Noam Chomsky: Les prerrogatives del poder

Noam Chomsky: Les prerrogatives del poder

 

Quan l’any 2013 arribava a la fi, la BBC va publicar els resultats de l’enquesta de WIN / Gallup International sobre la pregunta: “Quin país creus que és ara la principal amenaça per a la pau?” Els Estats Units van quedar en primer lloc per un marge molt substancial, fins al punt que van obtenir el triple de vots que el Pakistan, que ocupava el segon lloc.

En canvi, el que es debat als cercles acadèmics i als mitjans de comunicació nord-americans és si es pot frenar l’Iran i si fa falta un enorme sistema de vigilància com la NSA per protegir la seguretat dels EUA.

En vista dels resultats de l’enquesta, sembla que caldria fer preguntes més pertinents: ¿és possible frenar els Estats Units i protegir els altres països de l’amenaça nord-americana?

En algunes zones del món encara és més alta la proporció de gent que percep els Estats Units com una amenaça per a la pau mundial, sobretot al Pròxim Orient, on una majoria aclaparadora creu que les principals amenaces són Washington i el seu estret aliat, Israel, i no pas l’Iran, que és el candidat favorit de nord-americans i israelians.

Pocs llatinoamericans qüestionaran l’opinió de l’heroi nacionalista cubà José Martí, que el 1894 va escriure: “Com més s’allunyi dels Estats Units, més lliure i pròsper serà el poble llatinoamericà”.

L’opinió de Martí s’ha vist confirmada aquests últims anys, un cop més, per l’informe sobre la pobresa elaborat per la Comissió Econòmica de l’ONU per a l’Amèrica Llatina i el Carib i publicat el mes passat.

L’informe de l’ONU demostra que les profundes reformes aplicades han fet baixar dràsticament els nivells de pobresa al Brasil, a l’Uruguai, a Veneçuela i en alguns altres països on els EUA tenen poca influència. En canvi, segueix sent abismal en altres països: els que han estat durant molt de temps sota la dominació nord-americana, com ara Guatemala i Hondures. Fins i tot a Mèxic -un país relativament ric i inclòs en el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord- la pobresa és extrema, amb un milió de nous pobres comptabilitzats el 2013.

De vegades, als EUA es reconeix indirectament que la resta del món té motius per preocupar-se, com quan l’exdirector de la CIA Michael Hayden, parlant dels mortífers atacs amb drones ordenats per Obama, va admetre: “En aquests moments al planeta no hi ha ni un sol govern que estigui d’acord amb la justificació que al·leguem per a aquestes operacions, llevat de l’Afganistan i, potser, Israel”.

Un país normal es preocuparia per la imatge que dóna a la resta del món. Sens dubte, això és el que faria un país compromès amb “un respecte decent per les opinions de la humanitat”, per citar els pares fundadors. Però els Estats Units estan lluny de ser un país normal. Han tingut l’economia més poderosa del món durant un segle, i des de la Segona Guerra Mundial la seva hegemonia mundial no s’ha vist mai seriosament amenaçada, malgrat viure una certa decadència, que es deu, en part, a mèrits propis.

Els EUA, conscients de la importància del poder tou, posen en marxa grans campanyes de diplomàcia pública (és a dir, propaganda) per crear-se una imatge favorable, acompanyades de vegades de mesures lloables, que són una bona notícia. Però quan el món segueix creient que els Estats Units són, de bon tros, la principal amenaça per a la pau, la premsa nord-americana gairebé ni en parla.

La capacitat de fer cas omís dels fets que no agraden és una de les prerrogatives del poder incontestat. I està molt relacionat amb aquesta prerrogativa el dret a reescriure la història de cap a peus. Actualment en podem veure un exemple en els laments per l’escalada del conflicte entre sunnites i xiïtes que està assolant el Pròxim Orient, sobretot l’Iraq i Síria. El tema predominant entre els comentaristes nord-americans és que aquesta lluita és una terrible seqüela de la retirada de les forces nord-americanes de la regió: una lliçó dels perills de l’ aïllacionisme.

El contrari, però, s’acosta més a la veritat. Les arrels del conflicte dintre de l’islam són nombroses i diverses, però, si parlem seriosament, no es pot negar que la invasió de l’Iraq encapçalada per nord-americans i britànics va exacerbar considerablement la divisió entre els uns i els altres. I mai repetirem prou vegades que els Judicis de Nuremberg van definir l’agressió com “el crim internacional suprem”, que es diferencia dels altres perquè conté dintre seu tots els mals que se’n deriven, incloent-hi l’actual catàstrofe.

Un destacable exemple d’aquesta capacitat de capgirar la història en un tres i no res és la reacció nord-americana davant de les actuals atrocitats de Fal·luja. La cantarella dominant és el dolor pels sacrificis en va dels soldats nord-americans que van lluitar i morir per alliberar Fal·luja. Un cop d’ull a les informacions sobre els atacs nord-americans del 2004 contra aquesta ciutat posa aviat de manifest que van ser uns dels crims de guerra més cruels i vergonyosos de la invasió.

La mort de Nelson Mandela ens ofereix una altra oportunitat per reflexionar sobre el notable impacte d’això que ha rebut la denominació d’enginyeria històrica : reescriure la història per satisfer les necessitats del poder.

Quan, per fi, Mandela va obtenir la llibertat, va afirmar: “Durant els anys que he passat a la presó, Cuba ha estat una inspiració, i Fidel Castro, una gran ajuda per tirar endavant. [Les victòries cubanes] van destruir el mite de la invencibilitat de l’opressor blanc [i] van servir d’inspiració a les masses sud-africanes en lluita; va ser un punt d’inflexió per alliberar el nostre continent -i el meu poble- del flagell de l’apartheid. Quin altre país pot fer gala d’una trajectòria tan generosa com la que Cuba ha exhibit en les seves relacions amb l’Àfrica?”

Els noms dels cubans que -malgrat que els nord-americans els van comminar a abandonar el país- van morir per defensar Angola de l’atac perpetrat per Sud-àfrica amb el suport dels EUA estan ara inscrits al Mur dels Noms de Parc de la Llibertat de Pretòria. I tampoc han estat oblidats els milers de cooperants cubans que van ajudar el poble angolès, en gran part a càrrec de Cuba.

La versió oficial dels Estats Units és força diferent. Des del mateix moment en què, el 1988, Sud-àfrica es va mostrar d’acord a abandonar Namíbia -que havia ocupat il·legalment-, aplanant així el camí per a la fi de l’apartheid, The Wall Street Journal va proclamar que era un “èxit extraordinari” de la diplomàcia nord-americana, “un dels èxits més importants de l’administració Reagan en política exterior”.

Els motius pels quals Mandela i els sud-africans perceben una imatge radicalment diferent de tot plegat s’expliquen detalladament en el magistral treball de recerca de Piero Gleijeses titulat Visions of freedom: Havana, Washington, Pretoria, and the struggle for Southern Africa, 1976-1991.

Com Gleijeses demostra d’una manera convincent, les agressions i el terrorisme de Sud-àfrica a Angola i l’ocupació de Namíbia es van acabar gràcies a “la força de l’exèrcit cubà”, juntament amb “la ferotge resistència dels negres” dintre de Sud-àfrica i el valor dels guerrillers namibians. Les forces d’alliberament de Namíbia van guanyar amb comoditat unes eleccions lliures i justes tan bon punt es van poder convocar. Igualment, a les eleccions angoleses va sortir victoriós el govern, que tenia el suport de Cuba, mentre que els Estats Units van seguir fent costat als sanguinaris terroristes de l’oposició fins i tot després que Sud-àfrica es veiés obligada a retirar-se.

Els partidaris de Reagan es van quedar pràcticament sols i fins al final van donar un ferm suport al règim de l’apartheid i al seu criminal saqueig dels països veïns. Tot i que potser aquests episodis vergonyosos s’esborraran de la història tal com s’explica als EUA, segur que d’altres entendran les paraules de Mandela.

En aquests casos, com en molts d’altres, el poder suprem protegeix de la realitat; però només fins a un cert punt.

 

Noam Chomsky, Ara, 08/02/2014

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login