Jordi Font: Unitat i nou temps

 

El govern de l’Estat presentarà recurs i paralitzarà la llei de consultes i/o la convocatòria concreta de la consulta del 9-N. No em puc imaginar altra cosa. Aleshores, el president Mas tractarà d’adoptar una decisió unitària, segons ha dit. Però gaire unitària? Només amb els qui havia lligat data i pregunta? O amb el 80% parlamentari que comparteix la defensa del dret a decidir i que votarà favorablement la llei de consultes? Depèn.

Si Mas calcula que li és millor passar el relleu a ERC i deixar que s’enfonsi tota sola enmig de les gesticulacions que anuncia, convocarà les eleccions que la faran guanyadora i esperarà a recollir les restes del naufragi. Una opció amb greus costos nacionals. I molt arriscada per a CiU; no en va, entretant, el cas Pujol pot infligir molt de mal a CiU, encara més fora del govern. Si, malgrat això, aquesta fos l’opció escollida, li bastaria, ara, amb una “unitat” menor, fins i tot reduïda tan sols i paradoxalment a ERC, atrapada en el discurs “plebiscitari”.

Si, per contra, Mas optés per estalviar al país aquest incert pedregar, procuraria enfortir el govern amb la màxima unitat possible, tot obrint una nova etapa, basada en el dret a decidir, que deixaria enrere la fuga independentista (determinada per la competició entre CiU i ERC), així com la famosa consulta; una consulta, per cert, que no té res a veure amb el dret a decidir, sinó que n’és un mer succedani, no vinculant, sense cap conseqüència jurídica. Tot plegat, amb una finalitat precisa: acumular forces i legitimitats fins a les eleccions espanyoles, a l’espera que aquestes posin fi a la majoria absoluta del PP i al corresponent atrinxerament, posant-lo en situació de negociar i de pactar un nou encaix de Catalunya, sobre la base d’una concepció plurinacional i plurilingüística de l’Estat comú, molt probablement de base federal, i amb alguna fórmula que permeti, finalment, exercir el dret a decidir, però de veritat, per mitjà d’una consulta vinculant.

I és que, ben mirat, el sostenella y no enmendalla de l’actual govern de l’Estat només es pot mantenir per les armes (és un reflex condicionat fora de lloc, de quan en Franco se n’encarregava). En democràcia, per contra, és insostenible, perquè l’acció política ha de venir sempre acompanyada de prou legitimat. La negativa contumaç a assumir la realitat i a fer el camí del diàleg i el pacte, deslegitima greument qui la practica. Alberto López Basaguren, catedràtic de dret constitucional i expert reconegut en els processos del Quebec i d’Escòcia, ho afirmava netament l’altre dia a propòsit del govern espanyol. Cal constatar que cada dia se senten més veus en aquest sentit enllà de l’Ebre, entre la gent més responsable, encara que també entre la gent corrent, particularment entre els joves. També en l’àmbit internacional.

Enllà dels ambients polítics i mediàtics més entravessats, que sempre van per darrere de la societat, cal constatar que els fets que s’han anat succeint d’ençà de la sentència de l’Estatut, han vingut actuant com una mena de vacuna contra la cavernícola catalanofòbia. Això hauria de permetre que aquest fàcil carburant anés perdent eficàcia i que la política espanyola se n’anés emancipant de manera progressiva. No es pot perdre de vista que la crisi de la política i la creixent necessitat de sacsejar-la, de desparasitar-la i de regenerar-la actuen en la mateixa direcció. Podria apuntar això, com ha assenyalat Raimon Obiols, a un futur proper en què la causa de Catalunya i la revolució democràtica d’abast espanyol conformin l’onada d’un desitjable nou temps?

Jordi Font, El Punt/Avui, 17/09/2014

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login