Jaume Trilla: Una sentència absurda

Jaume Trilla: Una sentència absurda

La immersió lingüística en català, amb resultats que semblaven gairebé quimèrics, segueix sent necessària

 

En una situació com l’actual, en què el nostre sistema educatiu no passa precisament els seus millors moments (retallades, resultats dels informes Pisa…), no deixa de resultar sorprenent que alguns semblin entestats a desmantellar un dels seus aspectes més exitosos: la immersió lingüística en català a les escoles.

Fa només unes dècades, la majoria dels ciutadans de Catalunya entenien el català, però el parlaven bastants menys; i encara eren menys els que sabien escriure’l: fins i tot una part notable dels catalanoparlants de tota la vida tenien serioses dificultats per comunicar-se per escrit en la seva pròpia llengua. Ara, no obstant, la gran majoria dels que han viscut la seva infància i adolescència a Catalunya en aquestes últimes dècades ja poden parlar i escriure amb tota normalitat tant en català com en espanyol. Haver aconseguit que molts joves de famílies immigrants, procedents de contextos culturals no només molt diferents del nostre sinó també heterogenis entre si, puguin ara utilitzar amb naturalitat tant la llengua catalana com la castellana constitueix un èxit indubtable.

Un èxit que, com dèiem, s’ha d’atribuir principalment a l’escola. S’acostuma a al.ludir als mitjans de comunicació en català, i evidentment que també han contribuït a la normalització, però el mèrit més gran és l’aprenentatge de l’ús actiu del català correspon als centres educatius. Coma receptors de mitjans de comunicació s’aprèn a entendre una llengua, però molt menys a parlar-la i a escriure-la. És a l’escola on tots han hagut d’utilitzar quotidianament el català i per això han après a usar-lo sense grans problemes.

No deixa de resultar significatiu que els conflictes reals generats per la immersió hagin estat molt menys freqüents i agres a l’interior de les mateixes escoles que en altres àmbits (tribunals, partits, fòrums mediàtics, …). I això en bona mesura perquè la immersió, a la pràctica, s’ha estat aplicant amb bastant bon criteri pedagògic, sentit comú i respecte exquisit a les llengües i cultures d’origen de l’alumnat.

És, doncs, una llàstima que un fet que fina ara ha funcionat la mar de bé alguns pretenguin desbaratar-lo mitjançant noves lleis clamorosament retrògrades (LOMCE) i sentències judicials pedagògicament bastant absurdes. Com la recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que estableix que la Generalitat i les direccions dels centres han de garantir que els alumnes amb famílies que ho demanin –i de rebot tots els seus condeixebles- rebin el 25% de les seves classes en castellà: ¿Per què el 25% i no el 47% o el 19%? ¿Posaran inspectors per cronometrar l’ús a classe  de cada idioma? ¿El percentatge afecta la llengua que faci servir el professorat o també la que parlin els nois i les noies durant la classe? ¿Els alumnes que no facin servir en cada moment la llengua deguda hauran de ser corregits i oportunament sancionats? ¿I si la majoria de les famílies d’una classe ja els sembla bé el funcionament actual, per què a partir d’ara hauran d’adaptar-se al designi d’una minoria?

És evident que en aquesta mena d’assumptes l’aspecte pedagògic sempre apareix barrejat amb l’ideològic. Que darrere de cada opció politicoeducativa hi hagi motivacions ideològiques és inevitable i perfectament legítim. S’ha de desconfiar de plantejaments educatius tecnocràtics que pretenen ser asèptics, perquè són aquests els que fraudulentament emmascaren la ideologia real que hi subjau. Menys desitjable, però també previsible, és que les decisions judicials sobre aquests temes estiguin imbuïdes de determinades decantacions polítiques. El que resulta molt menys comprensible és que hi hagi qui, per pura ideologia, estigui disposat a posar en perill l’adquisició per part dels seus fills d’un bé tan valuós com és una llengua, tant si és la catalana com la castellana.

En aquests moments s’ha de defensar decididament la immersió tal com s’ha aplicat fins ara: en la pràctica ha funcionat la mar de bé i ha produït resultats positius que abans semblaven gairebé quimèrics. Amb tot, la immersió segueix sent necessària, ja que la normalització no s’ha acabat: en alguns àmbits significatius el català segueix en situació pecària. Però en el cas que la independència de Catalunya s’arribés a produir i hi hagués intents reals de marginar la llengua espanyola, sumaria la meva veu a les que bel.ligerantment s’hi oposessin. Catalunya, independent o no, no hauria de renunciar mai a l’enorme capital cultural i comunicatiu que suposa el domini de la llengua espanyola per part de tota la seva ciutadania.

Jaume Trilla, El Periódico, 05(02/2014

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login