Pere Pugès: El PSC i la transició nacional

Pere Pugès: PSC i transició nacional

 

L’últim consell nacional va certificar el decantament definitiu del PSC cap a fora de l’espai catalanista. Potser per a alguns dels anomenats sector crític encara es pot reconduir la situació, potser sí, però la transició nacional segueix avançant mentre el PSC, diguem-li sector oficial, s’allunya progressivament del camí dels seus, fins ara, companys de viatge. Res aturarà el procés i cap partit pot pretendre que s’aturi. En un procés iniciat i mantingut per la societat civil, els partits faran bé de recordar que són mers instruments dels quals es doten les societats democràtiques per avançar, per aconseguir noves fites col·lectives. La història és plena de partits fonamentals en etapes de transició dels quals ja només en queda el record. El PSC va néixer en una transició i ara va cap a la desaparició gràcies, o per culpa, d’una altra transició. Fa una dècada vorejava el milió de vots i avui, que n’ha perdut quasi la meitat, pot arribar a la minorització definitiva si es manté en aquest camí tan erràtic i contradictori. Qui ocuparà aquest espai quan tinguem un estat propi, amb un sistema electoral propi i amb partits sense més dependències/relacions amb els partits homònims espanyols que les que tenen ara amb els dels altres països europeus? Potser la por del nou escenari és el que està regint les erràtiques decisions de la direcció del PSC? Por de la incapacitat política de definir un espai propi en aquest escenari?

Com en tots els moviments que disposen d’una gran base social, la distribució territorial i sociològica d’aquest espai polític està ben repartida, tot i que el vector nacional ens dibuixa una distribució de vot que pot portar a validar una idea consolidada amb el temps: el vot socialista, i el vot d’esquerres en general, es concentra històricament a la regió 1 –àrea metropolitana de Barcelona–. Però són certes les dues lectures: hi ha un vot de centreesquerra més o menys distribuït uniformement per tot el país i hi ha una major concentració en la regió 1. Tenim un país petit, complex i extraordinàriament plural. L’eix nacional sovint ha esbiaixat la lectura dels resultats electorals. Quan ERC ha passat per etapes de solidesa política –etapa Carod– o quan l’eix nacional ha tingut una influència més forta en el debat polític –etapa Junqueras–, a gairebé la totalitat del país la suma CiU i ERC ha estat clarament majoritària. Com a molt, el PSC ha disputat l’hegemonia a CiU a la regió 1 i en alguna de les capitals del país. Les eleccions del 25-N demostren que ara l’accent està en l’eix nacional. Més participació i més vots que mai a les forces que representaven el viratge del nou catalanisme cap a la consecució de l’estat propi. En contrapartida, el vot del PSC –el vot de l’esquerra ambigua en els seus plantejaments nacionals– va caure a les cotes més baixes. Mentre estem instal·lats en aquesta etapa de transició nacional, tot sembla indicar que res canviarà pel que fa a la tendència de distribució de vots. En tot cas, es tractarà de saber quants votants dels qui encara no han introduït el vector nacional, el tindran en compte, i com, a l’hora de tornar a votar.

La desoladora situació espanyola, amb uns partits més capficats a demostrar quin d’ells representa millor l’essència de l’espanyolitat que a buscar solucions reals a una crisi que no saben com encarar, deixa en mans del catalanisme polític del segle XXI la construcció d’un discurs positiu, il·lusionant i engrescador, que sembla indicar que el suport a la construcció de la nova república catalana com a estat sobirà seguirà creixent i ho farà encara més quan es consolidi l’estratègia actual d’identificar la construcció del nou estat amb la d’una societat més justa, més democràtica, més igualitària i més solidària.

El vot de la por, en clau Duran Lleida o en clau PSC, no pot fer créixer l’electorat que, quan alça la vista, no troba ningú que li expliqui què ofereix l’Estat espanyol a uns ciutadans que reclamen llibertat, democràcia i un futur millor. L’espai socialista –el d’una esquerra realment transformadora– existeix a Catalunya i, en la situació actual de crisi profunda, seria lògic que fos més ampli que mai. Però és orfe d’una oferta potent i creïble. És responsabilitat dels molts quadres socialistes que van deixant la militància del PSC, com ho és dels dirigents d’ICV i EUiA, que han de treure’s del damunt la por d’ocupar un espai majoritari, com també ho és dels intel·lectuals que han deixat de veure el PSC com un instrument transformador. Per això ara és l’hora dels ortodoxos del sector crític del partit, amb el seu paper al Parlament, de representar la base sociològica catalanista que el sector oficial ha decidit deixar de representar. I serà l’hora de tots aquells que n’han anat marxant o apartant-se’n, decebuts amb la incoherència del sector oficial del PSC quan el país reclama missatges clars, valents i coherents. Sense voler-ho, potser han posat les condicions perquè sorgeixi un potent moviment socialista català, que aglutini la major part de l’esquerra catalana i faci foc nou. Són molts més del que alguns volen i diuen… Només cal donar una volta pel país per adonar-se’n. Començar a construir el partit socialista del futur serà la millor manera de contribuir a fer possible la República catalana, el vell somni dels socialistes catalans, i fer-ho donant pas a les generacions joves serà la mostra de la generositat que un gran projecte necessita.

Pere Pugès, El Punt/Avui, 01/12/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login