Eugènia de Pagès. La “reconquista”: allò que mai no va existir

… ”yo no entiendo cómo se puede llamar reconquista a una cosa que dura ocho siglos”.  Ortega y Gasset a “España Invertebrada

 

La historiografia espanyola i també la hispanista està qüestionant la validesa científica del terme “Reconquista” i  el seu ús per part dels historiadors, en especial els medievalistes.  En aquest sentit intentaré descriure de manera sintètica el procés pel qual aquest terme es va gestar i consolidar en la historiografia espanyola.

En realitat, aquest concepte és una construcció historiogràfica que agrupa diverses etapes i situacions molt diferents al llarg dels vuit segles que es considera que va durar, ja que els protagonistes no tenien consciència, en general, d’aquest procés històric.

Cal tenir present també que la colonització de l’Al-Àndalus no és cap fet exclusiu hispànic, ja que s’explica en un context europeu caracteritzat per l’expansió de la societat feudal des del nucli original, al centre de l’Europa occidental, cap a la perifèria, molt semblant a altres processos contemporanis com la conquesta i colonització anglesa d’Irlanda, l’expansió alemanya a l’est del riu Elba ( Drang nach Osten o “Marxa a l’Est”), i l’expansió franca a Terra Santa mitjançant les Croades.

El primer problema que planteja el terme “Reconquista”, tal com va assenyalar el catedràtic d’Història Medieval, Javier Peña, el novembre del 2013 en ocasió del seu ingrés a l’Acadèmia  Fernán González de Burgos, és que mai  no va ser utilitzat en la Edat Mitja. En les cròniques militars es parlava de guanyar o conquerir, mai de reconquerir. Si atenem a les fonts musulmanes de l’època, l’exèrcit conqueridor mai no va ocupar la zona que correspon, si fa o no fa a Astúries, ja que el seu objectiu era un bon botí, i per aquella zona, a part de ramats de cabres, poca cosa més hi havia per a rampinyar.

La península Ibèrica era una terra de frontera des de mitjans del s.VIII . Una frontera cultural que anirà variant amb el temps entre els regnes musulmans del sud i els cristians del nord. Però aquella frontera era permeable en totes les direccions i  en un mateix àmbit geogràfic hi convivien  diferents  regnes i principats, que intercanviaven  i disputaven entre si en funció dels seus interessos i no d’una suposada germanor religiosa. De fet, fins i tot podem dir que, tot i pertànyer a diferents òrbites culturals, orient i occident,  tots els Estats de la península, cristians i musulmans, atenien una mateixa cultura: l’andalusí. L’anglès de l’època o llengua franca era sens dubte, l’àrab, com prova la mateixa llegenda del Cid, que en àrab vol dir senyor, i que era un mercenari a sou tant dels reis cristians com dels musulmans.

 

Ús polític i ideològic del terme

Aquest procés d’enfrontament molt dilatat en el temps, però també com hem vist de convivència, entre cristians i musulmans a la Península Ibèrica, ha estat utilitzat políticament i ideològicament, de manera que s’hi poden distingir clarament quatre etapes:

La primera etapa es produeix durant els segles XVI, XVII i XVIII. El llarguíssim i molt matisable conflicte medieval va servir per a legitimar la posició hegemònica de la monarquia hispànica dintre de l’àmbit europeu; de fet, com a argument propagandístic en contra de l’Europa protestant. Això és ben clar a partir del segle XVII; el discurs històric presenta els espanyols, en general, és a dir a tots el habitants de la península i no sols els castellans, com a poble elegit per Déu per redimir el món dels seus pecats, estendre la fe de Crist i acabar amb els heretges que amenaçaven la unitat cristiana. Com a conseqüència, el discurs sobre els esdeveniments del segle VIII – la invasió musulmana i la resistència cristiana, és a dir el mite de “Don Pelayo” i Covadonga- va ser utilitzat, en clau barroca, com a arma ideològica i propaganda política de la monarquia hispànica en les guerres contra França i les potències del nord d’Europa. L’obra que millor reflecteix aquest ús és “Corona gótica, castellana y austriaca” de Diego Saavedra Fajardo, que va utilitzar el mite de la “pérdida y restauración de España”, per apuntalar la posició d’Espanya després del tractat de Westàtfia (1648) el qual va suposar el final de la seva hegemonia a Europa.

La segona etapacorrespon al segle XIX, en el qual el relat històric sobre la “reconquista” es va utilitzar per a construir la identitat nacional espanyola contemporània, a partir de les circumstanciés històriques i polítiques  de l`època; lluita entre els liberals, pèrdua de les colònies, més els contextos culturals propis d’aquell segle, com el romanticisme i el nacionalisme, que segons l’historiador Benedic Anderson van crear el que anomena “una comunitat imaginada” (Comunidades imaginadas: reflexiones sobre el origen y función del nacionalismo) aplicable a totes els pobles europeus, constituïts en estats-nacions o no.

En el segle XIX el mite de la batalla de Covadonga i la lluita posterior contra els musulmans es van convertir en els pilars on es va reconstruir la identitat col·lectiva en termes nacionalistes. Els discursos històrics insistien en el fet que totes les “províncies” d’Espanya havien compartit l’ideal de la “Reconquista”, la qual cosa servia als dirigents polítics per donar a les diferents regions un passat comú.  A partir de l’obra de Modesto Lafuente, Historia de España, es va començar a difondre el terme “Reconquista” tant en la literatura com en les obres històriques, en un context fortament connotat pel romanticisme, el nacionalisme i el colonialisme, i en el qual els personatges històrics van esdevenir uns herois patris dignes d’admiració.

La tercera etapa és el franquisme, durant el qual els ideòlegs del règim i els portantveus d’una estranya simbiosi, única en el món,  anomenada  nacional-catolicisme, van utilitzar el discurs històric “reconquistador” per a justificar l’ “alzamiento” contra la República.  A tall d’exemple, és suficient citar els textos d’Enrique Esperabe Areaga:La guerra de reconquista española que ha salvado a Europa del comunismo; i el llibre de Juan Fernández Espinosa El caudillo de la nueva reconquista. Els efectes d’aquesta barroera interpretació sobre els estudis universitaris a partir dels anys seixanta– com  si es tractés d’ una veritat indubtable- no han desaparegut, ans al contrari, han deixat una profunda empremta.

La “Reconquista”, apunta el medievalista Javier Peña, és clarament un concepte nacionalista que va ser descaradament utilitzat per en  Franco per parlar de l’Espanya una, catòlica i tota la resta. “Franco va utilitzar símbols medievals per donar consistència històrica a la seva revolta. Es va identificar amb Fernán González, amb el Cid, és clar …, i després va utilitzar la paraula Croada, juntament amb tots els bisbes d’Espanya, per donar llustre espiritual  a la Guerra Civil, que no tenia res a veure amb una Croada i que els papes, a més, no van reconèixer. Fins i tot, en algun discurs a Burgos va parlar de la seva Croada i de la seva Reconquesta, fent creure que aquesta no va acabar amb els Reis Catòlics, sinó que va ser ell qui la va completar”.

La quarta i última etapa coincideix amb el final del segle XX i principis del XXI: En aquests anys els defensors de la teoria del xoc de les civilitzacions  presenten els actuals conflictes entre l’Europa occidental i l’Islam com una simple prolongació  del conflicte medieval. Sobre aquesta qüestió val la pena recordar el discurs pronunciat per José Mª Aznar el 22 de setembre de 2004 a la Universitat de Georgetown “ El problema que tiene España con Al Qaeda y el terrorismo hispánico no comienza con la crisis de Iraq. De hecho, no tiene nada que ver con las decisiones del gobierno. Deben retroceder al menos 1300 años, a principios del siglo VIII, cuando España recientememte invadida por los moros rechazó convertirse en una pieza más del mundo islàmico y comenzó una llarga batalla para recobrar su dignidad. Este proceso de reconquista fue largo, de unos ochocientos años”. Curiosament  també des del món islàmic s’alcen veus i grups que pretenen “reconquerir” l’Al-Àndalus (és a dir, Espanya) i sostreure-la als infidels.

L’escriptor mexicà Martín F. Ríos Saloma, en la seva obra La Reconquista: génesis de un mito historiógrafico, manifesta que el terme “reconquista” assenyala a la vegada un mite identitari i una categoria historiogràfica, i que la simbiosi entre un i  l’altra és difícil de desfer.  Però recorda als historiadors que han de ser conscients que  és un terme amb una forta carga ideològica, que es va potenciar amb l’objectiu d’englobar distintes facetes de l’enfrontament entre els regnes cristians i l’Al-Àndalus  integrant-les dintre del procés històric “nacional” espanyol. Per aquesta raó, demana als medievalistes que utilitzin els termes “conquesta”, “expansió militar”, “restauració de l’organització eclesiàstica”, etc… per tal de no caure en simplificacions excessives en utilitzar el terme “reconquista”.

Finalment, paga la pena subratllar que no és tracta pròpiament d’un mite històric, com tants n’hi ha arreu – sinó d’una tergiversació històrica. Certament, les nacions, totes, es fan a base de recordar fets o gestes – victorioses o funestes – i d’oblidar-ne d’altres. És el mateix que fem les persones. La persona es fa a base de recordar certs moments, certes paraules, certes accions i d’oblidar-ne d’altres. Com deia George Steiner, “El record també és una anàlisi. Una interrogació constant”.

En aquest sentit cal precisar la idea de mite, com explica Joan Vergés, tant pel que fa als pobles com també potser en el cas de les persones; els mites no parlen d’allò que realment s’esdevingué o no. Si ens parlen d’allò que va ser són historiografia, però no pas un mite. Si ens volen fer creure allò que no va ser, són mentides, no pas un mite. Els mites són relats – és el seu significat etimològic en grec- que trobem especialment significatius a l’hora de pensar-nos, a l’hora d’orientar-nos; és el cas dels mites fundacionals dels pobles. Sovint tenen un rerefons històric. Però no són un relat sobre el que va succeir, sinó sobre el que som o volem ser.

Ara bé, el sentit comú aplicat als fets històrics recomana saber que “la veritat té moltes cares però la mentida només una.”

 

Wugència de Pagès, La Lamentable, 11/07/2014

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login