Josep Maria Vegara: La solidaritat interterritorial i el finançament

 

Presentació de la contribució de l´autor al llibre col.lectiu: F. Trillas, J. M. Vegara, A. Zabalza, M. Monés, M. Colldforns, L’economia d´una Espanya Plurinacional, Edicions Els Llums, Barcelona, 2014

 

Un tema central del finançament territorial el constitueix el tractament de la solidaritat; per fer-ho és fonamental diferenciar els diversos tipus i criteris de solidaritat amb la finalitat d’evitar donar un tractament igual problemes diferents.

1) En primer lloc hi ha la solidaritat relativa als riscos socials bàsics, és a dir, aquells relacionats amb la salut, la vellesa, l’atur, la educació i els serveis socials bàsics. A aquest nivell es tracta de la solidaritat com a socialització institucio-nalitzada de «la mala sort». Els mercats, per la seva pròpia naturalesa, no poden organitzar la solidaritat. Un acte solidari no espera una reciprocitat equivalent: per definició és un acte assimètric que no espera reciprocitat puntual.

Els mercats poden implementar un sistema d’assegurances privades en el qual cada individu, o cada família, pagui la seva quota/prima de cobertura d’un risc en funció de la seva probabilitat d’exposició al risc i dels costos derivats.

La alternativa és un sistema públic que socialitzi els “riscos bàsics”, organitzant la solidaritat mitjançant un sistema de cobertura universal, obligatori per a tots els ciutadans, amb independència dels seus riscos personals. Això comporta una socialització del risc i deriva de la seva relació amb els drets socials bàsics garantits.

Salut, educació i serveis social, ocupen un lloc central precisament perquè a Espanya són competència de les Comunitats Autònomes, per la qual cosa el finançament dels recursos necessaris constitueix el centre del debat sobre la solidaritat, contràriament al que pasa amb les pensions, que són competència de l´Éstat.

2) Hi ha un segon criteri. Més enllà de la cobertura dels riscos socials bàsics, la solidaritat institucionalitzada té com a límit un principi general que afirma que aquells que aporten a la solidaritat no han de quedar en pitjors condicions que els que reben. No hi ha cap raó per a això i, d’altra banda, la regla constitueix una regla d’acceptació del sistema.

Això ens porta a aplicar alguna forma de criteri de ordinalitat relatiu, per una banda, a les aportacions fetes i, per l´altra, als recursos efectivament obtinguts per habitant. La ordinalitat és un criteri flexible, que admet diversos resultats concrets en funció de la dispersió de resultats finals aceptada. La experiència de la RFA és molt positiva.

Pel contrari, és ben conegut el desordre que, en aquest aspecte genera el sistema de financiació vigent a Espanya.

Bàsicament, la proposta consisteix en:

1) Dur a terme el finançament dels «serveis bàsics» aplicant el criteri d’assegurar un nivell comú de prestacions adequadament definit. Prèviament caldria redefinir la «població ajustada» peer evitar les distorsions actuals.

2) Per a la resta del finançament autonòmic (per a les competències homogènies) que no està vinculat a «drets bàsics garantits» es tractaria d´aplicar una concreció de principi d´ordinalitat.

Finalment, és important destacar que quan es proclama del dret a «nivells de vida semblants» s’abandona el terreny de la «solidaritat enfront dels riscos socials bàsics» per abordar altres problemes diferents.

Per acabar, només voldria afegir que financiació del costos associats a  les singularitats nacionals no respòn a una lògica de solidaritat sinò de “reconeixement”, amb una lògica diferent de les dues que he comentat.

 

Josep Maria Vegara, El Guaita, 09/07/2014

 

 

 

 

 

 

 

 

One Response to "Josep Maria Vegara: La solidaritat interterritorial i el finançament"

  1. Anton   19 de juliol de 2014 at 16:48

    interessant.

You must be logged in to post a comment Login