Oriol Bartomeus: 5 titulars desapassionats sobre les primàries

 

1. Participació I: ni poca ni massa

Els 7.463 votants que van acudir a les trenta urnes són molts? Són pocs? Depèn de quin barem s’utilitzi per avaluar-ho. El total de votants representa el 0,6% de tot el cens de Barcelona, però aquesta comparació és enganyosa. Les primàries eren obertes a tots els residents de setze anys i més, però és evident que no tots estaven disposats a participar.

Si es considera els votants socialistes, la participació a les primàries representa el 5,6% del vot al PSC a les últimes municipals, o el 7,7% de les últimes autonòmiques. No sembla que sigui per tirar coets, però és que no té en compte la situació d’afebliment del vot socialista des del darrer cicle electoral.

Si es té en compte que l’últim baròmetre municipal de desembre 2013 indicava que els socialistes només fidelitzaven quatre de cada deu votants de 2011, la participació en aquestes primàries significaria el 14% de tot el suport “actual” al PSC a al ciutat. És molt? És poc? Segurament no és molt, però donades les circumstancies no està del tot malament. La participació final se situà al límit baix de la forquilla esperada (entre set i deu mil votants).

2. Participació II: militants poc militants

La composició dels votants és estranya. Les primàries van atraure a menys de la meitat dels militants inscrits. Certament és un avenç respecte de les primàries europees de dos mesos abans, en les que només va participar un de cada quatre militants, però no deixa de ser estrany que la majoria dels que se suposa que mantenen un vincle més fort amb l’organització no acabin compareixent davant l’urna.

En canvi, aquest procés ha estat positiu a l’hora de mobilitzar electors que no mantenen un vincle formal amb el PSC. Els ciutadans han més que doblat el nombre de militants i simpatitzants. Queda per saber quants d’aquests havien avalat prèviament alguna de les candidatures.

Aquests resultats obren interrogants sobre la capacitat de mobilitzar els propis, o sobre els mecanismes de relació entre l’organització i els militants, o fins i tot sobre la naturalesa del gruix de militants socialistes de Barcelona (són massa vells per anar a votar? no s’han sentit incentivats a participar? hi ha militants “dorments” a les llistes?).

3. Divide et impera

Els resultats són en part una lliçó i en part un miratge. La lliçó diu que si divideixes el teu espai en diverses candidatures el més probable és que acabis perdent, com així li ha passat al sector “crític”. Si se sumen els vots obtinguts per Jordi Martí i Laia Bonet, superen en setanta-vuit els obtinguts per Jaume Collboni i superen de llarg els aconseguits per Carmen Andrés.

L’operació no és matemàtica, perquè no se sap si tots els electors haguessin fet igual amb candidatures diferents, però és bastant plausible que el gruix dels votants de Martí i Bonet hauria optat per una candidatura única que representés el seu espai. El miratge és el d’una gran majoria dels candidats més lligats a la direcció. Conjuntament, Collboni i Andrés sumen el 57% de tot el vot. És la majoria, òbviament, però no és ni molt menys hegemònic. El vot d’aquestes primàries és més divers del que apunta el fet que els dos candidats “oficialistes” hagin passat a segona volta.

4. Vella política 1 – Nova política 0

Aquestes primàries deixen més lliçons. La primera que l’organització és clau en uns comicis que es disputen sobre un cos electoral restringit. La capacitat de connexió amb els possibles votants, la confecció de llistes de suport i el vot “acarreado” (com es diu a l’Argentina) han estat elements clau per unes eleccions que no comptaven amb un gran aparell mediàtic de suport.

En aquest sentit, aquestes primàries han posat de manifest la primacia de les tèciques tradicionals sobre les noves. Les xarxes socials han estat una eina d’engrescament del nucli convençut, però aparentment no han servit per mobilitzar i activar votants que no estiguessin vinculats de bell antuvi. En canvi, el control i el coneixement del territori i la mobilització de grups ja organitzats prèviament (els famosos pakis), que és la base de la política partidista de tota la vida, s’ha demostrat com el mecanisme més eficaç per dur gent a votar.

5. Gent del barri

 

 

Un altre element que s’ha mostrat cabdal, sobretot en el cas de Carmen Andrés, ha estat el domini d’un territori. Andrés ha guanyat només a cinc meses, mentre que Jordi Martí ha estat primer a vuit. La diferència entre un i altre és que a quatre de les meses on ha guanyat Andrés ho ha fet per més del 75% i han estat de les més concorregudes durant la jornada. En canvi, Martí només ha superat (i per poc) el 40% en dues de les vuit meses on ha estat el més votat.

Així, Carmen Andrés ha concentrat el seu vot en poques meses amb forta participació. El 63% dels vots a Andrés es concentren en només quatre meses, mentre que entre els altres candidats el gruix de vot a les quatre millors taules es queda entre el 31% i el 41% de tot el vot aconseguit. El passi d’Andrés a la segona volta s’explica únicament per la fortalesa del seu vot a Nou Barris. És la seva força, però també la seva feblesa de cara a la segona volta.

Oriol Bartomeus, Cercle Gerrymandering, 31/03/2014

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login