Josep Fontana: Fronteres difícils i perilloses

 

Josep Fontana: Fronteres

 

Parlem cada dia de globalització i d’un món que s’està unificant. Però la realitat és que cada any que passa hi ha més fronteres. Les fronteres, de fet, són una invenció moderna, com els passaports; però s’han mantingut prou fluïdes i flexibles fins fa pocs anys. Ara, les noves fronteres, amb murs i armes que les defensen –com la d’Israel, la que separa els Estats Units i Mèxic, o la de Melilla– són molt més agressives i d’un caràcter nou: són fronteres destinades a separar els pobres dels rics.

Hi ha, sobre tot, dues grans fronteres d’aquesta mena, que engloben tota una sèrie de punts de defensa armada: la frontera dels Estats Units, que és d’abast mundial, i la de la Mediterrània, destinada a evitar l’avenç de l’Àfrica pobra sobre Europa.

En el cas dels Estats Units la frontera és flexible i s’estén per tot el món: “El territori dels Estats Units és el planeta”, deia un informe oficial. Els mètodes que abans s’utilitzaven per vigilar els submarins soviètics es fan servir ara per controlar els petits vaixells de pesca dels americans del sud que carreguen també immigrants indocumentats. El sistema es complementa, a més, amb acords amb els països d’Amèrica Central per tal que els ajudin a aturar el flux dels immigrants, retenint-los a les presons o en camps d’internament, amb suport financer nord-americà. En algun cas ajuden directament a organitzar les barreres dels altres; per exemple, fortificant la frontera entre Haití i la República Dominicana, i preparant les patrulles armades que la defensen.

En el cas d’Europa la frontera que la defensa del sud no és tant el mar, que resulta molt permeable, sinó que es basa en els acords amb els governs del nord d’Àfrica per aconseguir que siguin ells els que aturin la riuada dels immigrants de l’Àfrica negra, a canvi d’un pagament adequat. Aquest sistema ha estat funcionant amb una certa eficàcia fins fa uns anys, en què l’anomenada “primavera àrab” va enderrocar governs que feien amb molta eficàcia aquest servei, com el de Gaddafi a Líbia, de manera que han deixat forats per on travessen els desesperats que fugen de la fam i que donen al món evidències com les de Lampedusa.

El problema és que, contra el que es deia habitualment, quan es preveia que la natalitat minvaria a l’Àfrica negra, les noves estimacions de les Nacions Unides apunten a què augmentarà molt més del que s’havia previst: la d’Àfrica en el seu conjunt passarà en el transcurs d’aquest segle dels mil milions actuals a tres mil sis-cents milions (la població de Malawi, per exemple, es calcula que passarà de 15 a 129 milions). Qualsevol previsió de futur ha de tenir en compte que aquests veïns nostres, que ja ens estan trucant a les portes, tindran molts més motius per fer-ho així que se’ls acabin els aliments i els escassegi l’aigua que s’està utilitzant per regar les terres concedides a governs i empreses estrangers per produir aliments que es consumeixen fora del continent: és el que s’anomena “landgrabbing”, que està prenent unes grans dimensions.

Els països del centre i nord d’Europa, i molt en especial Alemanya, s’han desentès per complet del problema de les migracions, i ens deixen als del sud la feina de protegir-los, creant una segona barrera, un cop s’ha vist que la frontera dels països del nord d’Àfrica no és suficient per parar la invasió. El 2 de desembre de l’any passat es va posar en marxa el sistema Eurosur de vigilància, que inclou Espanya i altres 17 països (entre els quals, sorprenentment, Lituània i Polònia!) per vigilar conjuntament les fronteres i impedir que passin els immigrants del sud, evitant, si és possible, que es produeixin incidents com el de Lampedusa, que posen en evidència la misèria inhumana de la política europea.

Una de les noves formes d’impedir aquestes catàstrofes és evitar com sigui que els immigrants arribin a aigües territorials europees. Un dels ministres de l’actual govern grec va proposar que es posessin barreres de mines per fer la feina. No s’ha arribat encara a tant, però s’està posant en pràctica el mètode, prohibit fins ara, d’empènyer els immigrants fora de les aigües territorials, perquè en tot cas morin fora d’elles. Un d’aquests episodis va passar fa poc en aigües de l’illa de Farmakonisi, prop de Turquia, en què un vaixell de vigilància grec va empènyer cap a les aigües turques una embarcació que duia immigrants d’Afganistan i de Síria, fins a fer-la bolcar. Els nàufrags van ser abandonats, amb el resultat de nou nens i tres dones ofegats.

Vivim en un món globalitzat i sense fronteres? Bé, alguns hi viuen. Per a la majoria les fronteres són cada vegada més difícils de travessar i més perilloses.

Josep Fontana, La Lamentable, 06/02/2014

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login