Jaume Claret i Jordi Amat expliquen les conversacions que es varen produir a mitjans de la dècada dels 70, entre la nova dreta democràtica espanyola, hereva del franquisme, i la dreta democràtica de Catalunya, sorgida de la clandestinitat, sobre la manera d’impulsar una primera etapa política per a la institucionalització de Catalunya. Sobre la taula, expliquen, un model inspirat en la Mancomunitat i un Consell General, i un altre model (que descartaven), basat en la redacció d’un nou Estatut i la reistauració de la Generalitat. L’entesa entre aquests sectors de l’arc polític estava tan avançada que quedava únicament la seva ratificació en la correlació electoral de les eleccions del 15 de juny de 1977. Però la jugada no va funcionar. A les eleccions legislatives d’aquell any, la victòria electoral de PSC i PSUC va jubilar definitivament aquelles vel·leïtats. El pas següent va ser la “quadratura del cercle”, és a dir, el reconeixement d’en Josep Tarradellas, i el seu retorn a Catalunya, com a solució in extremis per “parar” la nova correlació electoral. Malgrat la intenció neutralitzadora, el retorn d’en Josep Tarradellas va suposar l’inici d’un camí irreversible basat en el doble eix nou Estatut i restabliment de la Generalitat. No es va tornar a parlar més de la Mancomunitat ni del Consell General. L’episodi és ben significatiu dels dobles llenguatges, les intencions equívoques, i la disparitat entre el que es diu i el que es vol en realitat, que caracteritzen les posicions de la dreta nacionalista, sovint desllenguada, però a l’hora de la veritat, instrumental com sempre.

El Guaita

Quan Adolfo Suárez va ser nomenat president del Govern, es va trobar damunt la taula un projecte per resoldre el “problema catalán” impulsat pel govern anterior que havia presidit Carlos Arias Navarro. Fórmula per mantenir-se en el poder per part de certs sectors franquistes i alternativa a les reivindicacions de l’oposició democràtica, la vella Mancomunitat de Catalunya va voler ser recuperada com una estratègia del reformisme per guanyar credibilitat durant la transició. Ho reconstruïm a partir de documentació inèdita conservada a l’arxiu del Govern Civil de Barcelona.

Abans de la mort de Franco, Juan Antonio Samaranch –president de la Diputació de Barcelona des del juliol de 1973– va recuperar al Palau de la Generalitat el nom de l’edifici i el bust del seu predecessor més il·lustre: el catalanista Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat, l’organisme que el 1914 havia aglutinat les quatre províncies catalanes. Aquell gest d’astúcia de Samaranch, usant per legitimar-se un referent històric que congriava un respecte transversal (gestos de tímida catalanització de la Diputació), confluïa amb el projecte de reorganització territorial de l’Estat ideat per Manuel Fraga quan encara era ambaixador a Londres. La seva proposta consistia a crear règims administratius especials per a Catalunya i el País Basc. Administratius i no pas polítics. Aquesta idea provaria de dur-la a la pràctica des del moment que va ser designat totpoderós vicepresident segon del govern d’Arias i ministre de la Governació.

En aquest punt la compenetració de Samaranch amb Fraga, que se sentia cridat a presidir el govern més d’hora que tard, era total. El 23 desembre de 1975, durant el ple, el president de la Diputació de Barcelona afirmava que “tanto las diputaciones forales como la Mancomunidad de Cataluña pueden ser un buen ejemplo sobre la eficacia de las diputaciones cuando se procede a decisivos retoques sobre sus atribuciones básicas”. Va dir que reprenia una idea de Fraga sobre la fecunditat política i econòmica de la regió i es va proposar “solicitar al Gobierno la constitución de una comisión que estudie la implantación de un Régimen Administrativo Especial para le provincia de Barcelona que permita en un próximo futuro instituc ionalizar la región catalana”. L’execució del pla s’havia posat en marxa.

Al cap de menys de dos mesos, el 17 de febrer de 1976, Alfonso Osorio –ministre de la Presidència– va fer arribar a tots els ministres el document titulat “Proyecto de Decreto del Ministerio de la Gobernación por el que se crea una comisión para el estudio de la implantación de un régimen administrativo especial para las provincias de Barcelona, Gerona, Lérida y Tarragona, que será sometido a la deliberación del próximo pleno del consejo de ministros”. Només feia un dia que Joan Carles, durant el seu primer viatge a Catalunya com a Rei, havia fet un discurs important al Saló del Tinell. Abans de llegir una intervenció amb totes les paraules mesurades al mil·límetre i que es va tancar amb un llarg paràgraf en català fortament ovacionat, Samaranch va dir que “es necesario un régimen especial que dote al pueblo catalán de instituciones propias en el orden administrativo, económico y político”. Fraga, que l’escoltava al Tinell, sabia que aquelles paraules encaixaven amb els seus propòsits.

El 9 d’abril de 1976, al BOE, s’anunciava la creació de la comissió. El nou organisme estava constituït per onze vocals tècnics nomenats directament per Fraga i dotze representants de les diverses diputacions i l’Ajuntament de Barcelona, presidits per l’exsu bsecretari d’Educació i Ciència Federico Mayor Zaragoza. Al cap de només dos dies Samaranch proposava per carta a Fraga que la comissió es constituís el 27 d’abril, “festividad de Nuestra Señora de Montserrat, patrona de Cataluña”. Es tractava de donar “cierto matiz popular catalán” a l’organisme que es posaria en marxa. I efectivament el dia 27 Fraga va venir a Barcelona per presidir la creació de la comissió al Saló Sant Jordi de la Diputació. Al seu discurs, amb tons lírics, cites de Verdaguer i Ferrater Mora, va recordar el recent viatge del monarca i va fer un advertiment als comissionats: “Ya sabemos qué cosas llevan en nuestro país a la discordia y a la violencia; cuáles provocan de modo inevitable las más justificadas reacciones, cuando se pone en peligro la unidad sagrada de España, y cuáles enturbian la propia convivencia en Cataluña cuando se quiere hacer catalanes de dos clases. Quede claro que al Gobierno del Rey, España no se le va a romper entre las manos, y los que jueguen a ello, con una u otra etiqueta, que no se equivoquen sobre el desenlace, ni pretendan ignorar las consecuencias de su irrespons abilidad”.

Tot i els gestos retòrics cap al món de la Lliga, cap membre de l’oposició se sumava als treballs, consolidant-se la percepció que era una operació eminentment governamental. A la comissió coincidien tota una sèrie de prohoms catalans: des de l’empresari falangista Juan Echevarría (director general de Correus) o Joan Sardá Dexeus (economista clau tant per a la Generalitat en guerra com per a l’Espanya del Pla d’Estabilització) fins a Gabriel Ferraté (director general d’Universitats i rector català per antonomàsia) o el periodista Carles Sentís (ex-moltes coses i futur líder de la UCD a Catalunya). La comissió disposava de sis mesos per elevar les seves conclusions al Govern. Però un canvi imprevist alterava el guió. El 3 de juliol de 1976 Adolfo Suárez era nomenat president i Fraga, que es va negar a integrar-se al nou gabinet, desapareixia de la primera línia política. Així i tot la continuïtat del pla no es va qüestionar. Comptava encara amb avaladors com Samaranch (encara al capdavant de la Diputació) i Martín Villa (que passava del Govern Civil de Barcelona, que ocuparia Salvador Sánchez Terán, al Ministeri de Governació).

Aviat s’introduïren matisos que poden ser interpretats com una mostra del canvi de tarannà que introduïa el govern Suárez. El 25 d’agost Sánchez-Terán elaborava un “Informe sobre la situación política de Barcelona”. Entre d’altres recomanacions, suggeria “dar pasos positivos en materia cultural y educativa; nuevo decreto sobre enseñanza del catalán, ampliación de la programación en catalán en radio y televisión, reconocimiento del Institut d’Estudis Catalans”. Per combatre l’escepticisme de l’oposició i la campanya “Volem l’Estatut!” impulsada per una Assemblea de Catalunya que al febrer havia organitzat una manifestació capital a Barcelona, l’informe també sol·licitava una major flexibilitat en el reconeixement de la singularitat institucional catalana: “Negociar la propuesta de creación de un organismo de carácter regional, intermedio entre la Mancomunitat y la Generalitat”. Era l’organisme que estava ideant la Comissió, que el mes de novembre va elaborar el document “Propuesta de actuaciones inmediatas”. Mentre s’acabava de redactar l’articulat del text sobre el Régimen Especial, que probablement no es podria dur a la pràctica mentre la reforma política no hagués conclòs, es proposava implementar una sèrie de mesures “que pueden coadyuvar a preparar el terreno para la solución definitiva”. Es proposava la creació de la Mancomunidad de Diputaciones, implantar la cooficialitat del català a l’administració i fomentar l’ensenyament del català, l’establiment d’un Pla Director de Coordinació Territorial a Catalunya i fixar la delegació i transferència de serveis.

Com es reconeixia en aquell document, es tractava d’“una lista de acciones factibles de ser instrum entalizadas inmediatamente”. És molt probable que la necessitat de prendre mesures que fossin instrumentalitzades a favor del govern estigués motivada per la futura visita del president Suárez a Barcelona. Per preparar-la, a diferència d’allò que havia fet l’impetuós Fraga, Suárez va convocar al Palau de La Moncloa els principals dirigents de l’oposició catalanista. El dilluns 6 de desembre es va reunir per separat amb Josep Pallach, Jordi Pujol i Ramon Trias Fargas. Per preparar l’entrevista, Trias es va fer un guió i un dels punts dels quals volia parlar era aquest: “Que la Mancomunitat que la comisión de régimen especial propone poner en marcha enseguida, lleve el nombre de Consell General de Catalunya con funciones no sólo técnicas sino también políticas, y sea presidida por un hombre designado por el gobierno que, además de tener la confianza de la oposición, sea un signo externo de cambio”. Aquell dia Suárez va confirmar a Trias que tenia un canal de comunicació obert amb Josep Tarradellas.

Al cap de tres setmanes, quan encara no havien passat 7 dies del referèndum sobre la llei per a la Reforma Política (que permetia als antics dirigents franquistes seguir pilotant la transició), Suárez rebia oficialment les conclusions de la comissió a la seu de la Diputació de Barcelona. Encara no feia ni sis mesos de la seva constitució, s’havien complert els terminis. Però amb només mig any un nou to s’havia imposat al debat polític. El discurs de Suárez, que va incloure un gran elogi de la figura de Prat de la Riba, va ser molt més avançat i realista que aquell que Fraga havia pronunciat el 27 d’abril. Exemples. “El sentimiento de Cataluña como unidad diferenciada no lo estamos inventando ni improvisando. Esto quizá sea demasiado elemental para decirlo en Cataluña, pero hemos de hacerlo para tratar de encontrar vías de solución y diálogo paralelas a ese reconocimiento”. Es va intentar carregar de major contingut polític allò que en el seu inici era només una descentralització administrativa “No podemos acudir a un puro regionalismo tecnocrático que persiga una eficacia aséptica y tan alejada del sentir popular que no llegue siquiera a recoger y respetar las demandas de los ciudadanos, ni nos vamos a quedar en lo meramente cultural”. Fins i tot va dir que el Consell General de Catalunya, usant la denominació que Trias li havia sol·licitat molt més propera a l’anhelada Generalitat i més polític que l’inicial Consejo Regional, tindria l’encàrrec d’elaborar un Estatut. “Venir a Cataluña, señores, es encararse de lleno con el hecho regional. Y digo ‘encararse’ porque es lo contrario a ‘eludir’ o ‘soslayar’”.

Entre les 800 persones que assistiren a la recepció, el van escoltar figures del conservadurisme barceloní i del moderantisme catalanista: Cañellas, Trias Fargas, Ferrer Salat, Jiménez de Parga, Pere Durán, Claudio Colomer, Millet i Bel, Mas Canti, Güell de Sentmenat, Linati… També hi era Jordi Pujol, amb qui Suárez es va reunir a porta tancada. Ja s’havien vist altres vegades. Però la fotografia de tots dos junts aquell dia era la confirmació gràfica d’una nova entesa que començava a normalitzar les relacions entre poder i oposició.

El 12 de gener de 1977, finalment, la comissió es presentava davant del Rei, i el seu president, Mayor Zaragoza, subratllava que es tractava d’un model extensible arreu de l’Estat, basat en la universalitat, la igualtat, la solidaritat, l’autonomia, la pluralitat i la legalitat. El projecte es va convertir en la gran promesa electoral de la UCD, però també passava a dependre del resultat dels comicis del 15 de juny. I les urnes van ser contundents: la majoria d’esquerres formada per PSC i PSUC derrotava àmpliament a la suma del partit governamental i el sector més pactista dins del catalanisme polític. La icona de 1932 –l’Estatut i la Generalitat– s’imposava a la de 1914 –la Mancomunitat i el Consell General.

Serà aleshores quan es recuperarà del calaix l’operació Tarradellas, amb Martín Villa i Sánchez-Terán a la sala de màquines (Samaranch ja era fora, després de baratar la seva camboniana i efímera Concòrdia Catalana per l’ambaixada moscovita camí de l’olimp). Curiosament, la carta del president exiliat sempre havia estat a la màniga governamental, tant amb el govern Arias –a través del fraguista omnipresent Manuel Milián Mestre poc abans de crear la comissió– com amb el de Suárez –mitjançant el tinent coronel Andrés Cassinello just abans de presentar les conclusions–. El doble fracàs obligava a trucar a SaintMartin-le-Beau. El 27 de juny el vell president exiliat es reunia amb Suárez a La Moncloa.

L’operació Tarradellas –una veritable quadratura del cercle– era una alternativa capaç de no aixecar excessives suspicàcies entre els sectors més reaccionaris, calmar els anhels autonomistes catalans, satisfer l’oposició amb el reconeixement del fet diferencial, allunyar la decisió política de la ciutadania tot frenant l’arribada de les esquerres al poder i legitimar històricament el procés. La concreció era nova, l’estratègia no: una combinació de gest i legitimitat històrica per lidiar amb el “problema catalán”. El 23 d’octubre va ser el dia del “Ja sóc aquí”. L’endemà Suárez tornava al Palau de la Generalitat per a la presa de possessió. L’exigent Trias Fargas, als seus dietaris, va registrar el següent: “Suárez discurs de bastant fons i bo, parlant de llibertat per tots per fer una Espanya gran”.

Jaume Claret i Jordi Amat, La Vanguàrdia, 30/03/2014

  Generalitat, Suárez, Tarradellas