin el total de 2010, fa­cin la divisió sobre el darrer any, i veuran vostès que surt un percentatge, 13 i mig, o 13,3, un 13 i escaig. A veure, facin el total d’Educació –el total d’Educació–, facin-lo. Si resulta que no fan el total d’Educació, que fan estrictament el dels serveis educatius, sortiran menys de 800 milions, sortirà una xifra una mica menor, però sortirà una xifra absolutament grossa. És un retall molt important, perquè estem parlant d’un pressupost que va entre 5.000 i 6.000 milions, i un 13 i mig per cent són molts i molts milions.
Equitat. Miri, hi ha dos punts realment importants. Un, el de la immigració estrangera. Jo entenc la bo­na voluntat, segur que la consellera té bona voluntat. M’ho crec, que té bona voluntat, que té bons propò­sits. Però ara mateix –ara mateix– els instituts públics i les escoles públiques concentren gairebé la totalitat de la immigració estrangera. Només cal anar-hi i mi­rar-ho. Vagi vostè a l’institut Milà i Fontanals de Bar­celona, veurà l’esforç que han de fer els professors per donar classe a nois i noies que parlen, en total en tot el sistema, més de dues-centes llengües diferents. Per tant, aquesta és la situació. No hi ha equitat, en aquest sentit. Per tant, que es vol anar cap a l’equitat? Ben­vingut, és una gran notícia, molt bé, volen anar cap a l’equitat. Però en aquests moments no n’hi ha, i això ha empitjorat en aquests dos darrers anys. És l’afirma­ció que fem.

Dues qüestions més. Dos anys, perquè estem parlant del 2010 al 2012, des del punt de vista de la reduc­ció pressupostària, que són els dos anys de reducció. És el segon any, senyora consellera, que estan reduint vostès, el 2011 i el 2012, dos pressupostos: el que vam aprovar fa tres mesos i el que estem intentant apro­var ara. En aquests dos pressupostos, que inclouen dos exercicis –dos exercicis–, el 2011 i el 2012, vostès es­tan en aquesta situació, diguem-ne, en aquesta situació de regressió en matèria d’equitat.
Dos punts més i acabo. La qüestió de l’escola bres­sol, en un minut. L’escola bressol. Miri, aquesta és una situació galopant. Jo hi insisteixo perquè és pa­radigmàtica de la situació. És paradigmàtica. Podria parlar-li de l’equitat, dels horaris escolars, de la situ­ació, que nosaltres creiem que voreja la il·legalitat en termes de dret, que és la diversificació instituciona­litzada d’horaris escolars. Això és il·legal; hi hauran conseqüències legals, d’això. Si els porten al jutjat no ho aguantaran, perquè és una inequitat organitzada institucionalment. Hi han horaris escolars diferenci­ats segons la titularitat de les escoles; no per un criteri racional, sinó que diuen: «Vostè és públic? Té aquest horari –amb algunes matisacions. Vostè és concertat? Té un altre horari.» Però la porta d’entrada és la ma­teixa. Per tant, hi ha una situació d’inequitat. Ara no li insistiré en aquestes coses, sí que li insistiré en els problemes immediats que hi ha avui a la premsa di­ària. Per exemple, les escoles bressol. La situació de les escoles bressol clama al cel. La ineficiència de vos­tès porta al fet que no hi ha la dotació pressupostà­ria necessària per garantir la continuïtat de les escoles bressol públiques, i els estan dient als pares i mares que s’ho paguin ells! Estan pagant 250 euros el mes, amb menjador inclòs, i ara els diuen: «N’hauran de pa­gar 450, menjador inclòs.» Vostè creu que a una fa­mília que guanya 1.500 euros se li pot demanar que passi de pagar-ne 250 a 450 per cada fill que porti a l’escola bressol? És una bogeria. Això és una cosa que han d’arreglar, i ho han d’arreglar amb tota urgència de manera pactada, institucionalment pactada amb els ajuntaments corresponents i les famílies, perquè és una situació que pot tornar a ser irreversible i pot es­clatar en un molt breu període de temps.
Últim comentari, i acabo realment. La qüestió dels fons de fora, diguem-ne. Jo crec que, és clar, tothom té dret a dir l’argument que li sembli, però, és clar, pres­supostar un pressupost i dir: «Poso una quantitat, però si em vénen fons de fora la completaré.» Escolti, això és una manera de no pressupostar alguna cosa. Perquè vostès reclamen fons del cel que no corresponen. En el plenari últim, senyora Rigau, vostè va dir una cosa que ja…, escolti, no la qualificaré. Vostè va dir: «Ens han de tornar a pagar els 57 milions de l’Estat per concepte d’escoles bressol.» Però, escolti, si no eren per a escoles bressol, vostè sap perfectament que era en concepte de LOE. Sap vostè que la LOE s’aplica una vegada, que vostè el que demana és que li paguin dues vegades l’au­topista de Barcelona a la Jonquera!

  Pressupost