Arseni Gibert: El PSC en el laberint

Arseni Gibert: El PSC en el laberint

 

Em sembla que parlar del PSC ja no és exactament parlar de política perquè un partit polític amb un paper de representació cada dia menys rellevant, enrocat en una endogàmia que ve de lluny i dividit sense que sigui fàcil escatir per quines raons, te més a veure amb un psicodrama claustrofòbic que amb l’acció política real. Aprecio els intents de parlar-ne en una línia regeneracionista tal com recentment ho han fer un editorial de l’Hora o la Laia Bonet, però la meva percepció és que és probablement com picar ferro fred. El cas és que mentre s’està celebrant el Consell Nacional del diumenge 17 de novembre de 2013 (és a dir, assumint el risc que el seu resultat em desmenteixi) i malgrat  la distància amb la que em miro el PSC des de ja fa una colla d’anys, no he pogut resistir la temptació d’escriure i penjar aquest post.

No tinc gaire clar quans bàndols hi ha ni tinc cap intenció de fer cap esforç per entendre el puzle, és a dir, ho reduiré a dos bàndols acceptant la terminologia més habitual dels darrers temps: els “oficials” o la “direcció” d’una banda, i els “dissidents” o “catalanistes” de l’altra. El primer problema és que alguns dels dissidents formen part de la Comissió Executiva Nacional, és a dir, de la “direcció” però això és una peculiaritat típica del PSC, el suposat debat es produeix en l’òrgan executiu (ja passava quan jo en formava part), mentre que els òrgans propis de representar la pluralitat interna i per tant de debat (el Consell Nacional i els Congressos) estan sempre rígidament controlats pel “centralisme democràtic” (per altre nom “leninisme”) organitzatiu. Però no és d’aquest problema del que vull parlar.

El primer bàndol, “l’oficial”, sembla pensar que fent veure que es creu que el PSOE vol de veritat fer una reforma constitucional satisfactòria per la majoria de catalans, el partit recuperarà credibilitat. O potser no ho fa veure, potser s’ho creu però això seria encara pitjor, voldria dir que es va empassar, a més de l’aigualit acord de Granada de fa uns mesos, les “emotives” i hipòcrites moixaines que li van escenificar en la recent trobada del PSOE. Voldria dir que no és conscient de la culminació del llarg camí que el porta des de fa anys a convertir-se definitivament en la neo-federació catalana del PSOE. Voldria dir que es pensa que els néts dels molts votants del PSC que en els anys 80’ ho eren sobretot per adhesió al PSOE, són iguals que els seus avis, el PSC “oficial” els tracta com si no fossin catalans “normals”, els tracta com a immigrants no integrats del tot. És a dir els veu tal com es veu a si mateix, com a una organització de no integrats que volen treure rendiment electoral de la no integració. Fent això reneguen d’un gran èxit en el que el PSC hi va tenir un paper important, decisiu, que va ser encertadament expressat en un dels seus lemes més rellevants: “Catalunya, un sol poble”. Són zombies?

L’altra bàndol, l’auto proclamant sector catalanista sembla tenir excessives dificultats per entendre  algunes coses. Sembla no entendre que el continuat mal ús al llarg dels anys de la paraula federalisme sense que n’hi hagués gairebé cap concreció tangible, l’ha convertit en una formulació retòrica recurrent i molt devaluada. Tampoc no entén que van picar l’esquer semàntic del “dret a decidir” (els “oficialistes” també el van picar), un eufemisme de sobirania i que els obstacles per a una reforma de la CE federalitzant consisteixen a que, ara per ara, el nacionalisme espanyol (també el del PSOE) “no estan por la labor”, però rauen no en la manca de sobirania, no cal  la sobirania de Catalunya per a fer una reforma de la CE ni tampoc amb la sobirania es pot decidir obligar a l’altra part a que es vulgui federar. És a dir, no entén que els que volen el “dret a decidir” el volen exclusivament en funció de la independència, que és per a la única cosa que fa falta (sembla que això és el que, en aquest cas amb raó, els van explicar -o imposar- els del PSOE als del sector “oficial” que ara vol rectificar l’error sense que es noti gaire). Sembla que, a més, no entenen que un acord federal sense bilateralitat, sense un trencament notable de la simetria del nyap autonòmic, ja no pot ser de cap manera suficient per satisfer les aspiracions  de la majoria dels catalans no independentistes. Són Zombies?

El resum podria ser que ni els uns ni els altres no entenen que la gràcia del PSC genuí consistia en ser un partit nacional català, vinculat al PSOE sense subordinació i només pel disseny i execució de la política espanyola, un partit nacional català que no es dedicava a mesurar contínuament el grau de catalanisme i d’esquerranisme dels seus afiliats, un partit nacional català però no nacionalista, és a dir, alliberat del seu problema poc menys que crònic:  acomplexat davant el nacionalisme català i subordinat al nacionalisme espanyol del PSOE. Un partit nacional català que després dels seus inicis més radicals en la sortida de la dictadura, havia evolucionat cap a un partit de centre esquerra, partidari de la equitat social en un context de democràcia liberal amb economia de mercat. Un partit nacional català d’amples fronteres, plural i regit per la democràcia interna, no pel “centralisme democràtic”.

No es podrien dedicar tots plegats a reconstruir el partit en base a aquest paradigma? Potser no, segurament ja és massa tard.

Arseni Gibert, Gronxant dubtes, bloc d’Arseni Gibert, 17/11/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login