Anna Caballé. El Quadern. L’altre Paco Candel

Anna Caballé: L’altre Paco Candel

 

El maig de 2011 vaig tenir l’oportunitat de conèixer Maria Candel, filla de l’escriptor i marmessora, amb el seu germà, del llegat literari del seu pare. Va venir a la Unitat d’Estudis Biogràfics per dir-me que entre els molts papers trobats hi havia un diari mantingut —amb interrupcions (d’anys en alguna ocasió)—, des de gener de 1944 fins poc abans de morir, el novembre de 2007. En dies successius la Maria va portar els primers quaderns, fins a 1977, quedant per a una futura etapa la resta de volums, a hores d’ara encara pendents de lectura i transcripció. Són 15 llibretes, la majoria d’espiral, escrites amb lletra menuda, clara i ajustada, que inclouen retalls de premsa, dibuixos senzills, anotacions sobre el preu de les coses, acudits polítics, relats de viatges, preocupacions literàries i, sobretot, el meravellós lliscament del viure d’un home íntegre en lluita contra el franquisme, contra les desigualtats socials i contra la misèria i la ignorància dels pobres.

La història d’Espanya, de Catalunya, amb tots els seus conflictes culturals i morals, viscuda i sentida des d’un racó pobre i promiscu de Barcelona, discorre per les pàgines d’aquest diari en un estil que, per la seva veritat, no podria deixar ningú indiferent, cas de llegir-lo. ¿De quants diaris d’aquella època es disposen escrits amb el coratge i la bonhomia amb què ho fa Candel? Gairebé cap, excepte, potser, el de Luis Felipe Vivanco. La seva preocupació per deixar un testimoni d’ell mateix en relació amb el món que va viure i del qual se sentia profundament insatisfet és més que encomiable. És per això que el diari cavalca, indecís, entre el pensament d’una lectura pòstuma i el desig de preservar la intimitat de les notes.

 

La primera anotació, als 18 anys, és per escriure que la seva mare ha mort. Sembla no donar crèdit a l’experiència d’haver-la perdut bruscament, després de tan sols cinc dies de malaltia, i el diari li serveix d’alleujament, però també per fixar els fets amb el màxim detall, una constant d’escriptura a partir d’aleshores. Tot el que no s’escriu s’oblida, i és evident que Candel no vol oblidar com han passat les coses, els fets. El diari fa un salt de mesos. Una petita anotació al marge diu: “Arranqué páginas. Hoy me arrepiento de ello” (9/10/1964).

En aquella època el futur escriptor, àvid per trobar-se amb el seu destí, vivia a les Cases Barates, a la muntanya de Montjuïc, complia el servei militar a la caserna de Numància, era creient i sagristà de la parròquia i resava perquè la seva germana, malalta de tuberculosi, es restablís. Però l’estimada germana no faria sinó empitjorar i a ell, a la infermeria de la caserna, li van diagnosticar el mateix mal després de setmanes de tos i febre. Quan el pare va a visitar-lo a l’Hospital Militar i el veu, malalt i desmillorat, s’ensorra. La seva filla acaba de morir i és possible que també perdi el Paco. Les anotacions són ombrívoles, la pressió moral exercida sobre la joventut d’aleshores arriba a l’extrem d’haver de sol·licitar permís al capellà castrense per poder llegir una novel·la tan benintencionada com El metal de los muertos, de Concha Espina. El seu estat de salut no millora: “Esta vida tan dura y difícil me crispa los nervios. ¡Si al menos fuesen sacrificios dirigidos a cierto ideal, valdría la pena hacerlos! Pero pensar que a costa nuestra viven esos granujas, chulos, sinvergüenzas de militares, esos parásitos de la humanidad(7/10/1946).

En tot cas, el destí de Candel estira del seu cos malalt. L’escriptura del diari s’allunya de la foscor i el dramatisme del primer quadern per esdevenir una peça imprescindible de la seva recerca personal: “Pertenezco a una generación fracasada, de los que aspiran a algo y van a quedarse a mitad de camino. El tiempo más precioso lo he perdido ya [té 23 anys]. La mili y la enfermedad me robaron parte de este precioso tiempo y los falsos conceptos de mis educadores me han quitado el resto”. A Candel li sembla que ja és tard per aprendre un ofici, però llavors, què podia fer amb la seva vida? On hi ha una possibilitat de créixer i desenvolupar-se com a ésser humà? L’oportunitat l’hi brindaria un home extraordinari en molts sentits, l’editor Josep Janés. Tots dos compartirien experiències del tot inesperades.

Es portaven 12 anys, i l’editor el tractava de vostè i el solia anomenar “jove” i no Paco. Però això no importava en absolut. Per a Candel era el seu editor, l’home que va fer possible que la seva vocació literària deixés de ser un somni íntim alimentat per un autodidacte. Janés li publicaria la seva primera novel·la, Hay una juventud que aguarda, i després la segona i decisiva en la seva trajectòria: Donde la ciudad cambia su nombre, escrita al llarg de quatre anys en què l’autor va estar recollint les històries del barri miserable on vivia.

Poques vegades un llibre ha creat tant d’enrenou com aquell, si bé a penes s’ha estudiat. Ara, qualsevol editor estaria encantat amb una situació similar, però Janés, i sobretot Candel, van quedar desbordats per la terrible reacció sorgida al barri de l’escriptor, a mesura que els veïns s’anaven identificant amb els personatges del llibre i comprenien que les seves rareses, insuficiències i intimitats havien passat al domini públic.

A les dues setmanes de publicar-se es començaren a formar rotllanes als carrers de les Cases Barates. S’hi comentava l’aparició d’un llibre “molt estrany”. Candel havia regalat un exemplar a dos companys seus —un corredor de pèl anomenat Enrique Martínez, i Francisco Invernón, més conegut com Paquito el Bienhecho—, als quals havia dedicat la novel·la. Els dos amics el van visitar al cap de pocs dies amb una navalla a la butxaca i li van dir que “allò” no podia quedar així. Va començar a córrer la veu que tot el barri sortia al llibre. Les primeres represàlies van anar contra l’Enrique, al qual els veïns acusaven d’haver contat les històries “al Candel”. Una nit, l’Enrique i la seva família eren al llit quan van sentir tot de veus i crits. La gent s’havia concentrat davant la seva porta i van començar a trucar. Allà hi havia el Michurella, el Bota, el Gallardo, Tiara, Celles, Gata, Carrasco, el Perchas, Marcelino…

La primera a sortir va ser la seva dona, amb un nadó als braços. La van colpejar al cap i la dona va començar a cridar, creient que la sang que veia era del nen. Va sortir l’Enrique i els cops li van ploure com bales: 18 punts al cap i una cella partida. A Candel no li arribava la camisa al coll i va decidir demanar ajuda al seu editor. Es va presentar l’endemà a l’editorial d’en Janés a primera hora. I els dos homes van sortir a la recerca de Tomás Salvador —escriptor, però també inspector de policia— perquè els aconsellés. Però abans va caldre fer el recorregut habitual pels bancs —lletres, venciments que asfixiaven l’editor…—, per a desesperació de Candel, que temia per la seva família. Tomàs Salvador s’ho va prendre de broma: “Llevo escritos ocho libros y nunca he tenido tanta suerte. Esto es lo mejor que te podía pasar, hombre. Eso es publicidad”.

Un cop acabades les gestions, es van dirigir tots a la comissaria de Casa Antúnez amb el Peugeot de Janés, conduït pel xofer, Miguel Miguza. El comissari, que també havia llegit el llibre, volia demanar reforços a la Guàrdia Civil perquè l’ambient al barri no podia ser més tens; tot i que, en el fons, pensava que aquell jove havia de rebre alguna mena de càstig —perquè la policia tampoc sortia ben parada a la novel·la. Entre tots van acordar que Janés parlaria amb els “personatges del llibre” per calmar els ànims. Tot just va tenir temps de prometre, entre d’altres coses, una biblioteca per al barri, abans que hagués d’abandonar precipitadament el seu improvisat lloc d’orador sobre una caixa de fusta.

Janés va ser recollit per una furgoneta conduïda per Tomás Salvador, amb tot el veïnat perseguint-los. A tot això, un empetitit Candel recorda als escrits que es trobava a la comissaria prop de la desesperació. No comptava sortir-ne amb vida. La fascinant peripècia d’uns personatges a la recerca del seu autor (per donar-li el que mereixia) continuaria, i l’optimista editor no desistiria en el seu paper d’intermediari, proposant fins i tot un acte de conciliació amb els veïns que, novament, acabà malament. El governador civil va posar-hi el seu gra de sorra prohibint el llibre…

La història, recollida en el seu diari, li serviria després per escriure ¡Dios, la que se armó! (Marte, 1964). Aleshores tornarien les mateixes angúnies: “He tenido mucho miedo. Lo tengo aún. Y mucho miedo a que volviera a repetirse el escándalo. He rehusado entrevistas en la radio y he esquivado el hueso todo lo que he podido” (7/1/1965). Fins al punt d’una crisi amb relació a la literatura: “Estos días estoy en casa solo. Sigo muy preocupado con lo del libro. Desearía no tener que escribir más. Solo vegetar. Vivir en un pueblo con poca gente y, sobre todo, no saber nada de nadie. No quiero escribir más. Por lo menos esta noche y este diario de la mierda”.

Però 1964 havia estat també l’any d’Els altres catalans, un assaig fonamental, les repercussions del qual ocupen un gran espai en el seu diari, utilitzant una contrasenya (O.C.) per poder identificar les entrades més endavant, en futurs llibres. En tot cas, l’escriptura de Candel es polititza cada cop més, a mesura que els compromisos professionals i la popularitat adquirida el posen en contacte amb grups i persones que el demanen, el conviden, li proposen signatures. L’hostilitat profunda cap al règim de Franco i a la figura fantasmal —opressiva i ridícula alhora— del dictador es manté: “Empiezo una nueva libreta de este diario que no dejaré de escribir hasta que la muerte u otra trágica circunstancia me obligue a ello. La libreta es gruesa, la he comprado hoy. Al decir que es gruesa me refiero que hay tela para rato. A ver si cuando la acabe continúa Franco en el poder, o no” (9/1/1966).

La Caputxinada marca un punt d’inflexió en el moviment antifranquista. “Yo estuve por allí cerca. Había mucha caballería y jeeps frente al nuevo local de EDASA [sic], o como se llame esa escuela de los jesuitas donde se estudia la carrera de futuro jefe de empresa” (11/3/1966). Candel, que no arribà a entrar-hi, veu com s’enduen els detinguts —Salvador Espriu, malalt, surt embolicat amb una manta—, i participa en les successives manifestacions de suport als presos. Cinc dies després els alliberen: “Soltaron a todos los detenidos. En The Times apareció la noticia Tàpies, prisionero de la Dictadura franquista. Tàpies y otros muchos, pero los otros eran calderilla para el periódico. De Madrid llamaron a la Jefatura de Barcelona, abroncando por tener a la vedettede la pintura abstracta detenido (…). ‘Señor Tàpies, si quiere rompemos su declaración. Usted no ha estado aquí’, le dicen. Tàpies, a la altura de las circunstancias, se opuso rotundamente. ¿Por qué iban a romper su declaración? ¿Acaso no había estado en el convento de los Capuchinos como todos los demás?”.

L’atemptat de Carrero Blanco —el primer dia del procés 1001 contra els dirigents de les Comissions Obreres—, a Candel li sembla impossible i no dóna crèdit al que sent: “Regreso a casa hacia la una. Al entrar el portero, un hombre mayor, muy tosco, me para misteriosamente y me dice: ‘Señor Candel, Madrid está explotando hoy’. Claro, le dije, que hoy con el proceso, Madrid debe andar muy revuelto. ‘¡Como que es una explosión!’, me respondió. Yo seguía en un tono ambiguo, pero él insistía: ‘¡Han matado a Carrero Blanco!’” (20/12/1973). S’esperarà fins al migdia per escoltar les notícies i comprendre que el porter tenia raó. Les raneres del règim són llargues i minuciosament referenciades per Candel. Amb el mateix detall que les reflexions personals o familiars, recull la preocupació per la decadència física que tant el va trasbalsar amb el seu pare: “Yo tengo conciencia de ser. Soy yo, pero el yo es solo un término. Soy Francisco Candel, aunque esto sea más invención todavía. Pero, en fin, soy una conciencia pensante que está en mí y no en los otros, los demás, mis semejantes. Al morir, esta fuerza consciente que me anima desaparecerá y esa habrá sido mi aportación a la gran aventura de la vida” (4/6/1972).

Les referències al perquè escriu un diari amb tanta assiduïtat, per cansat que estigui, són freqüents, de vegades vinculades a sentiments íntims. El seu matrimoni passa per episodis de crisi: “Esta noche he dormido aquí, en el estudio. Las cosas con Maruja andan muy borrascosas. Es curioso que de estas cuestiones apenas hablo en este diario, cuando aquí hay un portentoso estudio de un alma atormentada y, al mismo tiempo, la fortaleza de un carácter que exige la atención de todos. Hay unos formidables apuntes novelescos. Pero, claro, tampoco cuento otras cosas. ¿Para qué escribo entonces yo este diario? Siempre quiero creer que para mi ayuda literaria y para poder rememorarla, en los finales de mi vida. Aunque en verdad sé que eso no lo haré, pues la muerte, la dama negra que visitó a Proust, vendrá antes de que esté dispuesto”.

Candel ho escriu el març de 1975, quan està a punt de fer 50 anys i la dictadura continua. Els llibres i les col·laboracions de l’escriptor es multipliquen i li provoquen una sensació de vertigen esgotadora. “Todo el mundo dice que estamos en la recta final; que esto se acaba. Hay un odio sibilino hacia la policía y la conciencia de que es vulnerable”. “¿Está muerto Franco o está vivo?”, es pregunta el 22 d’octubre davant la notícia de la seva mort divulgada per la televisió americana. Al llarg dels dies i les setmanes que segueixen, els comentaris i els rumors s’acumulen fins que el 20 de novembre la seva anotació ocupa el faldó del quadern, en majúscules: “Franco ha muerto”.

La vida política espanyola fa aleshores un gir radical. El diari no dóna l’abast per recollir la intensitat dels esdeveniments que se succeeixen. Candel, per exemple, s’ha acostumat a reflectir amb tot detall el que passa en les seves conferències i intervencions, però passen moltes coses que el pertorben: “No escribo a gusto. Ando desasosegado, nervioso, cansado, sin centrarme, queriendo estar en otra parte, escribir otras cosas, yo que sé. Llegas al final de tu vida y ves que nada sirve de nada, que lo importante debe ser aquello que desconocemos y no buscamos. Yo solo quería anotar que una enorme nube color gris plomo, con los bordes dorados y brillantes, está tapando el sol” (22/3/1976). El llibre que no escriu a gust és Hemos sido traicionados(Plaza & Janés, 1982), on expressarà subtilment una certa sensació de derrota.

La deliciosa visita a Josep Pla, al mas de Llofriu, li proporciona un moment de respir. Quan el pintor i estudiós planià Josep Martinell ho va proposar a Pla, a petició de Candel, l’empordanès li preguntà: “Aquell que és un xarnego?”. En tot cas, va donar mostres que li semblava bé. La visita va ser franca. Es van reunir al voltant de la gran xemeneia del mas, després de sopar. A la conversa, amb el cafè i el conyac, els dos homes es van reconèixer en una poètica del detall compartida, més enllà dels comentaris de Pla contra l’esquerra i el comunisme —Candel era simpatitzant del PSUC—: “Vostè és un bon escriptor perquè és observador; els intel·lectuals són una merda”.

L’última anotació de la llibreta que conclou l’1 de gener de 1977 reflecteix el final d’una història —“Lo que nunca llegaba, llegó. Franco fue enterrado en esta libreta”—, però també d’una manera d’entendre el diari. La llibertat ja no farà necessària la constant vigilància dels fets que la dictadura no deia (ara es poden llegir als diaris); a canvi, el paisatge polític s’ha tornat apassionant.

 

Anna Caballé, Quadren, El País, 20/02/2014

 

 

 

 

 

One Response to "Anna Caballé. El Quadern. L’altre Paco Candel"

  1. Gemma Pujals   21 de febrer de 2014 at 0:43

    Anna:
    M’ha commogut el teu relat extret dels diaris íntims de Paco Candel. Cal no perdre la memòria. Gràcies.

You must be logged in to post a comment Login