Defensa de la xarxa d’escoles bressol 

Daniel Font, Parlament de Catalunya, 19/01/2012

Gràcies, senyora presidenta. Senyores i senyors dipu­tats, senyora consellera, interpel·lem sobre la política general de planificació i finançament de les escoles bressol o llars d’infants.
Com saben, les darreres setmanes ha emergit una situ­ació creada, una situació difícil i complexa en l’àmbit de les escoles bressol, que les situa en un horitzó d’in­certesa, en el mateix moment que el Govern de la Ge­neralitat ha manifestat dubtes sobre la seva continuïtat en el suport i en el finançament d’aquest estadi educa­tiu. Hi ha hagut l’expressió que deia: «No sabem si se­guirem finançant aquest estadi educatiu.» Aquesta si­tuació d’incertesa afecta directament a moltes i moltes famílies de Catalunya que en aquest moment no saben ben bé si podran seguir portant els fills a l’escola bres­sol, de quina manera les afectarà la situació, en quant les afectarà i fins quan les afectarà. Hi ha un cúmul d’interrogants que s’haurien d’esvair o que s’haurien de resoldre.
La situació afecta d’una manera directa més de 57.000 famílies vinculades a l’educació infantil de primer cicle. Afecta una oferta d’escoles bressol de més de 45.000 places públiques, de les quals més de 41.000 són de ti­tularitat municipal, i afecta també una oferta privada subvencionada de més de 12.000 places, en total unes 57.000 famílies, més o menys, es troben ara mateix amb aquest interrogant de manera directa: què passa­rà amb les escoles bressol?, podré o no seguir portant uns nens o unes nenes petits al primer cicle d’escola d’educació infantil?
Senyors i senyores diputats, és mirant d’interpretar les preocupacions d’aquestes 57.000 famílies afectades de manera directa per la posició del Govern, en situ­ació de precarietat social i amb impossibilitat de fer front a una repercussió directa de la seves quotes, que hem presentat aquesta interpel·lació, per demanar a la consellera d’Ensenyament, per exigir, per implorar, si cal, per apel·lar al seu bon sentit de les coses, que el sabem, i reclamar una solució a aquest problema im­mediat que s’ha plantejat.
La Llei d’educació, en el seu article 56, va establir dos cicles d’educació infantil: dels zero als tres anys i dels tres als sis anys. Va establir, també, que en aquests pri­mers dos cicles hi ha d’haver una estreta col·laboració entre centres educatius i les famílies, que són el primer referent efectiu dels infants en la vida i que tenen la responsabilitat primera de la seva educació.
Va establir, així mateix, que en el primer cicle, de zero als tres anys, s’ha de facilitar la conciliació de la res­ponsabilitat de les famílies en la criança i en l’educa­ció, amb les obligacions socials i laborals, conciliació de la vida personal i familiar amb les necessitats la­borals.
Així mateix, va establir un currículum de primer cicle infantil que s’ha de centrar en el desenvolupament del moviment dels infants, el control corporal, la prime­ra comunicació i el llenguatge, les primeres pautes de convivència, la descoberta de l’entorn proper als in­fants, etcètera, no? I també va establir, la Llei d’edu­cació, que el Govern ha de determinar de manera con­junta amb els ajuntaments, d’una manera explícita, la manera més efectiva d’administrar els centres educa­tius corresponents.
Per la seva banda, més referències legals, la Llei 18/2003, de suport a les famílies, i la Llei de 5/2004, originada a través de la iniciativa legislativa popu­lar, que segurament recordaran alguns, i aprovada per unanimitat, també amb el vot de CiU, varen afir­mar, i mandatar, que el Govern de Catalunya, en col·laboració i en coordinació amb els ajuntaments, im­pulsaria una xarxa d’escoles bressol o llars d’infants de titularitat pública, amb l’objectiu d’assegurar una oferta suficient i assequible –és a dir, accessible– a les famílies amb fills menors de tres anys, en tot el terri­tori de Catalunya. Hi ha aquest mandat de la iniciativa legislativa popular.
En aquest sentit, cal dir, també, que en el programa electoral dels grups del Govern per a les darreres elec­cions autonòmiques de 2010, s’apostava per la vincu­lació de les llars d’infants d’iniciativa social, el mo­del educatiu d’interès públic. I el programa marc dels grups que donen suport al Govern per a les darreres eleccions municipals del 2011, establia, com a primer objectiu de polítiques educatives, impulsar les llars d’infants de gestió municipal; objectius escrits i publi­cats en els programes electorals.
Sobre la situació generada, la política d’ajustos econò­mics ha comportat una política de retall indiscriminat en l’educació contra la qual hem objectat en diferents ocasions i que té ara un dels seus efectes en les escoles bressol. La limitació, encara més, dels recursos que es destinen a aquesta finalitat des de la Generalitat cons­titueix un autèntic malson que apunta a una eventu­al repercussió a les famílies, que implicaria passar, en termes d’afectació de les famílies, de pagar 250 euros mensuals, menjador inclòs, a uns 450 euros mensuals, menjador inclòs, en el cas de repercussió de les quotes íntegres a les famílies.
La intensivitat de famílies que tenen uns ingressos li­mitats totals familiars entorn dels 1.500 euros men­suals dibuixa un escenari d’extrema dificultat. Hi ha una intensivitat de famílies amb aquests ingressos to­tals mensuals familiars, una repercussió d’una famí­lia que n’està cobrant 1.500 i n’està pagant 250. Una repercussió més àmplia comportaria, a la major part d’aquestes famílies que paguen una quota, veure’s en la situació lamentable d’haver de deixar l’escola bres­sol, i les famílies que ingressen una beca pública amb aquesta finalitat també, que són aproximadament un 47 per cent del total, 47 de cada cent famílies…, im­plicaria un desequilibri social d’una magnitud sideral i situaria l’escola bressol sota un règim d’inviabilitat o, si volen, d’il·legalitat, per la consolidació d’una discri­minació activa de caràcter social.
Sobre l’escola bressol planeja també una temptació permanent, no explícita però ben real, que és reta­llar en la línia d’acabar convertint les escoles bressol en meres guarderies o aparcaments de nens i nenes, a l’estil dels antics hospitals psiquiàtrics; es parlava d’uns magatzems de malalts, no? En aquest cas esta­ríem parlant d’uns recintes amb uns nens aparcats du­rant tot el dia, parets, vigilància i poca cosa més, di­guem-ne. O la sortida… (veus de fons) –dic que s’ha dit, no?–, o la sortida de recomanar que els infants es quedin a casa amb la mainadera; però, és clar, és que la immensa majoria de famílies no es poden perme­tre una mainadera ni llogar algú que estigui a casa per atendre’ls, si és que han conciliar-ho amb la vida labo­ral. Aquestes són les situacions.
En data d’avui, la negativa del Govern de la Gene­ralitat de fer front a les seves obligacions a la xarxa d’escoles bressol, administrada conjuntament amb els ajuntaments i finançada pel mateix Govern, pels ajuntaments i per les quotes de les famílies, està en un autèntic risc d’inviabilitat. A hores d’ara, els com­promisos econòmics de la Generalitat, com s’ha dit en el debat anterior, corresponents al curs 2010-2011 en­cara no s’han liquidat, no s’han pogut liquidar, quan el curs 2011-2012, que ha començat, ha començat amb la matriculació i els recursos de les altres dues parts, ajuntaments i famílies, però no amb els fons de la Generalitat, i s’han situat els centres en una situa­ció d’incertesa que denunciem o que volem fer notar i que apunta un eventual col·lapse, eventual trencament o repercussió a les famílies d’unes quotes que no són assumibles des de cap punt de vista.
En algun moment el Govern ha anunciat també que vol reformular el finançament basat en el sistema de tres terços i el cost atribuït a cada sector, i anuncia uni­lateralment que, en comptes de 1.800 euros per plaça/any, pensa aportar 1.200 euros plaça/any, en un intent que s’interpreta com un intent de centrifugar les pròpi­es obligacions o de temptejar la situació des d’un punt de vista de la negociació, però en cap cas permet una línia de viabilitat.
Tota aquesta situació podria comportar una situació de desequilibri educatiu notable, en el sentit que el siste­ma queda dividit i inaccessible per a les rendes més limitades, i comportaria una decisió perjudicial per a aquestes famílies, en el sentit de fer quedar els nens a casa, la qual cosa comporta un desequilibri extraor­dinari i molt diferenciat segons les famílies, no?, en funció del treball, de la situació on viuen, dels hora­ris, de la presència de persones grans que també re­quereixen atenció… –atenció a aquesta qüestió: hi ha moltes famílies en què conviuen nens petits amb per­sones grans que també requereixen atenció–, i la im­possibilitat també d’atendre els nens a tot hora del dia. Aquesta situació és aquella a què s’exposarien les fa­mílies afectades, no?
Senyors i senyores diputats, per anar acabant, els diré que és indispensable que l’acció de govern de la Ge­neralitat s’orienti a preservar el primer cicle d’educa­ció infantil d’una manera explícita, a assegurar la seva continuïtat en els termes que preveuen les lleis. Cal mantenir la responsabilitat de cadascú, i, consegüent­ment, el Govern de la Generalitat ha d’assumir la seva funció impulsora i els seus compromisos garantint el funcionament de les escoles i la participació que li cor­respon en el seu finançament. El Govern ha de resoldre el seu deute amb els ajuntaments abonant les quanti­tats que deu del curs 2010-2011 i acordant, en el marc de la comissió mixta Generalitat-ajuntaments, el sis­tema de finançament estable i definitiu. El Govern ha d’assegurar la continuïtat de les quotes públiques ac­tuals que paguen les famílies; una variació a l’alça per repercussió d’obligacions pròpies de la Generalitat inviabilitzaria aquestes escoles i situaria les famílies afectades en una situació sense sortida, sense solució possible. El Govern ha d’assegurar també les beques que administren els ajuntaments i que afecten gaire­bé la meitat de les famílies, que és un factor d’equi­tat, i és indispensable assegurar l’accessibilitat a to­tes aquestes famílies, tinguin la renda que tinguin. En definitiva, senyors i senyors diputats, el Govern ha de fer seu el missatge d’alguns dels alcaldes que aquests dies s’han manifestat als mitjans de comunicació; per exemple, l’alcalde de Vic, el senyor Josep Maria Vila d’Abadal, quan diu que els ajuntaments no poden assu­mir la part corresponent a la Generalitat, i les famíli­es tampoc. Ho diu l’alcalde de Vic, nosaltres hi estem completament d’acord.
Senyors i senyores diputats, senyora consellera, una densa boira ha caigut sobre l’educació infantil de pri­mer cicle a Catalunya. Perilla la continuïtat de les es­coles bressol, i aquest perill afecta l’interès immediat de la vida quotidiana diària de més de 57.000 famí­lies amb nens d’aquestes edats. El Govern té l’obli­gació d’analitzar i resoldre satisfactòriament aquesta situació de manera viable i compartida amb els agents, famílies, persones i institucions que hi participen. Vo­lem, exigim que el Govern faci llum, esvaeixi la boira, restauri la seva credibilitat i expliqui a la cambra i a les famílies el seu capteniment sobre aquesta enutjosa situació.
Gràcies, senyor president, senyors i senyores diputats.

Rèplica

Gràcies, senyora presidenta. A propòsit de la qüestió que planteja sobre el contingut educatiu del primer ci­cle d’educació infantil, òbviament, jo crec en vostè i en el Govern que vostè representa i en la professió do­cent en el seu conjunt, que això és així, però li ho deia únicament perquè, de l’oposició estant, la nostra obli­gació és advertir. I en la mesura que detectem que hi han problemes d’ajust econòmic i també de concep­ció educativa de fons, la nostra obligació és dir: «Hem detectat que hi ha una tendència, que hi ha gent que es manifesta cap al magatzem.» Els sona la paraula «guarderia»? Oi, que els sona la paraula «guarderia»? Doncs, la guarderia és el magatzem. I no es tracta de fer guarderies, es tracta de fer escoles bressol. Sabem, se­nyora Rigau, que vostè està amb això, ho sabem, però volem sentir-li-ho dir, perquè ens quedarem més tran­quils, perquè vostè conculca…, esvaeix els dubtes i els interrogants.
Quant als fons, jo li diria: «Òbviament, hi ha un pro­blema de crèdit suficient als pressupostos, en el sen­tit que no han pogut fer uns pagaments.» Però el que voldríem sentir-li dir també és l’assumpció de la res­ponsabilitat de fons, en el sentit de dir que, en termes de govern i de priorització de despesa, l’escola bressol està al davant, com deia el programa electoral de vos­tès; l’escola bressol, al davant.
I una altra cosa, encara, que és indispensable que el Govern manifesti d’una manera fefaent, com ha fet avui, però que voldríem sentir en més ocasions, la continuïtat estable i permanent del primer cicle d’edu­cació infantil, i que asseguri la continuïtat de les esco­les bressol. L’absència d’una claredat d’afirmació en aquest sentit provoca inquietud i incertesa en aquests dies, no? Cal ser clars en aquest sentit i el Govern hau­ria de fer una declaració taxativa, creiem, en aquest sentit, de globalitat, assegurant la continuïtat de la xar­xa pública d’escola bressol. Facin el favor de dir-ho una i altra vegada i de posar-ho en lletres majúscules perquè consti i perquè ho sàpiga tothom.
Amb la mateixa contundència voldríem sentir també l’afirmació que la Generalitat complirà els seus com­promisos, com de manera incipient dèiem ara. Vostè ens parla de qüestions de tipus tècnic, d’ajust de quo­tes i d’anàlisi del cost de les escoles bressol i de les seves places. Home, és que aquí ens trobarem, segur; compartim amb vostè aquesta necessitat, i la compar­tim amb les associacions de municipis. Es tracta de trobar-ho. Però del que es tracta també és d’arribar a una solució, un cop ajustats els desequilibris, cons­tatats i acordats, que sigui viable per a les famílies. Aquesta és la nostra preocupació d’avui; qualsevol so­lució tècnica ha de ser viable per a les famílies que menys tenen, aquestes que paguen 250 euros el mes o menys –si hi ha menjador, 250; si no n’hi ha, cent cinquanta o cent seixanta. Però, en tot cas, són a les famílies més afectades a les quals cal garantir el futur i la seguretat que passi el que passi tindran accés, com tothom, a l’escola bressol, igualment pels que cobren beques.
La relació de coses que s’haurien d’afirmar d’una ma­nera taxativa que nosaltres voldríem sentir més sovint en els papers i en les declaracions mediàtiques: que no apujaran les quotes a les famílies, com els he dit –«no apujarem dels 250 euros mensuals», algú hau­ria de dir això–; que asseguri el règim de beques que afecta a l’entorn del 47 per cent de les famílies usuàri­es de l’escola bressol; que pagaran als ajuntaments el deute de 112 milions que s’ha calculat –no sé si és una xifra que vostès comparteixen, però també ens ho po­dria dir– que els deuen en concepte d’escoles bressol i d’escoles de música del curs 2010-2011; que paga­ran les quantitats corresponents al present curs 2011-2012; que promouran un acord estable amb les asso­ciacions de municipis, cosa que ja ens ha avançat, i, consegüentment, per tant, que el Govern assumeix la seva funció impulsora i els seus compromisos garan­tint el funcionament de les escoles i la participació que li correspon en el seu finançament.
Sobre si més o menys escoles bressol, la sostenibilitat que vostè ha comentat ara i els criteris de planifica­ció, jo li diré: «Miri, segurament fan falta més escoles bressol.» Ho diuen els objectius de Lisboa, ens ho in­dica la Unió Europea, estem a un 35 per cent de co­bertura, hem de córrer cap al 75 per cent, però estem també en una etapa d’ajust; és obvi que estem en una etapa i que, per tant, hi han unes limitacions per a les ampliacions, per a les generalitzacions de serveis.
També hi ha una persona, que és vostè mateixa, que s’ha declarat partidària d’ampliar la xarxa d’escoles bressol. Tinc aquí el diari de sessions; exigia vint-i-dues places més en un any, diguem-ne, no? Per tant, hi ha una voluntat de dir: «Hauríem d’ampliar una mica.» Però, és clar, tenim un problema de restricció. Potser s’hauria de prioritzar primer de tot consolidar el que tenim, perquè això genera tranquil·litat també, és a dir, la sostenibilitat del que hi hagi. Les escoles bressol continuaran, seran les que hi han i, si podem, les ampliarem, però les que hi han les assegurem. Aquest hauria de ser una mica el sentit.
I quant als fons. jo venia preparat, perquè em sé la trampeta i el discurs. No és veritat que hi hagi un in­compliment. Vénen a dir: «Miri, l’Estat com ens trac­ta», mirant de centrifugar una culpabilitat. Doncs, miri, la informació de què disposem no avala les afir­macions. Quant als fons a què vostè es refereix, no tenen a veure amb la dotació corrent, aquests 57 mi­lions; es tracta dels fons d’aplicació de la LOE. Vos­tè ens parla dels fons d’aplicació de la LOE que ens van donar per una vegada; l’Estat va facilitar uns fons en concepte de costos d’aplicació de la LOE, i això és com si féssim una autopista de Barcelona a la Jon­quera i algú ens la pagués i al finalitzar l’autopista, un cop asfaltada, senyalitzada i posada en marxa, diem: «Ara ens torna a pagar l’autopista.» Home, l’autopis­ta ja està feta! Era per aplicar la LOE. És lògic que, després de pagar-li l’autopista, diguin: «Ara anirem a pagar una autopista a un altre lloc.» Oi, que m’entén? Per tant, és fer trampa, parlar dels 57 milions.
Sí que hi ha un problema de priorització de despesa del mateix Govern de vostès. I a això em remeto. No és un problema dels altres, no és un problema dels ajuntaments –acabo, senyora presidenta–, no és un problema de l’Estat, és un problema de vostès, que han de prioritzar la despesa de vostès.
Per tant –acabo, senyora presidenta–, voldríem una actitud negociadora amb els ajuntaments, proactiva i productiva del Govern sobre aquestes qüestions i tam­bé de garantia o d’explicitació de posicions clares res­pecte a les famílies afectades. Ho demanem nosaltres, ho demanen les persones i institucions afectades, i ens sembla a nosaltres que ho demana la societat.
Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors dipu­tats

  Bressol