La dimissió del govern i l’angoixa del partit socialista segueixen a la descomposició de la UMP, sumida en un estat major de guerra i durament colpejada pels diversos casos. El centre segueix sent una juxtaposició de barons, el front d’esquerra ha vist com el seu líder més prominent, Jean-Luc Mélenchon, ha anat agafant distancia, Europa-Ecologie-les Verts ofereixen un cop més l’espectacle de les seves divisions i el NPA ha tornat a la situació de petits grupuscles.

Només el Front Nacional segueix endavant. El paisatge és un erm. Més enllà de la ràbia impotent que ens pot capturar com a ciutadans és important que fem un pas enrere per avaluar la magnitud de la crisi dels partits i els seus possibles resultats.

En el seu primer paper, els partits són inherents a un ordre polític on el poder és institucionalment obert i on les lleis es discuteixen en públic. A Occident, aquest ha estat el cas de la democràcia grega fins a les repúbliques modernes passant per les ciutats medievals.

El partit modern com a organització estructurada i jeràrquica, però, és un gènere més específic que va sorgir al segle XIX a la cruïlla de dues funcions: d’una banda, les elits que competien pel poder es van dotar amb els instruments per conquerir les masses de votants que implicaven el sufragi universal masculí. De l’altra, les classes baixes van establir organitzacions que els permetessin sospesar en el marc institucional. Els partits de masses  han caracteritzat l’Europa del segle XX. Els socialistes, comunistes, republicans, demòcrates cristians, nacionalistes o feixistes, van ajudar a organitzar la societat, van constituir canals de comunicació entre els ciutadans i els prenedors de decisions i van seleccionar els polítics destinats a governar.

Ja no hi ha comunicació entre els ciutadans i els votants

D’aquests tres papers, al segle XXI només queda el tercer. Els partits de masses han desaparegut, insuficients davant la magnitud del canvi social. L’últim exemple: la revolució que han provocat Internet i les xarxes socials no tenen efectes substancials sobre el seu funcionament. És probable que no tornin mai. A Europa, no hi ha cap exemple d’un partit de masses que hagi sorgit d’una manera sostenible. Com a resultat, la comunicació entre els ciutadans i els votants ja no existeix, mentre que les classes més baixes es troben com en el segle XIX desconnectades de la política institucional.

Quines són les tendències que es poden observar avui i quines prolongades poden dibuixar els escenaris futurs?

El primer és un augment de la dominació de la politiqueria. Aquesta veu és perillosa en un moment en què les convulsions relacionades amb el regnat del capitalisme financer sacsegen com mai la nostra societat. Les crisis que ha d’enfrontar són massa greus per ser resoltes d’aquesta manera. En aquest escenari, les seqüeles són propenses a desil·lusionar. Probablement, les pròximes eleccions seran en tot cas un nou tro pels polítics, però també per al país.

Una segona tendència és la invenció de partits d’un tipus diferent, més oberts a la societat. A partir de la dècada de 1980, els partits verds ho van provar, aportant un gran nombre d’innovacions als sistemes polítics que poc a poc van anar-se homologant. Més recentment, han sorgit altres formacions que han posat Internet i les xarxes socials en el si de la seva organització: els partits pirates, el Moviment 5 estrelles de Beppe Grillo a Itàlia, Podem i el seu líder, Pablo Iglesias Turrion a Espanya, en menor mesura, Syriza a Grècia. Amb orientacions contrastades, són una important línia de renovació. No obstant això, han de fer front a la difícil qüestió del lideratge i resoldre la quadratura del cercle, saber fer d’una organització “líquida” un instrument sostenible per a l’accés al poder, per gestionar i transformar el sistema polític tradicional. Un problema semblant afecta  a les innovacions que tenen la intenció d’obrir els partits més convencionals en la societat: les primàries obertes són un veritable èxit, però s’esforcen per contrarestar la creixent personalització en una política centrada en la competència de professionals en lluita pel poder.

El tercer escenari seria veure una transformació paral·lela dels partits i el sistema polític, que fes relatiu el pes de les eleccions a la democràcia, especialment en favor dels mecanismes de democràcia directa o democràcia participativa. Aquesta tendència és evident en el nombre de canvis institucional i d’experiments democràtics, tot i que fins ara no ha donat lloc a canvis institucionals en el que està en joc. Ha estat reclamat pels moviments socials que en diversos països europeus, estan aixecats a la vegada contra el regnat del capitalisme financer i l’establiment d’una democràcia més substantiva.

Si bé la crisi política francesa té arrels específiques. Que un no s’equivoqui: el final dels partits de masses i el creixement exponencial de la desigualtat no és un monopoli hexagonal. A tota Europa, està a l’ordre del dia una profunda transformació dels partits polítics i la democràcia representativa. Per bé o per mal, cosa que mai es pot dir.  En qualsevol cas, sembla que l’status quo cada vegada és més insostenible.

Yves Sintomer: Le Monde, 28/08/2014, l’Hora, 30/08/2014

  Partits, Sistema electoral