Catalunya es troba en un moment molt crític. Als efectes dramàtics i persistents de la situació econòmica i social, s’hi afegeix una conjuntura política plena d’incerteses. La revelació de fets intolerables que colpegen la confiança ciutadana ha agreujat una situació marcada per l’atrinxerament immobilista del govern del PP i per una espiral a Catalunya que pot dur-nos greus frustracions, alimentada per la competició entre CiU i ERC.

Sense una entesa sobre la consulta, que previsiblement no arribarà, allò que tenim al davant és un cicle d’eleccions -locals, catalanes, estatals- a les que es voldrà donar un caràcter “plebiscitari”, tant a Catalunya com a Espanya.

En aquesta situació, ens cal un PSC amb posicions i comportaments polítics que la gent entengui en tot moment.

Un PSC amb un programa econòmic i social al servei de la majoria social que pateix durament la crisi. Un PSC amb la voluntat d’impulsar un bloc unitari i fort de tot el catalanisme, basat en l’exigència del dret a decidir sense aprofitaments partidistes, com va ser en altres moments històrics cabdals com el de l’Assemblea de Catalunya i el del retorn de la Generalitat exiliada, amb una pràctica integradora que mantingui la unitat civil del poble de Catalunya, identificada amb el poble ras i els seus anhels.

Un PSC amb una estratègia realista de transició vers un Estat plurinacional i federal i vers la unitat política d’Europa; amb unes relacions fraternals, basades en la sobirania, la solidaritat, l’europeisme i l’internacionalisme, amb el socialisme espanyol i europeu i amb el conjunt de les esquerres polítiques i socials.

Un PSC amb l’imprescindible rigor contra la corrupció i amb un decidit impuls per la regeneració democràtica; capaç d’innovar i exercir les noves formes d’acció política oberta i transparent que el temps exigeix i la ciutadania reclama.

Fins fa poc, tots aquests objectius, que no apareixien compartits per un PSC en retirada, eren reclamats amb insistència pels sectors que, dins del partit o en la diàspora socialista, van reunir-se a l’assemblea de Sants el passat mes de març, afermant-se com un moviment pel redreçament de l’espai socialista.

Ara hi ha una nova direcció del PSC, que ha donat mostres de posar-se de nou a l’altura de les nostres responsabilitats. La nova etapa no són només paraules, sinó fets: vot favorable a la llei de consultes, malgrat el desacord amb el PSOE; proposta de restitució dels diputats-des sancionats a les seves anteriors responsabilitats; disposició a pactar, dins de l’espai socialista, la concurrència a les properes eleccions municipals, per construir sinèrgies i evitar candidatures socialistes rivals.

És clar que aquestes esperances es poden frustrar. Però pensem que també depèn de tots nosaltres. Quan es dóna la possibilitat d’incidir en l’evolució de les coses, no es pot assumir la greu responsabilitat de frustrar-la. Ben al contrari, pensem que cal arremangar-se i posar-s’hi, empenyent perquè es verifiqui allò que desitgem. Caldrà que el PSC s’obri a noves maneres de fer, que superi les inèrcies i els comportaments endogàmics que li han fet tant de mal, que es reconegui en la pluralitat de l’espai socialista i en faci la seva riquesa.

El PSC és indispensable i insubstituïble per a formar majories per la justícia social, el progrés i la regeneració democràtica. No hi haurà majories d’esquerres a Catalunya i a Espanya sense el PSC i, menys, contra el PSC. Ho saben perfectament els nostres adversaris de la dreta espanyola i catalana. Per això, col·laborar a dividir i dispersar el socialisme a Catalunya seria una irresponsabilitat. Al contrari, unir i eixamplar l’espai socialista de Catalunya és avui, per a nosaltres, la prioritat màxima.

Faltaria al més elemental sentit comú i no seria entesa per la gran majoria de l’opinió pública qualsevol radicalització que, paradoxalment, no s‘hagués produït en el període anterior. Només es podria entendre en funció d’estats d’ànim personals o de càlculs no explicitats, contradictoris amb la voluntat de refer la unitat de l’espai socialista i de les esquerres.

Tant o més important que els canvis que ja s’han produït és la fita que el PSC ha establert per d’aquí a un any, amb la convocatòria d’un congrés en el qual proposa que es verifiqui el retrobament de tot el socialisme: del PSC, de la diàspora, de les joves generacions.

Cridem, doncs, tots els companys i companyes socialistes, de dins i de fora del PSC, a respondre al repte que se’ns planteja. Amb les cauteles que es vulguin, però amb la generositat que els nostres ideals i la nostra història comporten, més enllà de greuges, que tots tenim -alguns des de fa bastants anys- i més enllà de situacions personals, algunes certament injustes. No han de ser determinants en un moment com l’actual. Ha de comptar més el compromís compartit pel redreçament, l’obertura i la unitat del socialisme català i pels objectius socials, democràtics i nacionals que té el deure de servir.

Volem ser fidels als qui ens van precedir. Van deixar-nos una lliçó de compromís, amb la clandestinitat, la presó, l’exili o la mort per tot guany i amb un llegat incomparable de generositat i de servei col·lectiu.

Jordi Aymamí

Irene Balaguer

Jaume Bellmunt

Laia Bonet

Josep Maria Carreras

Joan Colom

Pilar Figueras

Daniel Font

Jordi Font

Eduard Gisbert

Joan Carles Mas

Rafael Martín

Raimon Obiols

Josep Pau

Rosa Maria Puig-Serra

Gemma Pujals

Eduard Rivas

Àngel Ros

Manuel Royes

Tomàs Sobrequés

Josep Maria Vegara 

1 de setembre de 2014

  PSC, Socialisme