Núria Franco Guillén: El cas Leonarda en perspectiva

Avui, 8 d’abril, se celebra el Dia del Poble Gitano. En aquesta data s’homenatja, des de 1971, totes les persones gitanes que han patit discriminació. A Catalunya es calcula que hi viuen aproximadament unes 80.000 persones d’ètnia gitana.

 

La darrera vegada que des de l’estranger vam rebre notícies de manifestants francesos (tret dels qui patim les vagues de controladors aeris, és clar) aquests estaven radicalment en contra del matrimoni gai. Més enllà de la sobredimensió mediàtica del tema aquí, molts reaccionaven amb una sopresa condescendent. Com pot ser que la França de la igualtat, la llibertat i la fraternbla bla bla. Poc després la societat francesa penetrava de nou a les nostres pàgines/pantalles amb importants manifestacions en defensa de na Leonarda, una noia de 15 anys, gitana, en situació irregular que fou expulsada durant horari escolar.

D’un banda el Front National -famós partit de (no sé si dir nova o re-adaptada) extrema dreta francès- estava més o menys satisfet amb la decisió, tot i que insistia en endurir aquestes qüestions. D’altra banda, els més moderats consideraven un escàndol que s’hagués deportat a la nena en ple horari escolar, quina manca de sensibilitat. Des de l’esquerra, es criticava, és clar, el conjunt. El fet és que una “àmplia majoria de francesos”, però, donen suport a aquest tipus d’expulsions (és a dir, expulsar els immigrants irregulars). Hollande va rectificar, admetent un error en les formes, que no en el fons, per no desacreditar el seu ministre d’Interior, Manuel Valls, i va anunciar que Leonarda podia tornar a França a finalitzar els seus estudis, això sí, sense la seva família. La història, que de tots és prou coneguda, no acaba aquí, però ja em semblava suficient per reflexionar sobre les posicions en immigració dels partits convencionals (mainstream en anglès).

Ni de dretes ni d’esquerres

Sovint es relaciona la immigració amb la dreta. En altres paraules, s’assumeix que la immigració és un tema que pertany a la dreta (i sobretot a l’extrema dreta). A més, quan intentem situar la immigració a l’eix esquerra-dreta, aquesta tendeix a situar-se en sentit positiu/inclusiu/pro a l’esquerra, i en sentit negatiu/exclusiu/anti a la dreta. Doncs bé, això no és ben bé cert, i la literatura mostra que a nivell desalience (protagonisme d’un tema a l’agenda) la immigració no pertany ni a la dreta ni a l’esquerra (Alonso i Claro, 2012) i que si bé hi ha certa associació entre posició a l’eix dreta-esquerra i posició en immigració, la correlació no és clara (Bronschier, 2010).

Per què? Perquè la posició sobre immigració és la suma de dues respostes i mitja: quants entren (i segons el país, quins) , i com s’integren.

Pel que fa a la dreta, sovint associada al conservadorisme i amb un discurs més confortable amb la defensa dels valors nacionals, sembla que una posició contrària a la immigració encaixa millor que no pas una a favor d’aquesta. No obstant, també és cert que determinats partits de dreta tenen un perfil més proper al liberalisme (pel qual a nivell moral l’existència de fronteres en general hauria de semblar-los una farsa) i en defensa de la classe empresarial (que pot tenir interessos en la flexibilització de fluxos migratoris). És a dir: els ajudarem a entrar.

En referència a l’esquerra, també és cert que a les democràcies occidentals s’ha associat a valors més progressistes, que valoren la diversitat, i en favor de la promoció de polítiques d’integració. D’altra banda, la determinació de l’esquerra en defensar els interessos de la classe treballadora pot allunyar-la de les decisions pro-increment dels fluxos migratoris. És a dir: si aconsegueixen entrar, els hem de facilitar la vida perquè siguin un més.

En certa manera, es podria demanar que els comentaristes no s’estranyin de la decisió de Valls i Holande?

…ni en el contagi

Però la decisió d’Hollande i Valls, que vénen d’un partit anomenat socialista, no acaba d’encaixar amb aquest perfil. Si l’esquerra té motius per limitar els fluxos migratoris, no se suposa que n’hagi de tenir per no garantir drets un cop els immigrants són al territori francès. En el que sí que encaixa és el que darrerament (van Spanje, 2010) s’ha demostrat que tampoc pertany únicament a la dreta, sinó que afecta també a l’esquerra. Parlo dels efectes de contagi. Es tracta del fenomen segons el qual un partit polític “convencional” tendeix a apropiar-se del discurs d’un partit extrem. Durant temps s’assumia que els efectes de contagi tenien lloc a la dreta convencional quan hi havia un partit d’extrema dreta i anti-immigració. Però darrerament sembla que els efectes hi són per tothom. No significa això que sempre que aparegui un partit d’extrema dreta anti-immigració contagiï la resta de l’espectre polític, ja que aquest pot decidir també ignorar el tema o, ben al contrari, enfrontar-se a aquella posició, tal com explica Meguid .

Fortunes electorals

Meguid explicava que cada estratègia dels partits “convencionals” (mainstream) tenia una influència sobre els resultats electorals dels partits mono-tema o nínxol (pel cas que ens ocupa, extrema dreta anti-immigració). Així, mentre l’estratègia d’evitar/ignorar el tema mantenia/disminuïa els resultats del partit nínxol, la de confrontació els feia augmentar. En canvi, l’estratègia d’acomodació (és a dir, incloure el tema i, si s’escau, la posició en el debat) els feia perdre vots. Sigui com sigui, els socialistes francesos semblaven haver après que l’estratègia d’enfrontament tenia una clara influència sobre l’èxit electoral del Front Nacional, i que per tant, valia més la pena adoptar una estratègia acomodativa, i així va ser. Sentenciava Pettigrew el 1998 generalitzant sobre les democràcies occidentals, que l’extrema dreta ha escorat tot l’espectre polític cap a la dreta. Podria ser que el cas Leonarda fos una exhibició de múscul per aquells votants temptats d’abandonar els socialistes en pro de Marine Le Pen a les eleccions locals que havien de tenir lloc a França el mes passat.

Els resultats, finalment, han donat un importantíssim avenç al Front National i desfet una mica la fortalesa socialista. Hollande ha respost posant a Manuel Valls com primer ministre. No podem parar de preguntar-nos què n’opina Meguid d’això.

Nota: A banda de ser el títol d’un disc de Zebda, “le bruit et l’odeur” (el soroll i l’olor) fa referència als efectes de la immigració que Jacques Chirac, aleshores alcalde de París, identificava en el “Discurs d’Orleans”, pronunciat el 19 de juny de 1991 davant de 1300 simpatitzants del seu partit.

Núria Franco Guillén, Cercle Gerrymandering, 08/04/2014

 

 

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login