Jordi Font: Una nova etapa per a Catalunya

 

 

Eren les “primàries” del 27-S o no ho eren? La continuació de Trias a l’alcaldia de Barcelona era condició necessària per al “procés” o no ho era? És colossal la manca de perspicàcia que semblen denotar les asseveracions d’Artur Mas en campanya. Fins a aquest punt ha confós els desitjos amb la realitat? Fins a disparar-se un tret al peu? Hi haurà aquesta mateixa manca de perspicàcia darrere del conte de la lletera que ens explica anant cap al 27-S? La gent, davant de l’urna, s’ho pensa dos cops: no es tracta d’apuntar-se a una xerinola o a un ritual patriòtic, en què tots podem sentir-nos més o menys cridats: es tracta de decidir, de decidir de veres.

Encara que hi cap una altra interpretació: no és manca de perspicàcia, és càlcul. En aquest cas, l’objectiu de Mas no seria l’aparent, no seria la independència de Catalunya, sinó tan sols contenir l’ascens d’ERC, que li havia fet el sorpasso en les eleccions europees, i recuperar la primera posició competint-hi sobre la base d’enlairar l’estelada des de la presidència de la Generalitat, tractant de captar així l’enorme indignació causada a Catalunya per la burla estatutària, sempre amb la tranquil·litat que, a l’hora de la veritat, no es produirà la majoria absoluta independentista que es diu perseguir, tal com els resultats del 9-N ja van donar a entendre. En aquest cas, es tractaria tan sols d’un independentisme instrumental, d’una falsa meta, en una operació digna del príncep de Maquiavel, que acabaria figurant en els annals per l’envergadura de la impostura i pels seus enormes costos: de nou els “bons” i els “mals” catalans, amb el consegüent risc per a la cohesió nacional, una consideració, aquesta, convertida en motiu de riota per alguns convergents i aviat confirmada amb l’ascens de Ciutadans a la segona posició, segons les enquestes. Els extrems sempre s’alimenten. No és aquest el camí de la consolidació nacional de Catalunya, sinó aquell que persegueix l’enfortiment del consens ciutadà bàsic, constitutiu de la nació.

Estic segur que la revolució democràtica que té lloc a Espanya i a Catalunya, i que no demanava gaire perspicàcia per veure-la venir, obrirà una nova etapa tant en l’ordre polític com en l’econòmic i social. I noves possibilitats d’entesa entre Catalunya i Espanya. Cal, entretant, posar en peu una estratègia catalana veritable, seriosa i adaptada a aquesta nova realitat. A partir de la força que dóna la màxima unitat possible i apuntant a objectius certs, que comportin la solució dels problemes que tenim plantejats com a nació, així com la plena assumpció per l’Estat espanyol de la seva pluralitat nacional, cultural i lingüística. Aquest és el procés que, ara, li convé a Catalunya, més enllà de fantasies instrumentals. Amb prou patriotisme per fer abstracció d’interessos petits, en l’esperit de la vella Assemblea de Catalunya. Mentre no s’hi posin els partits (les inèrcies no són fàcils de superar i el 27-S ha de fer encara el seu fet), potser és inexcusable que comencin a posar-s’hi les individualitats més conscients del país, des de la màxima pluralitat catalanista. Cal reconduir la indignació i la voluntat d’autogovern dels catalans, alliberant-la d’ideologies extremes, fent-ne la força comuna que ens ha de permetre guanyar objectius nacionals tangibles.

Jordi Font, El Punt/Avui, 27/06/2015

 

 

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login