Carles Ferreira: Volem tornar a Europa

Carles Ferreira: Volem tornar a Europa

 

El dramaturg -i futur president- Václav Havel parlava de “tornar a Europa” quan la seva Txecoslovàquia es trobava sota el jou del comunisme. Essent, abans del cop de 1948, un dels països més avançats de la zona; l’arribada del bolxevisme comportà una regressió democràtica i econòmica que vingué acompanyada, a més, d’un aïllament del país en relació a l’Europa occidental i a la resta de democràcies modernes.

El drama era no només la voluntat del règim, hermètic, de situar-se a l’altra banda del teló d’acer; sinó -com escrivia l’exiliat Milán Kundera- l’actitud dels ciutadans i dels Estats que es trobaven a l’oest, que prenien l’Europa central com una zona governada per dictadures estrangeres, quasi asiàtiques. El comunisme, així ho il·lustra genialment l’historiador Tony Judt, era el mirall fosc que la història posava davant d’occident. D’aquí la importància que per a Havel tenia abandonar la distòpia stalinista i “tornar a Europa”; símbol llavors de pau, de llibertat, de prosperitat.

Els països mediterranis també sabem què és fer d’Europa utopia i, un xic abans que els nostres veins de l’Est, vam ingressar en el selecte club dels Estats del continent. Després d’alliberar-nos, és clar, dels nostres respectius miralls foscos. A casa nostra, quaranta anys de franquisme (1939-1975) ens empobriren col·lectivament des d’un punt de vista democràtic, social i cultural. Portugal seguí un patró similar, amb la dictadura de Salazar (1939-1974). Pel que fa a la resta de PIIGS -deixant, per qüestions geogràfiques, a Irlanda de banda-, Grècia tingué la seva ració d’autocràcia amb tocs feixistitzants durant l’anomenada dictadura dels coronels (1967-1974) i potser Itàlia és l’única excepció en aquest sentit, malgrat que la democràcia que s’instaurà després de la segona guerra mundial i la caiguda de Mussolini no sigui el millor exemple a seguir.

En qualsevol cas, la democratització tardana dels països del sud i les implicacions que d’aquesta se’n deriven -tant pel que fa a la nova arquitectura institucional com també, per exemple, als fonaments dels seus règims de benestar- allunyaren els nostres Estats meridionals del cor d’Europa, sumat això al fet d’haver ingressat a la Comunitat Europea un cop aquesta feia ja anys que estava dempeus -de nou, amb l’excepció italiana, que ingressà el 1958-.

Atenent-nos als antecedents històrics, no és casual que encara veiem Europa com a quelcom aliè, i que parlem dels nostres conciutadans comunitaris com a “ells, els europeus”, com si nosaltres fóssim africans -disculpeu l’ironia-. Amb això, quan fins ara des del sud del continent parlàvem “d’Europa” ho fèiem amb una devoció quasi bé dogmàtica. Tot el que venia del nord era positiu: les subvencions a l’agricultura, els fons de cohesió, els de desenvolupament regional, les influències culturals o els models econòmics i socials dels nostres millors veïns. Europa era sinònim de progrés.

Ara, però, la nostra concepció col·lectiva ha canviat notablement. El somni europeu que acaronàrem uns anys enrere s’ha convertit, per a molts, en un malson. La divisió en el sí del continent ja no és d’Oest a Est, separats pel teló d’acer; sinó de Nord a Sud, aïllats per una mena de tallafocs anti-deute que uns poders polítics i econòmics que no identifiquem del tot ens han imposat en forma de rescats dolorosos i d’austeritat asfixiant.

Europa, o més concretament la Unió, és vista avui com un conglomerat d’institucions indesxifrables, de despatxos llunyans i inaccessibles i de buròcrates freds i sense cara que ens diuen què hem i què no hem de fer. Si ja mai ens havíem sentit del tot partícips d’Europa, ara ens en sentim pràcticament expulsats, permanentment castigats pels primers de la classe per haver-nos portat malament -a través d’un relat de la crisi, embastat per Alemanya, parcial i enganyós-.

La dura realitat, però, és que segurament és més costós sortir d’Europa que seguir-hi. Tot i així, crec que no hem de resignar-nos ni donar per perdut el vell somni de l’Europa dels pobles, social, pròspera i dipositària dels valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que molts compartim. És per això que els europeistes del sud hem de dir ben alt que necessitem una altra Europa i que en cap cas volem convertir-nos en una mena de colònia post-democràtica gestionada per tecnòcrates manats des de Brusel·les. Volem formar part activa de l’Europa que ha de venir, ben diferent de l’actual. Volem tornar a Europa.

Carles Ferreira, Boc de Carles Ferreira, 27/12/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login