Jordi Martí: Al Besòs, altra vegada

Jordi Martí:  Al Besòs, altra vegada

 

Qualsevol alcalde, o candidat a ser-ho, ha de tenir una dèria, una mena d’esperó que el permeti sobreviure a les inclemències de la política i, alhora, concreti i faci tangible una visió sobre la ciutat. La política municipal -aquesta és la seva grandesa, la que a mi m’ha atrapat i que mai no he sabut trobar a les llargues i feixugues sessions parlamentàries- ha de tenir sempre els peus a terra, a la realitat concreta de la ciutat. En una de les primeres converses que vaig tenir amb l’alcalde Trias vaig demanar-li quina era la seva dèria, per quin projecte o iniciativa estava disposat a jugar-se-la de veritat. Em va mirar atònit, pensant que era boig. Aquell dia vaig saber que estava davant un alcalde de transició. Un dia d’aquests els hi preguntaré als meus adversaris a les primàries, veurem…

Des de fa anys, la meva dèria és el Besòs: un riu que va ser claveguera a cel obert, el límit de la ciutat imposat per Cerdà, l’àrea on, desendreçada, creixia una perifèria urbana que Barcelona mai se l’ha mirat. La ciutat oberta al mar ha seguit, malauradament, d’esquena al riu i encara pitjor: s’ha acabat de separar fent passar les Rondes vora seu. El Besòs és important per moltes coses des del punt de vista urbà, però el més important és que conté una memòria acumulada que encara no han descobert molts barcelonins. Si amb l’obertura al mar la ciutat va redescobrir la Mediterrània, abraçant el Besòs, Barcelona s’hauria de reconciliar amb ella mateixa, amb un espai físic i mental que encara desconeix. Posar la mirada en un lloc també és una manera de fer ciutat.

El Besòs és important per tres coses. El darrer estudi de l’IGOP sobre desigualtat en el territori, l’assenyala com el corredor de la pobresa del país que travessa la ciutat i segueix amunt per la llera del Ripoll. En l’àrea urbana que ressegueix el riu s’hi concentra una gran densitat de ciutadans en risc d’exclusió social. Santa Coloma és l’únic govern municipal d’aquesta àrea que, amb els recursos escassos, ha engegat plans seriosos per frenar la pobresa energètica, combatre els desnonaments i generar polítiques actives d’ocupació. S’imaginen convertir el Besòs en l’àrea per posar a prova les polítiques més valentes de combat contra la desigualtat social? Aquest és el repte de les ciutats i Barcelona ha de tornar a ser-hi.

També és important en clau metropolitana. El Besòs, si en comptes d’entendre’l com un límit el veiem com un eix (amb la mateixa orientació i potència de centralitat que el passeig de Gràcia), esdevé l’espina dorsal de la Barcelona metropolitana. Poca broma! La Sagrera ajudarà a atorgar centralitat, però calen actuacions potents per integrar les infraestructures de mobilitat i fer més amable l’accés. Els diners que Trias gastarà a Glòries (més de 250M€!) o al passeig de Gràcia haurien fet més servei invertits en el Besòs. Alhora, cal començar a pensar en una visió a llarg termini, cal dissenyar un pla d’equipaments del riu, cal pensar en els nous usos lúdics, comercials i veïnals que el Besòs pot oferir. En les ciutats metropolitanes, els espais a repensar són les frontisses; allò que va ser perifèria, límit, i que avui ha esdevingut centre. Si resolem el Besòs, resoldrem el repte urbà de la Barcelona metropolitana i haurem tornat a marcar el camí de com les ciutats afronten els reptes contemporanis. Això també vol dir ser capital d’Estat!

I encara una tercera: el Besòs és també un paisatge mental, un imaginari amagat. Hi ha una memòria acumulada, tan important com el passat industrial del Poble Nou, però que no acaba de florir. Ho tornava a pensar visitant l’excel·lent i modestíssima  exposició al voltant de la tèrmica que es va inaugurar la setmana passada al Museu de la Immigració de Sant Adrià (per cert: no us la perdeu, algun director de museu o centre cultural barceloní hauria de reaccionar d’una vegada!). Ho he pensat sempre llegint a Javier Pérez Andújar: hi ha un enorme potencial de memòria, de lluites obreres, de patiment i de vida popular, i d’immigració arribada després de la guerra. El dia de la inauguració, Jaume V. Aroca, un dels comissaris de la mostra, m’explicava que encara hi ha ciutadans que s’asseuen dins el Sevillano, el tren que venia carregat d’immigrants del qual el museu en conserva un vagó plantat al mig del jardí, i ploren en silenci. La tèrmica, les tres xemeneies, és el símbol del Besòs, la fàbrica de la llum, com la denomina l’exposició, que feia ploure cendra sobre Barcelona. Aquest edifici dels setanta té la potència per esdevenir el far de la Barcelona metropolitana, el reclam perquè els Barcelonins s’hi fixin, l’ham per integrar el Besòs en el relat barceloní. No ho desaprofitem.

Sobre tot plegat, alerto, s’hi ha posat un núvol preocupant: l’interès de grans grups d’inversió. El més temptat és xinès i vol quedar-se les 20 hectàrees que inclouen les tres xemeneies per desenvolupar-hi un projecte global. Si buidar la tèrmica de tots els elements del seu passat ja ha estat un error, avui irreparable, entregar-la als interessos del mercat financer és el pitjor camí per resoldre aquesta franja de front marí. Fer ciutat és una activitat delicada, com la de l’alquimista que busca la síntesi justa entre passat, present i futur. El mercat és necessari, però entregada la ciutat a les seves mans, la fa mal bé i li extreu l’essència urbana. Esborrar la memòria o condemnar-la només a perviure en llibres i exposicions, és carregar-se la ciutat.

Avui diumenge he tornat a passejar pel Besòs i em retrunyen els versos del poema Murió por gritar, dedicat a Manuel Fernandez Márquez, un obrer mort l’abril del 1973 per un tret de la policia:

 

Martes 3 de abril de 1973

Ese día murió

Manuel Fernández Márquez,

Obrero.

Pero no de cansancio,

Como morimos muchos.

Pero no de accidente de trabajo,

Como seguimos muriendo.

Pero no de hambre y de miedo,

Como quisieran que muriésemos.

Murió por gritar

que no quería morir por nada de eso.

 

Jordi Martí Grau, Bloc de Jordi Martí Grau, 16/03/2014

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login