Pere Oriol Costa: El viratge de la burgesia catalana

Pere Oriol Costa: El viratge de la burgesia catalana

 

El llarg cicle de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya va coincidir amb dos períodes ben diferents pel que fa a l’entorn europeu. Els primers deu anys encara sota la influència del Pacte de Ialta, la immobilitat de les fronteres en el Vell Continent va ser quasi absoluta. El panorama va canviar de forma notòria en la dècada dels noranta. El mateix 1990 Lituània es va declarar independent de l’URSS, seguida d’Ucraïna el 1991 i immediatament d’Estònia i Letònia.

El canvi de fronteres també va sacsejar l’antiga Iugoslàvia d’una manera que pocs anys abans semblava molt improbable. El 1991 Eslovènia es declara independent amb el suport d’Alemanya, i el 1995, en acabar la Guerra de Bòsnia, la federació creada pel mariscal Tito s’havia transformat en quatre estats nacionals independents: l’esmentada Eslovènia, Croàcia, Sèrbia i Bòsnia.

La ruptura de l’estatus imposat per Ialta va tenir un notable impacte a Catalunya. Aquí es va generar un debat de baixa intensitat però durador sobre si era un bon moment perquè el president Pujol presentés la candidatura de Catalunya a la independència emparat en aquell període de canvis i transformacions a Europa.

Un dels arguments que més va pesar llavors va ser la sensació compartida per la majoria dels que van intervenir en el debat que si es feia un moviment cap a la independència la burgesia catalana no seguiria, tot i estar formada en bona part per votants de CiU. I s’afegia que això Pujol ho tenia ben calculat.

La qüestió torna a estar d’actualitat. En el conflicte que actualment afecta les relacions entre Catalunya i Espanya pel dret a decidir es detecta de manera clara l’intent de Madrid d’aconseguir un decantament de la burgesia catalana més dinàmica cap a les tesis centralistes. Els posicionaments dels líders empresarials i de les institucions que els representen es fomenten i s’analitzen amb lupa per projectar cap al futur quin serà el seu comportament a mesura que l’actual situació es vagi definint. L’últim episodi l’ha protagonitzat el president de la CEOE, el català Joan Rosell, en afirmar que els empresaris catalans estan virant cap al sobiranisme. I és normal que sigui així. Estem al 2014. Si comparem l’actual situació amb l’època del president Pujol, cal reconèixer que han aparegut nous factors d’un pes indubtable que han contribuït a modificar la relació de la burgesia catalana amb l’Estat.

Vull assenyalar en primer lloc la disminució del pes dels mercats espanyols en el conjunt de les vendes de productes catalans, i l’augment creixent de les exportacions dels nostres productes i serveis a altres països, cosa que fa que la producció catalana estigui deixant de ser captiva com ho era anys enrere.

Una altra transformació de la classe dirigent catalana respecte a Espanya es pot veure en la pèrdua de pes del que havia estat el lobi monàrquic a Catalunya. Les causes caldria estudiar-les més a fons però el fet és que els noms significatius que avui associem a aquest grup es compten amb els dits d’una mà.

Tornant al vessant econòmic, cal dir que els governs del PP van tenir una gran oportunitat de vincular catalans als interessos centralistes amb les grans privatitzacions que l’impuls neoliberal va permetre fer als governs d’Aznar, i que van provocar l’emergència d’una nova classe dirigent. Però en aquest repartiment del pastís privatitzador no hi apareixen ni catalans ni bascos, a diferència fins i tot del que va fer el franquisme al final de la Guerra Civil, quan va dissoldre l’ordre republicà i va repartir beneficis i prebendes a un determinat grup de catalans. En el cas de les privatitzacions d’Aznar, els beneficiaris van començar pels companys de pupitre i es van circumscriure a gent de l’àrea metropolitana de Madrid.

Hi ha més factors que també cal tenir en compte: la despersonalització de les empreses, sobretot les multinacionals, i l’emergència d’una nova generació d’empresaris que ja han estat educats en l’escola catalana, a molts dels quals no els és aliena aquesta desconnexió emocional amb Espanya últimament tan citada. A aquesta llista només hi afegeixo la decadència d’una marca España envoltada de crisis econòmiques, d’escàndols de corrupció als més alts nivells i immersa en una revolució neoconservadora que vol alterar realitats assumides majoritàriament per la nostra societat.

La força d’aquest canvi obre noves incògnites sobre quin serà el paper de la burgesia més activa quan en els propers mesos els esdeveniments es vagin precipitant. Però sembla clar que no hi ha, ni hi haurà, ni de bon tros, una unanimitat en contra del decantament de Catalunya cap a una via sobiranista.

Només cal seguir de prop els diversos posicionaments, declaracions, accions i silencis que s’estan produint per preveure que no serà així.

Pere Oriol Costa, Ara, 10/01/2014

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login