Josep Fontana: La historia, segons Wert i companyia

Josep Fontana: La historia, segons Wert i companyia

 

El Partit Popular sembla disposat a adoctrinar les noves generacions d’espanyols reduint la seva educació a la memorització de continguts acuradament seleccionats, que no deixin espai al perniciós exercici de pensar. En el terreny de la història, per exemple, es comença fixant les veritats indiscutibles en uns programes inspirats pels elements més retrògrads de l’academicisme oficial, on s’estableix el que els professors hauran d’ensenyar, sense acceptar alternatives ni debats. Tot està ordenat linealment per inculcar la idea que la història d’Espanya segueix un curs inevitable fins a la glòria d’un present de reacció, pobresa i atur, que Ana Botella es va encarregar al seu dia de definir com el moment més elevat del progrés humà.

Res més forassenyat que aquell programa d’Història d’Espanya de segon de batxillerat on es comença dient que és «essencial l’anàlisi i comentari de textos històrics i historiogràfics, mapes, gràfics, taules estadístiques i imatges», cosa que resulta impossible davant la necessitat de completar un total de 51 temes d’una amplitud i densitat tan elevada que dubto que puguin desenvolupar-se en el temps disponible per a la història en un curs de batxillerat.

El tema dedicat a l’«auge de l’Imperi al segle XVI», per exemple, l’enunciat del qual m’abstinc de copiar perquè ompliria bona part de l’espai de què disposo, exigeix ocupar-se dels problemes interns i externs durant els regnats de Carles I i Felip II, dels conflictes religiosos, de la conquista i colonització d’Amèrica, de la política econòmica que s’hi va aplicar, de la revolució dels preus o del cost de l’Imperi, amb l’objectiu que l’alumne assoleixi «estàndards d’aprenentatge» que li permetin enfrontar-se a qüestions com: «Analitza la política respecte a Amèrica al segle XVI i les seves conseqüències per a Espanya, Europa i la població americana».

Això em semblaria bé si el professor pogués treballar-ho durant un parell de mesos amb els alumnes, raonant sobre temes com la mineria indiana, la revolució dels preus o la catàstrofe demogràfica indígena, a part d’ocupar-se de guerra, política i religió a Europa. Però és impossible desenvolupar els continguts fins a un punt que permeti respondre a aquests plantejaments en un curs en què s’hauran d’estudiar 50 temes més i assolir «estàndards d’aprenentatge» per enfrontar-se a qüestions com «Comenta l’àmbit territorial i característiques de cada sistema de repoblació, així com les seves causes i conseqüències» o «Especifica els diferents grups d’oposició política al règim franquista i comenta la seva evolució en el temps».

És evident que un programa d’una amplitud com aquesta només pot conduir a la memorització d’unes veritats establertes, amb les quals fer front a les exigències d’un examen. Res que s’assembli a aprendre a «pensar històricament», com proposava el meu mestre Pierre Vilar, o que respongui a la preocupació que m’expressava el meu vell amic i mestre Ramón Carande quan em deia en una carta que el que necessitaven els espanyols sobretot era aprendre a pensar.

Si algú pensa que faig una interpretació esbiaixada dels propòsits d’aquest programa, només li cal recórrer a la notícia publicada el 18 de febrer que informa que la Comunitat de Madrid imposarà un programa d’ensenyament primari en què tots els alumnes madrilenys hauran de conèixer 15 dates obligades, des de l’arribada dels romans a la Península fins a l’entrada en l’euro, passant per les dues guerres mundials i la guerra civil espanyola (que ja són cinc, o potser vuit, la meitat del programa, si de les guerres s’aprèn la data d’inici i la del final). Aquesta nova història, «neta de localismes», va encaminada a inculcar a l’alumne que «som una gran nació, que fa més de 500 anys que existim com a gran nació, plena de riquesa i diversitat», segons afirma el president de la comunitat, que afegeix: «Hem estat un Gran Imperi, tot això s’ha de conèixer».

Malament lI hauria semblat aquest programa a Santiago Ramón y Cajal, que escrivia: «Es necessita tornar a escriure la història d’Espanya per netejar-la de totes aquelles exageracions amb les quals s’ageganta als ulls del nen el valor i la virtut de la seva raça. Mala manera de preparar la joventut a l’engrandiment de la seva pàtria és pintar-la-hi com una nació d’herois, de savis i d’artistes insuperables».

És clar que això es deia en els temps en què a la Institución Libre de Enseñanza li ensenyaven a Carande la importància de pensar, una cosa poc convenient en l’ensenyament actual si es vol evitar que quan l’alumne deixi l’escola es posi a analitzar el món que li ha preparat el Partit Popular i acabi decidint demanar-n’hi comptes.

Josep Fontana, El Periódico, 22/02/2014

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login