Marina Geli: El PSC, baula del pacte a Catalunya

Marina Geli: El PSC, baula del pacte a Catalunya

 

Tal com diu l’economista i president del Cercle d’Economia, Antón Costas, Espanya és avui un Estat sense contracte social, en tots els àmbits: econòmic, social, territorial, polític. Catalunya també, però el conflicte polític amb Espanya aplega, invisibilitza o redueix la resta.

Si no afrontem un model d’economia productiva inclusiu, consolidarem una fractura generacional, de classe, de gènere i una classe mitjana feble.

Si no cimentem i reformem els serveis públics essencials, les desigualtats seran la base social.

Si no regenerem la democràcia, els populismes i els lobbies governaran.

Cal a Catalunya tenir consciència de present i de futur, i de la múltiple transició: social, nacional i política.

La desafecció i els desacords entre Espanya i Catalunya s’han anat coent a foc lent fins que el vas va vessar després de la sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut Autonomia, últim intent d’encaix ordinari. A partir del 2010: dura crítica d’una part important de la societat catalana i davant la no-resposta a la creixent reafirmació nacional (per convenciment o per defecte) expressades a les multitudinàries diades el 2011 i el 2012. Convergència passa del “pacte fiscal” a l’“estat propi”, eufemisme en públic de la independència, en dos anys.

La demanda de la consulta o referèndum és el comú del catalanisme polític des del 2012. En els programes de les darreres eleccions autonòmiques CiU, ERC, el PSC, IC-EUiA, i la CUP apostaven per donar vot als catalans per expressar el futur entre Catalunya i Espanya, una demanda afirmada en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, liderat per Joan Rigol, que amplia a la societat civil, el transversalitza, incloent-hi els sindicats CCOO i UGT.

Encara que amb diferències, el pacte polític al Parlament dels set partits, dels cinc grups parlamentaris, avançava. L’acord del dia 12 de desembre sense el PSC per a la proposta de pregunta, data i instrument ha esquerdat el catalanisme polític.

Ara tothom ha de revisar el moment. Els signants de l’acord han de considerar que més que tactisme cal estratègia, i el PSC ha de creure que té un paper de baula, de xarnera, històric. En cap cas ha de renunciar a la seva essència de construcció del catalanisme social, plural, inclusiu, interclassista que ha fet des dels ajuntaments i des dels governs catalanistes i d’esquerres a la Generalitat. Ara és Catalunya, ara és més política que partits.

Més del 70% de la societat catalana vol la consulta i una part substantiva, la independència. L’altra part està esperant proposta federativa o és indiferent, o radicalitza les seves posicions contra el procés.

L’espai socialista és el més divers i, per això, ha de fer de pont entre els independentistes i els que busquen un encaix d’interindependència entre Catalunya i Espanya dins de la Unió Europea; pot prevenir la fractura social i nacional, i desterrar la por de la consulta i del resultat, i convèncer el socialisme espanyol que té una responsabilitat històrica.

Cal adonar-se que el pacte constitucional, almenys a Catalunya, ha caducat, especialment en la darrera època i en una bona part de les generacions nascudes als setanta. Contraposar la reforma federal constitucional i la consulta no serveix ja.

La reforma constitucional esdevé necessària per a Espanya, però, si no inclou una mirada bilateral amb Catalunya, no serà una proposta alternativa a la independència. La situació actual necessita respostes polítiques per ser posteriorment articulades jurídicament. Cal recordar que el retorn del president Tarradellas el 1977 és fruit d’un acord polític amb el President Adolfo Suárez.

El PSC ha d’estar amb claredat en el bloc dels que treballen per habilitar una consulta amb la nostra proposta i després, quan calgui, ser crítics amb els instruments unilaterals. Només si presentem la nostra opció, és creïble la divergència. Per tant, els socialistes han de posar rigor, racionalitat, i mai desertar.

Encara estem en el temps per redreçar el pacte i, per tant, tot hauria de ser més obert:

–Propostes de preguntes: l’acordada recentment, amb dues respostes encadenades en què la Catalunya Estat independent o federat amb Espanya hi tinguin cabuda; la binària, com va proposar Cameron per a Escòcia, –Catalunya, “estat independent, «sí» o «no»”–, o la múltiple, tal com proposava Salmond: “Catalunya, Estat independent, Estat federat o Autonomia.”

–Propostes de data, per donar temps a la legislatura a negociar.

–Propostes d’instruments: múltiples dins la legalitat actual (articles 92 o 150.2 de la Constitució, llei de consultes, etc.), tal com argumenten experts constitucionalistes com ara Rubio Llorente, Carles Viver, Mercè Barceló, Joan Vintró, Xavier Arbós, Pérez Royo, Francesc de Carreras, entre altres, i “pares de la Constitució” com ara Herrero de Miñón i Miquel Roca.

És doncs potser l’hora del PSC i del catalanisme polític. Ambició i responsabilitat no són antagònics, ans al contrari.

El PSC genuí, que defensava el dret a l’autodeterminació quan ningú el reclamava; el PSC que va defensar la delegació de les consultes i referèndums al Parlament i el Congrés per la via de l’article 150.2 i la llei de consultes; el que va liderar el retallat Estatut del 2006; el que va assumir la consulta i una resposta federal asimètrica al programa electoral del 2010 ara ha d’exercir el paper de baula, de xarnera, de frontissa, d’articulació social; si no, es diluirà entre els unionistes del nacionalisme espanyol del PP i Ciutadans. L’espai socialista té vocació de centralitat majoritària i, per ser útil per fer disminuir les desigualtats, ha de ser un dels actors preferents.

Ací a Catalunya, cal tornar a l’esperit del document de Rigol i el PSC, a l’acord dels cinc grups, marcant les diferències. A Catalunya hi ha tres partits a favor clarament de la independència: ERC, Convergència i la CUP, i quatre que encara forcen una proposta bilateral: el PSC, Unió Democràtica, Iniciativa i Esquerra Unida i Alternativa, tot i que a les bases i entre els alcaldes i regidors hi ha diversitat; també al PSC. A l’Assemblea de Municipis per la Independència hi ha 80 ajuntaments amb alcalde socialista, i a CDC, no independentistes.

Potser la història ha reservat al PSC el paper de baula de la societat catalana? Baula per no dissociar entre el dur present i el futur, per cosir la societat entre nacionalistes catalans i espanyols i fer pedagogia de la consulta i del resultat, entre l’esquerra catalana i espanyola i europea; baula entre els fronts, social, nacional i democràtic. Si volem exercir de coprotagonistes, cal obrir portes i finestres i no amagar-se a recés esperant que escampin la tempesta i el fred.

Recordant Jaume Vicens Vives en un paràgraf de Notícia de Catalunya que diu: “A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser. Aquesta voluntat és indefugible, indeformable, impercaçable.” D’aquesta voluntat no és dipositària cap classe ni grup social, sinó que és patrimoni de tot el poble… La nostra tàctica ha de ser sempre la de convèncer per l’exemple i la claredat, la de fer-nos a nosaltres mateixos abans d’arribar al lliurament del missatge.

Marina Geli, El Punt/Avui, 27/12/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login