Rafael Jorba: Utopies o distopies

 

Sectors notables del periodisme, de la intel·lectualitat i de l’acadèmia han abonat un discurs totalista i maniqueista, nacionalment correcte; un univers simbòlic i una cosmovisió que converteixen l’altre en el boc expiatori de tots els mals. Fins i tot sindicats de classe i partits d’esquerra s’han junyit al carro del sobiranisme i han situat la lluita per les diferències per davant de la lluita contra les desigualtats. Val a dir que el salt exponencial de l’independentisme no pot entendre’s sense el llarg cicle de crisi econòmica que ha donat ales a un nacionalisme que, com escriu Stefan Zweig en les seves memòries, “enverina la flor de la nostra cultura europea”

 

Aquest és l’article número cinquanta de Cafè Europa. Vaig manllevar aquella idea de Steiner que Europa, modelada a la mesura del peu de l’home, estava feta de cafès: “El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la tafaneria, per al flâneur i per al poeta…”. Quan es va fer fosc a Europa, l’agost del 1914, feia un parell de dies que Jaurès havia caigut assassinat en un cafè de París. Cent anys després el nacionalpopulisme cavalca de nou. A aquest fenomen, de diferent signe i bandera, hi he dedicat part de les meves reflexions. I ho he intentat fer seguint el mestratge de Xavier Batalla, que em va precedir en aquestes pàgines, amb la Nova Agenda. En aquests articles, com deia l’amic que ens va deixar massa aviat, hi ha opinió, però la seva principal característica és que pretenen fer pensar el lector. Confesso que no ho he sabut fer amb l’exactitud i rigor que esgrimia Batalla. Els seus articles pòstums, en forma de llibre (www.elmundoesunaidea.com), veuran la llum la tardor. “El món és una idea però, segons qui la tingui, aquesta pot ser una utopia o una distopia. Si la utopia és la recerca d’un ideal impossible, la distopia és un lloc sense esperances”, ens alerta en el pròleg.

El llibre, escrit entre novembre del 2011 i abril del 2012, és tot un tractat sobre la tradició idealista i realista de les relacions internacionals, amb una radiografia precisa del món nascut de la postguerra freda. Què ha canviat a Europa en la primera dècada del segle XXI?, es pregunta. I Batalla respon: “Europa té a l’oest els Estats Units, que l’empetiteixen políticament i militarment; a l’Extrem Orient, la competitivitat xinesa agreuja la seva economia i la del seu Estat de benestar; a l’est, Rússia té la clau energètica; i al sud, s’encrespen els ànims i alimenten un nou populisme que, juntament amb la crisi econòmica, amenaça la integració europea”. En aquestes coordenades ben precises, descrites magistralment per Xavier Batalla, he emmarcat les anàlisis setmanals d’aquest Cafè Europa.

El teló de fons de moltes de les meves reflexions ha estat l’actual debat hispanoespanyol, marcat per l’anomenat procés català. Heus aquí dos exemples recents. Primer: a l’article “D’Ucraïna a l’Iraq” (28/VI/2014) enllaçava els conceptes d’estats fallits i de ciutadanies fallides, em preguntava sobre les raons de fons que poden explicar aquesta fractura en escenaris geopolítics tan diferents, i responia que hi ha factors comuns lligats a la concepció de les regles del joc: la democràcia no pot ser la suma aritmètica dels grups en escena -ètnics, religiosos, lingüístics, socials…-, sinó que ha de preservar un comú denominador compartit. Tant a l’Iraq com a Ucraïna, més enllà d’una història i contextos molt allunyats, la democràcia no pot respondre només a la regla del 51% contra el 49%, o viceversa. Segon exemple: a “Ensenyar les cartes” (19/VII/2014) alertava dels riscos de la internacionalització del conflicte: els qui ens miren de fora estant consideren que som davant un problema polític; ni la història ni els tractats ni les constitucions no podran resoldre’l… De la mateixa manera que des del Govern central s’ha sacralitzat la unitat d’Espanya, des del de Catalunya s’ha banalitzat la secessió. Es presenta l’anomenat dret a decidir com un ritual menor, equiparable a una consulta ciutadana sobre la reforma de la Diagonal de Barcelona. La secessió és el divorci polític, el mal menor quan es trenca la convivència; mai l’ideal democràtic.

Arribats a aquest punt, amb el rerefons de les lectures i reflexions de l’estiu, he tingut la temptació d’obrir un parèntesi. Penso que el procés, com si de la novel·la inacabada de Kafka es tractés, està farcit d’eufemismes, de prejudicis i de pressuposicions, que a còpia de ser repetits mil i una vegades han passat a l’estatus de conceptes indiscutibles. Pot ser que molts anéssim errats en la defensa d’aquell catalanisme de matriu hispànica de què som deutors, malgrat haver-ho intentat fer, com és el meu cas, en dos llibres i molts articles… Però l’aposta sobiranista ha d’arribar al cap del carrer, fins al final del recorregut: l’agenda no té marxa enrere. Sectors notables del periodisme, de la intel·lectualitat i de l’acadèmia han abonat un discurs totalista i maniqueista, nacionalment correcte; un univers simbòlic i una cosmovisió que converteixen l’altre en el boc expiatori de tots els mals. Fins i tot sindicats de classe i partits d’esquerra s’han junyit al carro del sobiranisme i han situat la lluita per les diferències per davant de la lluita contra les desigualtats. Val a dir que el salt exponencial de l’independentisme no pot entendre’s sense el llarg cicle de crisi econòmica que ha donat ales a un nacionalisme que, com escriu Stefan Zweig en les seves memòries, “enverina la flor de la nostra cultura europea”.

La Catalunya política -ni un oasi ni una fossa sèptica- pot repetir els errors del passat. He tingut la temptació d’obrir un temps de silenci, com aconsella l’Eclesiastès, fins que escampi la boira, però no ho he fet per deure professional. Faig meu el plany amb què Gaziel tancava el seu article “La clara lliçó” (21/XII/1934): “Hem acabat espantant tots els nostres amics no catalans (…), i havent de passar nosaltres, als ulls de la majoria de peninsulars, per matussers i ridículs separatistes”. I espero no haver d’arribar un dia a la mateixa conclusió a què va arribar aleshores Agustí Calvet: “No busquem cap explicació absurda al nostre infortuni, ja que l’única i principal és molt clara. Els culpables del que li passa a Catalunya som els catalans. Els partits que ens van representar, i nosaltres que els vam induir que ho fessin tan malament. I això és tot”.

Rafale Jorba, La Vanguàrdia, 13/09/2014

 

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login