Jordi Font Cardona: Segona unitat socialista

La segona unitat socialista hauria de ser la resposta comuna de tots els socialistes. Caldrà que tant el PSC com tota la resta estiguem a l’altura

 

El PSC ha tocat fons. Els resultats de les eleccions europees han estat inequívocs: l’atrinxerament en els municipis metropolitans, suposadament “segurs”, a l’espera que passi la tamborinada, no tan sols perjudica greument el PSC a la resta del territori, sinó que també el perjudica en aquests municipis. Ha estat davant dels moviments interns generats per aquesta evidència que Pere Navarro ha dimitit, obrint-se la imprevista possibilitat de Núria Parlon i, tot seguit, la més previsible de Miquel Iceta, gat vell i expert rellotger, que ja havia estat contrincant de Pere Navarro i que va retirar-se en fallar-li els suports que s’esperava.

Entretant, els reformadors del PSC i la diàspora que havia restat pel camí s’han anat agrupant en un moviment “pel redreçament de l’espai socialista”, enllà del PSC i obert a la possibilitat que aquest abandonés un dia el seu atrinxerament i s’afegís a aquest objectiu, recuperant-se així la proverbial amplitud del socialisme català i, amb ella, la seva capacitat vertebradora d’una nova majoria social i política d’esquerra al govern de Catalunya. Aquest va ser el sentit de l’assemblea celebrada a Sants el 21 de març passat. L’associació d’alcaldes i regidors del moviment “pel redreçament”, reunida a Girona, prenia fa poc el nom de Moviment Catalunya.

No cal dir que les novetats de can PSC hi han incidit de ple. Més encara quan Miquel Iceta ha aixecat la bandera de la centralitat perduda, s’ha pronunciat en favor de la llei de consultes i ha explicitat la voluntat d’obrir un procés de retrobament i també d’actualització d’unes bases compartides, amb un calendari precís: un any a comptar des d’ara. Som davant d’una imprescindible segona unitat socialista? Aquesta hauria de passar pel PSC, per la diàspora socialista i per la sintonia amb les joves generacions que volen, a més de protestar, regenerar la democràcia i transformar les coses.

Entre els “crítics”, la reacció ha estat entre escèptica i expectant: “què diuen ara?” o “són paraules, cal esperar els fets”. En el fons, hi ha el temor de creure-s’ho massa per no enganxar-s’hi els dits i les malmeses esperances. Es tracta de socialistes, se’n senten i desitgen massa que sigui veritat.

Altres, en canvi, uns pocs, han fet una estranya reacció: han radicalitzat posicions, com si els molestessin les novetats. Hi ha potser algun designi no confessat? O és només una molèstia estomacal? Precisament ara els vessa la copa? És que “contra Navarro” vivien millor? Sap greu el cas incomprensible d’Avancem, així com el d’algunes individualitats sempre al seu aire, ara amb la sobtada i solitària dèria de “crear un partit”. L’objectiu comú fins ara mateix no era aquest, sinó la creació d’un moviment “dins-fora”, és a dir, amb els reformadors de dins del PSC i la diàspora socialista de fora. Cal respectar aquesta voluntat col·lectiva que s’està forjant des de fa temps i que va prendre cos a Sants.

No podem perdre de vista que la cruïlla en què es troba Catalunya ve determinada per uns objectius nacionals inexcusables i també per unes determinades tàctiques partidistes que no tenen gens a veure amb els primers. I que, entre aquestes, hi ha un designi poderós d’acabar amb el PSC, amb el d’ara i amb el que un dia puguem recomposar. La segona unitat socialista hauria de ser la resposta comuna de tots els socialistes. Caldrà que tant el PSC com tota la resta estiguem a l’altura.

Jordi Font, El Punt/Avui, 16/07/2014

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login