Germà Bel: El part de les muntanyes

Germà Bel: El part de les muntanyes

 

Montoro va anunciar que s’havien acabat les balances fiscals (els nens dolents en fan mal ús!) i es va vantar que a Girona es presentaria el nou mètode encarregat pel Govern espanyol: els Comptes Públics Territorialitzats (CPT). A Espanya també s’inventa… quan al Govern central no li sembla bé el mètode estandarditzat a nivell internacional per balances fiscals, que es fa servir a Austràlia, Bèlgica, Canadà, EUA, i també a Espanya.

S’ha presentat el nou mètode, i després de tant soroll el part de les muntanyes ha parit un ratolí. Agafeu el que necessiteu per fer una balança fiscal; llenceu a la paperera el impostos pagats territorialment, perquè els impostos “els paguen els individus” (com és sabut, molts els paguen de fet a la lluna). Barregeu l’activitat pressupostària de totes les administracions fins que ben bé no se sàpiga què fa qui i qui paga què. Carregueu a tots els ciutadans el benefici de la despesa centralitzada de l’Estat a Madrid. Així, ens diuen (perquè encara no es pot llegir en paper), es mesura l’impacte dels serveis en el benestar dels ciutadans. I el resultat serà… segurament el que volen.

En inventar una nova metodologia, els CTP fan un salt mortal, i sense xarxa. Per obtenir els resultats que volen adopten criteris incoherents amb el seu propi objectiu teòric. Primer, obvien que el servei real rebut depèn de la capacitat de compra dels recursos a cada territori: segons la Funcas, el 2010 el cost de la vida a Barcelona era el 30% més alt que a Conca o Badajoz. Per tant, si els euros assignats a un servei per persona fossin els mateixos, el servei real que rebrien a Conca o Badajoz seria molt més gran. Perquè els recursos que reben aquestes dues províncies no són els mateixos; de fet, són molts més. La manca d’equitat és brutal. No corregir això és imperdonable si es pretén, precisament, avaluar l’equitat de serveis.

Segon, tracten de manera irreal l’impacte de la despesa central. Recordeu el cas del Museu del Prado. Si un és molt nacionalista, pot creure que tots rebem el mateix servei del Museu, perquè és nacional, encara que molts perifèrics no es puguin pagar el cost del bitllet i l’hotel per visitar-lo. Però, en la vida real, els empleats del Prado gasten i tributen a Madrid, i allà consumeixen els visitants del Museu, cosa que genera l’impacte econòmic consegüent. Però els CTP suposen que si el Museu es trasllada de Madrid a -posem-hi- València no canvia res.

Quan s’inventen coses per escapar-se dels estàndards internacionals es pot fer i aconseguir el que es vulgui. Començant per l’ús reservat d’informació de la qual som propietaris tots els ciutadans, i acabant amb trampes al solitari. Però el joc està a la vista de tothom, com va deixar clar la incontinència verbal del senyor ministre: el que es calculava no m’interessa, calculo el que m’interessa i com m’interessa… i aquí tenim el ratolí. Crec que no han captat que el debat a Catalunya no és sobre 1.000 milions més o menys. És sobre deixar de ser tractats com a súbdits i passar a ser ciutadans.

Germà Bel, La Vanguàrdia, 01/02/2014

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login