Josep Fontana: Amagar la realitat d'unes guerres neocolonials que varen copmençar el 1945

El mite de la guerra freda, com avui el de la defensa contra el terrorisme islàmic, han servit per amagar la realitat d’unes guerres neocolonials que van començar en 1945 i segueixen avui. John Pilger va ser dels primers en denunciar que havia estat al tercer món “on van fer realment la guerra freda les potències occidentals, no contra els russos, sinó contra gent prescindible, de pell fosca o negra, sovint en llocs d’una gran pobresa. Va ser no tant una guerra entre Est i Oest com entre Nord i Sud, entre rics i pobres, entre grans i petits. Certament, com més petit fos l’adversari, més gran semblava que era l’amenaça, perquè el triomf dels dèbils podia convertir-se en un exemple que podia esdevenir contagiós –“L’amenaça d’un bon exemple”, com va dir una vegada Oxfam. De manera que els dèbils eren els enemics, i encara ho són”.

Cal recordar que la Segona guerra mundial es va fer, per part dels aliats, amb una retòrica alliberadora que va tenir la seva primera expressió en la “Carta de l’Atlàntic”, signada pels Estats Units i Gran Bretanya el 14 d’agost del 1941, l’article tercer de la qual proclamava “el dret de tots els pobles a elegir la forma de govern sota la qual volen viure”, per bé que Churchill, que es va limitar a seguir el corrent del que plantejava Roosevelt, es va manifestar escèptic respecte de la utilitat del sufragi universal per als hotentots.

La fundació de l’ONU va augmentar les esperances sobre la fi de la colonització, però les potències imperials, que sortien de la guerra arruïnades, no estaven disposades a renunciar a la seva explotació. No se’n van sortir en el cas de les colònies asiàtiques, però ho van aconseguir amb les africanes, amb una nova actitud paternalista que es justificava amb la idea de què havien d’ajudar aquests pobles a madurar per a la independència.

Els Estats Units, per la seva banda, que sostenien en públic una actitud anti-imperialista, es malfiaven dels pobles que volien independitzar-se. Darrere de la seva actitud hi havia un element racista, que segueixen mantenint avui, i el temor de què aquesta gent incivilitzada caurien inevitablement en mans del rojos. En una conversa mantinguda en 1958 amb el ministre d’Afers exteriors de Bèlgica, el secretari d’Estat nord-americà John Foster Dulles manifestava que el procés d’accés a la independència dels colonitzats havia de ser lent, amb aquest argument: “En l’actualitat, molts dels nous països independents que no estaven bàsicament preparats per a la seva independència s’han convertit en objectius del comunisme internacional i això ha conduït amb freqüència a dictadures del proletariat”. Afirmació delirant, perquè en 1958 no hi havia dictadura del proletariat ni a la Unió Soviètica.

El doble afany de seguir beneficiant-se dels recursos que produïen aquests països i de controlar-los políticament, que era una condició per mantenir la seva explotació, va dur a tota una seqüència d’intervencions directes i indirectes, amb l’afegit d’assassinats de líders incòmodes, que venen a compondre aquesta gran guerra de recuperació colonial, que els nostres llibres d’història desconeixen, relegant les seves diverses parts a capítols marginals de la guerra freda.

Un dels capítols més dramàtics, i més reveladors, d’aquesta guerra va ser la destrucció del Congo, que va començar amb l’assassinat de Patrice Lumumba per odre d’Eisenhower. L’assassinat de Lumumba no té res a veure amb la guerra freda. De fet havia anat als Estats Units per demanar ajut per mantenir la República del Congo independent i unificada, però Eisenhower va marxar de Washington per no haver ni tan sols de veure’l i se li va negar qualsevol ajuda. El motiu inicial del refús d’Eisenhower era l’actitud independent que Lumumba havia mostrat davant del rei Balduí en el moment de la independència: “el president estava especialment alarmat –ens diuen- per les denúncies que Lumumba feia d’occident i de la seva opressiva herència a l’Àfrica”.

El resultat va ser l’establiment al país d’un dels règims més corromputs del segle XX, el de Mobutu, que va governar 32 anys protegit i finançat pels Estats Units i per França. El Congo era important per a Occident, i segueix essent-ho, pels seus minerals, i pels negocis de les empreses “occidentals” que els exploten, sovint sense pagar pràcticament res per ells. La conseqüència final de tot plegat va ser aquesta gran guerra d’Àfrica central que Gerard Prunier ha qualificat com “la guerra mundial africana”, que va començar a Ruanda en 1994 i va seguir al Congo fins a novembre de 2013: vint anys de combats amb un resultat que sembla que passa dels cinc milions de morts.

Avui les formes d’aquestes guerres estan canviat. Només França segueix practicant intervencions directes, com a Mali o a la República Centrafricana. Els nord-americans han aprés dels seus fracassos a Vietnam o Afganistan, on als costos de la guerra s’hi ha afegit el problema del retorn dels soldats: en 2010 hi havia als Estats Units 76.000 veterans sense casa, vivint al carrer, en una situació el dramatisme de la qual descriu perfectament una dada: el nombre de veterans de les guerres d’Iraq i Afganistan que s’han suïcidat després del seu retorn és ja superior al dels soldats morts en combat en les dues guerres.

El sistema actual, el que Nick Turse nomena “el nou model de la guerra expedicionària”, es basa en el principi que la guerra la facin altres, amb assessorament i ajuda de personal nord-americà. En aquests moments la guerra neocolonial a l’Àfrica la dirigeix una organització militar nord-americana, Africom, que té, en teoria, una sola base militar al continent, la de Camp Lemonnier, a Djibuti, on hi ha uns 2.000 homes i una de les majors instal·lacions de drones (una base, per cert, de la qual acaba de renovar per deu anys el lloguer, que és una de les principals fonts d’ingressos d’una de les pitjors dictadures d’Àfrica). Des d’aquest punt treballa en llocs operatius molt diversos, entrenant forces de 13 països de l’oest africà. En l’actualitat, diuen les darreres informacions, Africom realitza missions diàries a tot el continent, conduint operacions amb forces militars locals, per a les quals construeix campaments, casernes i refugis de seguretat. Ha participat en diverses guerres, ha enviat forces especials a països com Somàlia o Sudan del Sud, ha realitzat intervencions aèries o missions d’abducció, etc. Per exemple, en zones de conflicte com Mali o la República Centrafricana, els americans, que col·laboren amb França, transporten en els seus avions forces de pau de Ruanda i Burundi, els donen informacions que els proporcionen els seus drones o proveeixen l’aviació francesa de combustible des de la seva base d’Espanya.

Les formes de la guerra han canviat, però els interessos que defensen són els mateixos, com ho són les víctimes que en paguen les conseqüències.

Josep Fontana, La Lamentable, 09/05/2014

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login